La relació entre el català i el franquisme va ser de repressió, persecució i més repressió. Francisco Franco va relegar el català de l’espai públic –eliminant-lo de l’escola i totes les institucions– i es va esforçar de valent a fer-lo desaparèixer, fins i tot, de l’espai privat. La batalla contra el català es va allargar durant tota la dictadura. L’any 1970, però, en el darrer tram de la dictadura, es va aprovar la Llei General d’Educació espanyola, que contemplava el finançament de classes de català a les escoles de primària com a mesura per “aconseguir una efectiva incorporació de les peculiaritats regionals al patrimoni cultural espanyol”. Tot i aquesta finestra normativa, els embats contra la llengua van seguir fins al final, quan el dictador ja estava moribund.
Un clar exemple d’aquest intent de persistir en la invisibilització de la llengua i d’esborrar la identitat catalana es va viure el 4 de març de 1975 a Barcelona. Aquell dia, aquest dimarts farà cinquanta anys, el ple de l’Ajuntament es va reunir per debatre els pressupostos municipals. En aquesta reunió, el regidor Jacinto Soler Padró, advocat i economista de professió, va presentar una esmena per dotar amb 50 milions de pessetes l’ensenyament de català a l’escola primària. Una proposta que, tot i el que dictava la llei general espanyola, va rebutjar-se amb fermesa per part de la majoria de regidors, amb 18 vots en contra, nou a favor i set abstencions.
Resposta ciutadana i una cançó de La Trinca
Aquesta decisió de l’Ajuntament barceloní va desencadenar una resposta per part de la ciutadania sense precedents: “Va ser un escàndol que es votés que no”, recorda el cantant, productor de televisió i membre de l’icònic grup de música la Trinca, Josep Maria Mainat, en conversa amb El Món. De fet, la Trinca va publicar l’any 1977 una cançó satírica sobre aquests fets, titulada ’18 jutges’: “N’havíem de fer una cançó”, explica.
Els noms i les cares dels 18 regidors, en una portada que va indignar Martín Villa
Tal com recorda Mainat, la negativa dels 18 regidors municipals a dotar amb 50 milions de pessetes l’ensenyament de català a l’escola va “revifar la fal·lera” de la ciutadania, que havia estat reprimida pels ‘grisos’ i les autoritats franquistes durant dècades. La reacció de la societat barcelonina també va anar acompanyada de la difusió que els mitjans de comunicació de l’època van fer del cas. El 12 del mateix mes de 1975, el Diari de Barcelona -llavors Diario de Barcelona– va publicar una portada amb les imatges dels 18 regidors municipals que havien tombat la proposta de Soler Padró, amb un titular que anunciava que potser s’anul·laria aquella negativa –reculada que efectivament es va produir. Aquella portada va generar l’efecte buscat, però també va caure com una bomba en un règim encara dictatorial –Franco estava malalt, però encara era viu, va morir al cap de gairebé nou mesos– i els afectats es van indignar.
Aquella mateixa setmana, el llavors governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, va convocar al seu despatx un ple del consell d’administració del diari, tal com detallava el director del diari en aquella època, Josep Pernau, en les seves memòries, i en va esbroncar els membres. Poc temps després, hi hauria canvis d’accionariat i l’empresari Josep Maria Santacreu, amic del franquista aperturista Manuel Fraga Iribarne –que havia sigut ministre i que ho tornaria a ser un cop mort Franco– va quedar com a propietari únic del diari.
Per què es va titular ’18 jutges’ la cançó de La Trinca
La reacció de la ciutadania també va anar acompanyada, dos anys més tard, de la sàtira musical de La Trinca, que ja feia anys que esquivava la censura franquista i repartia crítica social a tort i dret. “N’era una reunió amb un cap de vila / i de regidors n’hi havia una pila. / Tralarala-la-la, que voten, que voten./ Tralarala-la-la, per al català. / No ho sabria dir, si és que algun ho desitja, / si n’eren divuit o dotzena i mitja. / Tralarala-la-la, que voten, que voten. / Trolorolo-lo-lo, i voten que no”, ironitzaven els trincaires en la seva cançó 18 jutges. Tot i que els protagonistes eren regidors, el títol era un joc de paraules que “referència” la mítica cançó Setze jutges del cantautor Dodó Escolà.
“Sempre que hi ha una reacció en contra, apareix una reacció a favor. I això és el que va passar l’any 75 amb la defensa de la llengua”, argumenta Mainat. “Catalans aquesta gent / dient no, ha dit que sí, / fotem-els-hi un monument / i ara que no ve d’aquí / que el pagui l’Ajuntament. / Com ha de ser el monument, / si escolteu bé us ho direm seguidament: / A sobre d’un núvol tret dels pastorets, / i com si es tractés d’una estàtua romana, / i els divuit regidors despulladets / tots seriosos i ballant una sardana”, continuava amb ironia la cançó de la Trinca.
Els “embats” contra Catalunya i contra el català continuen
Cinquanta anys després, amb la Transició cap a la democràcia suposadament culminada, els “embats” contra la llengua i Catalunya per part de l’Estat espanyol continuen. Per a Mainat, un clar exemple d’aquests “atacs” és la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, que es va conèixer el 27 de juny de 2010, malgrat que el text havia estat aprovat pel Parlament i pel mateix Congrés espanyol i ratificat pels catalans en referèndum, avalat amb un 74% de vots a favor. La sentència de la justícia espanyola, que donava la raó al recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular, va donar pas a una resposta contundent de la ciutadania catalana, amb una manifestació massiva sota el lema Som una nació, nosaltres decidim: “Aquell va ser l’inici del moviment independentista. Com l’any 75, la sentència del Constitucional va generar una gran reacció social”, recorda Mainat.
Amb els anys, els embats contra el català s’han cronificat. Si bé és cert que d’una manera més dissimulada que l’any 1975, continuen, tal com demostren els diversos casos de discriminació lingüística que ha denunciat El Món darrerament. També a l’escola, que fa anys que afronta les peripècies de la justícia espanyola per establir el 25% de castellà a tot el sistema educatiu. I, de la mateixa manera que el març del 75, els embats contra la llengua estan generant una nova onada de reaccions, tal com confirmen les darreres dades presentades per Plataforma per la Llengua, en què indiquen que les queixes lingüístiques que ha rebut l’ONG del català en els darrers vuit anys han crescut prop d’un 500%, fet que es deu a la conscienciació de la societat sobre els seus drets.
