A qui no li ha passat que ha tingut la sensació que una situació que està vivint en directe ja l’havia viscut abans? La ciència ja li ha trobat una explicació, i no, no havia succeït abans. El neuropsicòleg Saul Martínez-Horta ho explica en el seu llibre On són les claus? (GeoPlaneta), on analitza els diferents tipus de dejà i els mecanismes que utilitza el cervell per enredar-nos i fer-nos creure el que no és. Un dels tipus de dejà que més experimentem és el dejà vecu, molt similar al dejà vu, però amb l’afegit que també ens sembla experimentar les mateixes sensacions i sentiments que llavors.
També existeix el dejà senti, la impressió d’haver experimentat ja aquesta emoció o sentiment en una situació similar, el dejà visite, la sensació d’haver estat ja a un lloc on no has posat mai els peus i el dejà entendu, la impressió d’haver sentit una conversa igual amb anterioritat. Per què experimentem totes aquestes sensacions? Segons Martínez-Horta es tracta de la manifestació “d’un tipus d’epilèpsia que denominem epilèpsia del lòbul temporal medial” que no ens ha de preocupar mèdicament.
Què he vingut a fer a la nevera?
Una altra cosa que passa sovint és oblidar què havíem anat a fer a la cuina o on hem deixat les claus. Això també té una explicació científica i hi té a veure la memòria prospectiva, és a dir, tots els processos que fan que recordem un esdeveniment futur. Per exemple, quan pensem que hem de fer alguna cosa a les set i un cop arriba l’hora la fem sense cap alarma està intervenint la memòria prospectiva. “Aquestes errades -entrar a la cuina i no saber què hi anàvem a fer- tenen a veure amb un tipus de memòria o procés mnèsic que es diu memòria prospectiva i que en la majoria dels casos té un caràcter absolutament benigne i profundament mediat pel component atencional”, explica el neuropsicòleg.
Per recordar què volíem fer a un lloc o on són les claus “ho hem d’haver atès i codificat de forma consistent” per poder-ho realitzar, i molts cops els oblits es deuen a la “saturació del sistema i la distracció mediada per un altre esdeveniment”. “La capacitat del cervell és limitada i sensible a la distracció, de manera que és relativament fàcil que dirigim la nostra atenció a una cosa diferent del que estem fent”, raona l’expert. També pot ser degut a un canvi d’ordre en les coses que anàvem a fer: “La irrupció d’una ordre nova l’hauria situat per sobre de la que havíem elaborat primer” fent que oblidem el que volíem fer.
Oblidar les cares i no trobar la paraula que vols dir
Un altre fenomen comú és oblidar les cares de persones que ja havíem conegut o fins i tot “experimentar els rostres més familiars com a desconeguts”. S’anomena prosopagnòsia i hi ha diferents graus, però tots es deuen al mateix. “En molts casos, la impressió d’oblit és només això, una impressió”, explica l’expert, que apunta que moltes vegades “la informació que creiem que hem oblidat mai la vam aprendre”. “Precisament, no la vam aprendre perquè no vam prestar prou atenció.
A banda, molta gent experimenta en algun moment l’oblit de la paraula que volia dir, i com més la busca, menys li surt. “És una errada en els processos que determinades regions de l’escorça prefrontal desenvolupen quant a l’accés i recuperació de la informació emmagatzemada”, explica Martínez-Horta, que recomana en aquests casos “allunyar-se o disminuir la intensitat amb la qual busquem la paraula”. Normalment, això funciona per a trobar-la, el que “reforça la idea relativa al fracàs dels processos d’accés i recuperació de la informació”.
Records inamovibles… però falsejats
Saps què estaves fent en el moment de l’atac a les Torres Bessones? Els successos intensos i emocionals condicionen la qualitat de la informació que emmagatzemem i dels records. “La coexistència d’una experiència emocional molt forta converteix els records en pràcticament inamovibles, inoblidables. Quasi totes les persones que vam viure els atemptats de l’11-S o de l’11-M per la televisió recordem on érem, amb qui érem i què fèiem”, explica el neuropsicòleg. Així i tot, afegeix que “per més convençuts que estiguem de recordar-ho, el color del sofà i la roba que en la nostra memòria portàvem posada són, sense cap mena de dubte, una falsificació del record”.
