Gerard Insa (Castelldefels, 1996), professor interí que està esperant plaça, va denunciar a principis de juny que havia patit una situació catalanòfoba per part d’una doctora de la Clínica Diagonal. Insa va denunciar els fets a través de les xarxes, els va posar en coneixement del centre sanitari a través del full de suggeriments, l’equivalent a un full de reclamacions, i va presentar una queixa al Departament de Salut. Però les dues respostes que ha rebut no l’acaben de convèncer, tot i que en aquesta entrevista amb El Món admet que és més contundent la resposta de la clínica que la de la mateixa Generalitat, a qui vol demanar més informació. A més, ha decidit presentar una denúncia amb l’objectiu que “hi hagi conseqüències tant per a la doctora com per a la clínica”. A banda del seu cas, Gerard Insa explica com ha anat agafant consciència lingüística, sobretot des que es dedica a l’ensenyament. Mostra la seva preocupació per l’ús del català entre els joves i reclama una reflexió sobre l’actual sistema d’immersió. “És un sistema que castellanitza”, sentencia.
Aquest dimecres Acció Cassandra ha presentat la denúncia. Satisfet?
Sí. Estic satisfet amb l’assessorament rebut per Acció Cassandra i per la seva paciència a l’hora de respondre a les meves preguntes. El procés ha trigat unes setmanes, però entenc que és una conseqüència de la feina acumulada que tenen pels darrers casos de discriminació i també el de Sixena… L’important és la voluntat i determinació de totes dues parts per continuar endavant. Em van enviar les correccions dels comentaris que jo vaig fer, i vaig donar el vistiplau perquè la presentin, però van molt enfeinats amb el cas de Sixena.
Quin és l’objectiu de la denúncia?
El meu objectiu és que hi hagi conseqüències tant per a la doctora com per a la clínica, perquè hi hagi un canvi i que això no es torni a produir. Establir un precedent amb aquesta mena de situacions i que la gent entengui que amb això no es pot jugar. Segons m’han explicat a Acció Cassandra, cada vegada hi ha gent que es queixa, però al final són queixes que acaben a Plataforma per la Llengua o altres entitats que figuren en estadístiques, però que els afectats abandonen quan Acció Cassandra els diu de portar-ho als tribunals. Crec que tinc tota la raó del món, que no és una exageració, i m’agradaria veure fins a on arriba. També vull explicar-ho a la gent, a través de les xarxes socials, i que se sàpiga el que acaba passant amb la denúncia. Si me l’han desestimat o acceptat.
L’han convençut les explicacions que has rebut de Salut?
No. Tinc pensat contactar amb la subdirecció general d’Avaluació i Inspecció Sanitàries i Farmacèutiques del Departament de Salut, que és l’organisme que m’envia la carta, perquè jo, almenys, no sé com fer una resposta a través de l’aplicatiu de comunicacions oficials electròniques. Tinc pensant trucar a la subdirecció o al 012 perquè em guiïn com ho puc fer.
I què vol demanar?
La meva pregunta és molt senzilla. Jo vull saber quines mesures s’han pres i que em donin més explicacions. A veure què fan.
Les explicacions que li dona Salut van en la línia de les que va rebre per part de la clínica?
Diria que les de Salut són pitjors perquè, tot i que cap de les dues cartes concreta les mesures preses, vaig veure la clínica més preocupada, perquè va reconèixer els fets, que eren intolerables. Però sí, en la falta concreció sobre les mesures, són molt semblants les dues respostes.
Deia abans que vol explicar a la gent com avança el seu cas, però de fet ja des que ho va denunciar ha començat a fer vídeos i fils del seu cas, però també de conscienciació social.
Sí, però això ve de lluny. Des de feia temps tenia inquietud per fer fills a Twitter o per gravar-me vídeos parlant de temes de llengua i educació, perquè és al que em dedico. Tenia una carpeta plena d’idees, de coses que volia comentar, però mai vaig atrevir-me a fer el pas. Fins que em va passar això i va ser el meu primer vídeo, i una manera de trencar el gel i treure’m aquesta vergonya, que potser molta gent sent a l’hora d’exposar-se.
Entre altres, coses ha fet un fil explicant els drets dels catalanoparlants. Creu que hi ha manca de coneixement en aquest sentit?
Sí, jo crec que sí. Molta gent, jo entre ells abans de tot això, desconeix que hi ha una llei que obliga, per exemple, a enviar les cartes en català, o fer els rètols en català, o al fet que als serveis públics et responguin en català. Això jo no ho sabia. És una cosa que, si no estàs implicat en el tema, cadascú fa la seva vida i va amb el pilot automàtic, i són coses que desconeixem. Penso que estaria bé que hi hagués una campanya de conscienciació. Que la gent veiés que hi ha suport institucional.
Així, creu que, més enllà de la responsabilitat que vulgui assumir cada persona en cada cas, la responsabilitat final és de l’administració?
Sí. És una combinació de factors. Crec que és irresponsable deixar les discriminacions en mans de la ciutadania, que tenim les nostres vides, potser no volem problemes, estem enfeinats… En el cas de Catalunya, sí que es necessita un suport institucional.
Ha sentit que rebia suport en aquest procés que va engegar?
No. Almenys he rebut les cartes de disculpa, però tinc la sensació que, si el vídeo no s’hagués viralitzat, no ho sabrem mai, potser no s’haurien posat en contacte amb mi d’aquesta manera.
També explica que a partir d’ara compartiria cada discriminació que visquis, per petita que sigui. N’ha viscut alguna més?
Sí. En un mateix dia em van passar dues coses. En un altre moment de la meva vida no hi hauria donat cap mena d’importància i, de fet, no me n’hauria ni adonat. Però, ara, com que he pres consciència i estic implicat, m’adono que s’estan assaltant la llei, i és una discriminació. I, ara, a Alacant [hi és de vacances], diria que la llei no és la mateixa, perquè, si ho fos, és una discriminació constant. Total. El valencià, pràcticament, no apareix en cap mena de negoci, ni establiment, ni res.
Hi va molt?
És on estiuejo sempre perquè la meva família és d’aquí. Per exemple, la meva família va aprendre català quan va venir a Catalunya. O sigui, ells desconeixien totalment el valencià, i és una cosa cada vegada més generalitzada. És el que t’he dit, vens aquí i no veus absolutament cap rètol. Estic a la platja de Sant Joan, i no hi ha cap rètol, cap carta, res en català. Com a molt el nom d’un carrer o el nom d’una cala, però ja està, i evidentment no sento parlar mai català aquí.
Més enllà del seu cas personal, com veu la salut del català?
A mi el que em preocupa, sobretot, és el tema del jovent. Com soc professor, me n’adono moltíssim, i, segons el que he llegit, la lògica diu que les llengües són una cosa de transmissió generacional. Si la gent jove falla, segurament això tindrà conseqüències en un futur. Potser acaben prenent consciència lingüística, com m’he fet jo. Perquè jo, quan era jove, també parlava molt castellà, però no podem saber què passarà. Però el problema que veig és, sobretot, la gent jove. És molt difícil arribar a ells sense semblar pesat.
A l’escola en quina situació veu l’ús del català?
La meva presa de consciència lingüística és una cosa progressiva, però sí que és veritat que prenc més consciència quan començo a fer classes. Aleshores m’adono que tenim un problema seriós amb el català amb la gent jove, perquè, i no exagero, no he vist interactuar dos alumnes en català. He fet classe en diversos instituts del Baix Llobregat i de Terrassa, i mai no he vist una interacció en català entre dos alumnes. Quan jo era alumne també predominava molt el castellà a Castelldefels, però almenys els alumnes ens adreçàvem als professors en català. I ara mateix, no. Actualment, he tingut problemes per fer-me entendre i insistir que s’adrecin a mi en català. I també he tingut molt poc suport directiu en aquest sentit.
Quins problemes?
Quan començo a fer classe, fa uns quatre anys, m’adono que quan a mi em parlen en castellà, com jo he viscut pràcticament en castellà sempre socialment, canvio al castellà. Veig que els alumnes se m’adrecen en castellà, tinc aquesta dificultat que, en segons quin moment, si estic despistat, em canvio al castellà. I jo no volia que això em passés. I, d’altra banda, quan he de gestionar una situació més complicada, quan he de cridar l’atenció o esbroncar algun alumne, tinc dificultats d’expressar-me igual de bé en català en situacions més complexes. És aquí quan començo a intentar entrenar-me i respondre en català a la gent pel carrer que em parla en castellà. Vull entrenar-me perquè a classe no em passi això. A classe jo vull parlar 100% en català, i crec que és aquí els inicis del meu activisme.
En la seva experiència com a professor, el sistema d’immersió s’està aplicant?
No, evidentment que no. I et parlo des de la perspectiva Baix Llobregat i àrea metropolitana. En aquestes zones, fins i tot les famílies catalanoparlants es castellanitzen quan porten el seu fill a l’institut públic. És un sistema que castellanitza, avui dia. No sé com es podria canviar, no sé si és un tema que no hi ha rigor a l’hora d’aplicar correctament la immersió lingüística, però encara que s’apliqués, és una cosa difícil de controlar. Per exemple, què faràs a l’hora del pati? Controlaràs que s’hi parli en català? Això em sembla molt més difícil, i és una cosa que passa, perquè la gent que parla català som minoria.
S’hauria de repensar el model?
Jo crec que sí, que s’hauria de repensar. No sé si s’hauria de canviar radicalment, però almenys el tema de qüestionar-s’ho és fonamental. És evident que no està funcionant tal com esperàvem que funcionés. Per tant, em sembla irresponsable no plantejar-se un debat sobre aquest tema.
La sanitat creu que és l’àmbit on la situació és més delicada?
Que jo hagi viscut, segurament sí. Però, per exemple, quan jo feia classes a Abrera em van posar una multa al cotxe per haver aparcat malament i quan vaig anar a la policia local em va atendre una persona totalment en castellà. En aquell moment, no tenia tanta implicació i vaig canviar de llengua. I no sé què hauria passat si hagués mantingut el català. La policia, segurament, és un altre lloc on hi ha molta castellanització, però en l’àmbit sanitari, per la quantitat de gent que ve de fora a exercir, és evident que cada cop s’estan denunciant més casos.
