Cinc segons de desequilibri, segons Red Eléctrica de España (REE), van imposar la foscor a tota la península Ibèrica. La xarxa -centralitzada- que alimenta l’estat espanyol i Portugal va caure en un moment de pic de generació, en què van desaparèixer “sobtadament”, en paraules del cap de l’executiu espanyol Pedro Sánchez, 15 GW del sistema. Els orígens del caos energètic romanen encara amagats entre les declaracions de les administracions: ni Sánchez ni el president de la Generalitat, Salvador Illa, s’avenen a afegir-se a cap de les hipòtesis que s’han plantejat en les darreres hores. Per ara, no s’han identificat més que “dos incidents” que van desestabilitzar la xarxa i provocar la desconnexió completa. El director de Serveis a l’Operació d’REE, Eduardo Prieto, sí que ha deixat entreveure part de les seves sospites: en una compareixença davant els mitjans de comunicació, Prieto ha esgrimit les dades del seu organisme per situar l’origen del desgavell -veladament- en l’energia solar fotovoltaica. Les plaques endollades a la xarxa espanyola d’alta tensió generaven, dilluns al migdia, entre 17.000 i 19.000 megawatts, molt per sobre de l’activitat de les jornades anteriors a la mateixa hora; i, en qüestió de segons, van deixar de produir uns 10.000 megawatts, segons les xifres de l’operador. “És molt possible que la generació afectada sigui la solar, però encara no tenim dades concloents”, comentava el directiu.
Sánchez s’ha afanyat a desmentir parcialment el tècnic, negant que el causant de la crisi hagi estat un “excés d’energies renovables”. Experts consultats per El Món accepten el matís de la Moncloa, però apunten cap a la mala gestió de la transició energètica com a teló de fons de l’apagada. “Seria reduccionista dir que les renovables han causat la desconnexió; però sí que s’ha incorporat molta renovable sense control”, explica el físic del CSIC Antonio Turiel, en conversa amb aquest mitjà. En una línia similar s’expressa l’empresari i expresident de la comissió d’energia de Pimec, Joan Vila, que descriu el canvi en el mix energètic de l’estat com “el pas d’un sistema flexible a un de rígid”. Les característiques tècniques de les centrals de cicle combinat -de gas natural, principalment- permeten una adaptabilitat a la demanda que no es troba en les renovables. El necessari abandonament progressiu de les tecnologies fòssils implica, doncs, una menor capacitat d’entomar les necessitats marginals de la demanda. “Quan deixes de tenir generadors síncrons -com la tèrmica-, no hi ha compensació de la generació reactiva -l’eòlica o la solar fotovoltaica- que hi ha a la xarxa”, apunta Vila. En unes altres paraules, la generació del cicle combinat -així com altres tecnologies, com la hidràulica- permet respondre exactament a la demanda que hi ha al sistema. Si la demanda baixa, senzillament es pot apagar una turbina. L’eòlica i la fotovoltaica no tenen aquesta capacitat, i és el gestor de la xarxa qui ha d’incorporar mesures per regular el trànsit.
En un estat de generació superior a la demanda, amb les tensions que imposa sobre el sistema, tota l’estructura és més dèbil. “Quan tu generes més del que hauries de generar, qualsevol incident ho pot ensorrar tot“, argumenta Vila. La mateixa REE, val a dir, contemplava una situació com aquesta. En el seu darrer informe elèctric anual, que analitzava la generació de l’any 2024, la gestora de la xarxa reconeixia que l’absència de mecanismes de control de les renovables provocaven el risc de “desconnexions que podrien ser extremes i afectar el conjunt de la xarxa. Es tracta d’una lectura prevista, i compartida pels tècnics i experts del sector. “Hem de tenir sistemes automàtics de control de la corba de demanda. Tot això està per fer, i és regulació. No es pot improvisar”, sentencia l’empresari.
Malgrat que tots els experts consultats lloen la tasca dels tècnics de Red Eléctrica, que consideren “molt ben preparats”, el decisor final no forma part de la filial de Redeia. “REE gestiona, però la responsabilitat d’adaptar la xarxa és de l’Estat“, confirma Turiel. L’expert en energia i exgerent de l’associació EolicCat, Jaume Morrón, reconeix que “s’està fent feina” per cercar equilibris a la xarxa, “però no va prou ràpidament”. Tal com indica Morrón, els països europeus que han avançat l’Estat espanyol en implantació de renovables ja han fet aquest camí, i són capaços de regular correctament l’aterratge de la nova potència a les seves xarxes. “A Alemanya, a Dinamarca, això passa constantment; tenen aportacions de renovables molt superiors a la demanda, i el sistema no peta“, sentencia. Per a Vila, les tasques necessàries per implementar el control no s’han portat a terme perquè “el sistema no ho veu clar”. “Temen l’efecte sobre els preus, els impactes ambientals…”, critica l’empresari, que apressa les administracions i les empreses a adaptar-se, en tant que el sistema resultant “serà bo”. El físic és més vehement: “És una qüestió empresarial: no s’han fet les tasques d’estabilització perquè costen molts diners”, critica. Una lectura que no comparteixen Morrón i Vila, que observen una bona intenció per part d’REE i el sector energètic privat, i mancances que afecten més a l’escala política.
Catalunya, essencial per al control renovable
Les eines per equilibrar la xarxa davant la poca flexibilitat de les tecnologies renovables són diverses, si bé totes elles estan absents. Turiel apunta a la tècnicament més evident: la instal·lació d’estabilitzadors en els parcs eòlics i fotovoltaics, que permetin modular l’energia que arriba a la xarxa general. Una solució tècnicament viable, però “molt cara”. Morrón afegeix una segona solució que, a més, permet traure profit de la generació excessiva, quan es produeixi: un sistema d’emmagatzematge que acompanyi la implementació de molins i plaques a tot el territori. “Potser necessitem emmagatzematge a totes les subestacions, o potser a cada node important”, planteja l’expert. Ara per ara, aquesta eina no està prou present a la xarxa del país, però està en camí, amb nombrosos projectes autoritzats per REE. L’exgerent d’Eoliccat confirma que “hi ha 1.000 MW sobre la taula de la Generalitat per tramitar, i cal que els tràmits es facin molt ràpidament“; a una velocitat superior a la que han funcionat en els darrers anys els tràmits relacionats amb la transició energètica.
El sector de l’energia veu aquest buit, i està accelerant l’oferta. De fet, segons confirma el mateix Morrón al seu bloc DialecSost, Red Eléctrica ha aprovat la connexió a la xarxa de fins a 3.000 MW de capacitat d’emmagatzematge a Catalunya. “I uns altres 3.000 estan en tràmit. Per tant, hi ha interès i projectes en marxa”, celebra. Ara bé, una concessió completament dedicada als usos de l’empresa privada podria limitar el benefici social que generaria la xarxa. L’expert sosté que la nova capacitat ha d’estar dedicada a “servir el bé públic, i no en funció de poder guanyar molts diners”. Així, es tracta d’una tecnologia que “hauria d’estar en mans de l’administració pública, o que el gestioni en bona part l’operador del sistema públic”, per garantit que s’adapta a les necessitats de la població i, per tant, no respon directament als designis del mercat.
L’emmagatzematge d’energia, a més, es pot garantir sense confiar tota la tasca a les bateries, una tecnologia que podria estar limitada per l’accés a les primeres matèries necessàries, segons Turiel. Una alternativa viable, i especialment arrelada a Catalunya, són les centrals hidroelèctriques reversibles, que actuen com una mena de piles naturals per mantenir l’energia de fonts renovables que supera la demanda. Segons un estudi del Col·legi d’Enginyers de Catalunya, els pantans catalans permetrien instal·lar fins a 16 GW d’hidràulica reversible. “Ara per ara només en tenim 400. Per què no hi ha un impuls d’aquestes tecnologies, perquè les inversions es puguin executar?“, critica Vila. En aquest sentit, Morrón sosté que el Principat té “una gran oportunitat” amb les hidroelèctriques, que hauria d’aprofitar per ajudar a estabilitzar la xarxa amb l’entrada de renovables. Ambdós experts apunten a una munió d’altres possibles actuacions per equilibrar la transició verda sense “perdre electrons“, com ara millorar les interconnexions amb altres països per accelerar les exportacions o l’establiment de mecanismes per elevar el consum de la indústria electrointensiva quan hi ha pics de generació.
La trampa nuclear
Bona part del món empresarial espanyol ha aprofitat l’avinentesa de la crisi energètica per recuperar la defensa de les nuclears. El tancament del conjunt dels reactors de l’Estat, previst per al 2035, ha estat una de les banderes d’oposició a les renovables de les grans patronals madrilenyes i les seves associades catalanes. Sense anar més lluny, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, ha arribat a assegurar que “sense les nuclears, l’apagada hauria durat setmanes”. Una afirmació arriscada, atès que, segons les dades d’REE, les centrals de l’Estat encara no s’han reconnectat a la generació ibèrica, sense que això hagi impedit una recuperació total de la xarxa. El mateix president del govern espanyol, de fet, ha sortit al pas dels defensors dels reactors, negant l’atribució de la crisi a les renovables i atacant “aquells que diuen que l’apagada s’ha produït pel tancament nuclear”. Els experts consultats, de fet, alerten contra els “discursos interessats” que recuperen la reivindicació de les centrals. “La nuclear és inflexible i necessita molt de temps. No hauria pogut evitar el sinistre en absolut, ni ha col·laborat a restaurar el sistema“, replica Morrón, taxatiu. Vila afegeix una lectura estructural, i considera que qualsevol pas que es faci en termes d’energia, ha de deixar més lluny l’alternativa atòmica. “El sistema energètic serà bo perquè no serà nuclear”, conclou l’empresari.
