Bona part dels petits pobles, viles i municipis que conformen l’entramat de Catalunya conserven un fort esperit -i estètica- medieval. Les cases i els carrerons empedrats s’han convertit, amb els anys, en autèntics aparadors de la història viva del país. En alguns punts del territori, però, les restes d’aquesta història es remunten encara més segles enrere. Aquest és el cas, per exemple, del temple romà de Vic, una població que, durant l’època romana, s’anomenava Ausa. Es va construir a principis del segle II, a la part més alta del terreny al costat del riu Mèder. Durant segles, aquest temple va quedar totalment amagat, ja que estava envoltat -i formava part- del castell dels Montcada, que es va construir a finals del segle XI. Ara bé, quan van enderrocar les parets de l’antic castell l’any 1882, el temple romà que havia quedat en un segon pla va veure la llum de nou.
Aquest temple romà, el qual es pot veure avui en dia, està situat a la part més alta de la ciutat, al costat de l’església de la Pietat, ubicada dins les mateixes runes de l’antic castell dels Montcada. Un dels punts més destacats d’aquesta edificació romana és l’escalinata que presideix l’entrada a la cel·la del temple -terme arquitectònic amb què s’anomena el recinte de l’interior de la construcció. Aquests esglaons donen pas a les grans columnes que custodien l’accés al temple, les quals eren llises amb una base jònica i un capitell corinti, tal com deixen entreveure les restes originals que encara es conserven. A banda, la construcció també està culminada amb un enorme entaulament d’estil jònic, format per un arquitrau, un fris i una cornisa edificats amb grans blocs de pedra.
Un temple que va quedar oblidat
Com és força habitual amb les construccions arquitectòniques del passat, el pas del temps ha modificat algunes de les utilitats d’aquests edificis. En el cas del temple romà de Vic, tenint en compte que va quedar oblidat darrere els murs de l’antic castell dels Montcada, alguns dels seus espais van adquirir una segona utilitat, com és el cas del pou del temple, que es va convertir en un dels punts d’aigua del pati central del castell. Més enllà del pou, però, la resta d’espais del temple no es van utilitzar de cap altra manera diferent. De fet, els murs de la construcció romana van servir de parets internes del castell.
L’any 1882, però, en enderrocar el castell -que llavors s’utilitzava com a presó- les restes que encara es conservaven del temple van tornar a veure la llum del sol. Llavors, un grup de vigatans, amb noms com el de l’escriptor Josep Serra i Campdelacreu -que en aquell moment treballava com a arxiver municipal-, van adquirir el solar en què s’ubicaven les restes del temple per restaurar-lo. Es va refer la cel·la amb la seva coberta, es va fer de nou el mur de la façana, i d’acord amb l’únic capitell conservat a l’angle nord-est de l’obra i amb les mesures que proporcionava un fragment de fust de columna recuperat es va construir la columnata frontal. Finalment, l’any 1959, es va completar el frontó triangular que corona les columnes.
