La decisió del Govern del País Valencià de certificar automàticament els títols de valencià a tots els estudiants que hagin aprovat l’assignatura de valencià des del curs 2008-2009 –una mesura inclosa en la llei de llibertat educativa aprovada amb l’excusa de “promocionar l’ús de la llengua” i que, a la pràctica, suposa regalar titulacions de valencià– ha aixecat polseguera. En total, la norma aprovada per l’executiu de Carlos Mazón permetrà certificar al voltant de 337.000 títols de valencià per a “tots els estudiants de Secundària, Batxillerat o Selectivitat des del curs 2008-2009” –168.500 certificats de nivell C1 i quasi 169.300 de B2. Aquesta norma ja la va intentar aprovar el Govern del Botànic, amb alguns matisos respecte al que s’ha aprovat ara, i fins i tot tenia el vistiplau del Consell Jurídic Consultiu. Però les eleccions autonòmiques del maig del 2023 van truncar el procés i el va deixar a dins d’un calaix fins fa unes setmanes.
Mentrestant, comencen a aixecar-se veus que qüestionen també els mecanismes que s’apliquen a Catalunya per donar aquests certificats. Com es poden aconseguir aquests certificats de nivell de català? Quins requisits es demanen? Són millor o pitjor als aplicats al País Valencià?
La Direcció General de Política Lingüística estableix una sèrie de requisits per concedir els certificats de nivell de català. Per exemple, per obtenir el certificat de B2 cal disposar del títol d’EGB, sempre que s’hagi cursat tota a Catalunya i, a més, cal haver cursat llengua catalana en la totalitat dels estudis esmentats. Aquest certificat està disponible per a persones nascudes a partir de l’any 1972, i que van començar els estudis bàsics a partir del curs 1978-1979. També es pot obtenir amb el títol de tècnic/a auxiliar (FP1), si s’ha cursat tota l’EGB i l’FP1 a Catalunya i també la matèria de català en les mateixes condicions que el cas anteriorment esmentat.
D’altra banda, els requisits per obtenir el C1 de català són tenir l’ESO, però cal haver cursat a Catalunya almenys 3 cursos qualssevol de primària i tota l’educació secundària, i també cal haver aprovat la matèria de llengua catalana en la totalitat dels ensenyaments mínims. També hi ha la possibilitat d’obtenir-lo si es disposa d’un títol d’educació secundària obtingut a centres i aules de formació de persones adultes, però s’han d’haver cursat a Catalunya almenys 8 cursos qualssevol entre la primària i l’ESO, i haver aprovat el català als centres i aules de formació de persones adultes. Amb el batxillerat es requereix haver cursat al país 3 cursos qualssevol de primària i 5 cursos qualssevol entre l’ESO i el batxillerat i també cal haver cursat la matèria de llengua catalana en els estudis mínims. Amb el de BUP, en canvi, es demana que s’hagi cursat tota l’EGB i el BUP a Catalunya i la matèria de català en tots els estudis requerits. Un cas similar passa amb el títol de tècnic especialista (FP2), on es demana haver cursat tota l’EGB, l’FP1 i l’FP2 a Catalunya i llengua catalana en tots els cursos. En aquests dos últims casos es poden demanar a partir del curs 1978-1979.
“A Catalunya ja fa molts anys que ho fem malament”
Experts consultats per El Món consideren que el sistema que aplica la Generalitat per obtenir certificats de nivell de català no és gaire millor que el del govern de Carlos Mazón al País Valencià. Segons el professor, lingüista i coordinador de llengua de la Intersindical Gerard Furest, “a Catalunya ja fa molts anys que ho fem malament“. De fet, considera que els requisits per donar el C-1 són més exigents al País Valencià, on es reclama un nota mínim de 7 en llengua catalana al batxillerat, que a Catalunya, on es concedeix el C1 a 4t d’ESO.
En aquest sentit, recorda que ell visita escoles i remarca que alguns responsables de centres del país li expliquen que tenen estudiants que “no tenen competències en català i tenen el C1”, una qüestió que atribueix al fet que aquests estudiant “no han fet l’ensenyament en català”. “Aquí encara ho fem pitjor, i trobo que el model de Catalunya és molt classista, perquè a les zones més catalanoparlants, més rurals, o segons quines zones concertades, etcètera, sí que s’assoleix al nivell de català, però a les zones populars no s’assoleix oralment al nivell de català per molt que et donin el C1″, explica, i conclou: “La competència real no la tenen”.
Menys vehement que Furest és el filòsof i sociolingüista Jordi Martí Monllau, però equipara la situació del País Valencià a la de Catalunya perquè “es donen títols amb una obsequiositat que és impròpia”. Considera que els requisits que es demanen no són suficients per acreditar el coneixement del català. Sobre la normativa catalana, Martí Monllau qualifica de “molt greu” que es pugui obtenir el C1 a l’ESO perquè, segons assenyala, haver aprovat llengua catalana a l’educació de secundària obligatòria “és molt fàcil” perquè els decrets d’avaluació fan “molt difícil” suspendre un alumne i, per tant, “el lògic és que tinguis l’assignatura aprovada encara que tinguis un nivell molt baix de llengua”. “I si l’alumne no aprova, molts cops arriba a la junta d’avaluació i obté un aprovat administratiu”. En aquest escenari, el sociolingüista lamenta que es reconegui un títol de “nivell alt” com és el C1 a gent que “no diu una paraula en català, que té domini passiu del català perquè l’entén perfectament i té un domini actiu a l’escriptura, però que és incapaç d’expressar-se oralment amb fluïdesa i correcció”.
Quin seria el model adequat per avaluar el coneixement de català?
Tant Furest com Martí creuen que un bon model seria que fos un tribunal extern a l’escola el que avalués el nivell de català dels alumnes al final de l’ESO i/o batxillerat. Gerard Furest lamenta que el model del País Valencià “està anant” cap al model de Catalunya en comptes de fer-se a l’inrevés, perquè considera que “abans es feia bé” al País Valencià, ja que la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, que “tenia fama d’exigent”, feia proves externes de valencià. “Exigent vol dir que tu havies de tenir els nivells requerits en funció del marc europeu”, remarca. El coordinador de llengua de la Intersindical creu que “una bona manera” d’actuar seria “fer el nivell real de B2 i C1 amb totes les competències” als centres educatius o fer una prova externa de comprensió lectora, producció escrita i producció oral de català a 4t d’ESO i donar l’acreditació de B1, B2 o C1 “segons el nivell” que acrediti l’alumne, ja que el “català és l’única matèria de l’ESO que va vinculada a un certificat”. “El que no es pot fer és regalar títols”, sentencia, i qualifica el sistema actual de “pura distopia”.
Monllau comparteix la proposta de Gerard Furest i defensa que s’hauria d’endurir una mica més la normativa amb, per exemple, “una entitat externa”, com era la Junta Permanent de Català, que ja no existeix, o com la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià en el cas del sud, fos l’encarregada de fer els exàmens, com quan els alumnes es presenten a exàmens per obtenir certificats de nivell d’anglès o francès quan atorguen entitats britàniques i entitats franceses. “Al final de l’ESO i al final del batxillerat s’hauria d’organitzar de manera sistemàtica que gent d’una entitat externa convoqués aquests exàmens” de competències i l’alumne es presentés per demostrar un nivell de B1, B2 o C1. “No pots equiparar sistemàticament la llengua que se sap en sortir de l’ESO o el batxillerat amb les competències que es demanen al marc europeu comú de referència per a les llengües. Per tant, hauria de venir algú de fora”, conclou el filòsof.
Un exemple de l’altra cara de les disfuncions del model actual
Les disfuncions del model actual tenen dues cares i, alhora que dona certificats a estudiants que no tenen prou nivell, els denega a professionals qualificats que tot indica que el tenen. Seria el cas de la Clara Blat, que va denunciar la seva situació al programa El Món de RAC 1. En conversa posterior amb aquest diari, explica que ella va néixer a Mallorca, però es va traslladar a Catalunya amb la seva família quan tenia 10 anys i s’hi va escolaritzar a partir de 5è de primària. Abans, havia estudiat al Liceu Francès de Mallorca, on no va cursar català. Després de cursar amb normalitat els dos cursos finals de primària, fent reforç en llengua catalana, l’ESO i el batxillerat, es va graduar en la carrera de Medicina i va fer una especialització en pediatria. Ara, tot i haver aprovat les oposicions, no pot accedir a la plaça que volia perquè la normativa vigent no li reconeix el C1 de català perquè li falta acreditar un curs de primària, ja que n’hi caldrien tres i només en té dos. Malgrat que té l’ESO i el batxillerat. La Clara, que s’expressa perfectament i amb correcció absoluta en català, considera “injusta” la normativa, tot i que entén que no complex els requisits vigents. “És una incongruència, perquè m’he tret un batxillerat i una selectivitat en català i no serveix per a res”, resumeix, i explica que escriu sempre en català, fins i tot quan ha de prendre apunts d’una classe en castellà. “Un conegut em diu que ell té el C1 i parla pitjor que jo el català”, conclou.
