Els municipis amb rendes més pobres de Catalunya són els que han registrat taxes de denúncies per violència de gènere més altes del país. Concretament, les poblacions amb la renda més baixa reben gairebé el doble de denúncies que les localitats amb una renda mitjana més alta. Segons una anàlisi de l’ACN a partir de dades de Mossos d’Esquadra entre el gener del 2022 i l’octubre del 2023 la ràtio de denúncies instruïdes entre el 25% de les localitats amb rendes més baixes és de 391 per cada 100.000 habitants. És una xifra superior als municipis més rics, amb una taxa de 222. Segons Helena Mulero, portaveu del Col·legi de Criminologia de Catalunya, a les zones més riques no hi ha menys incidència, sinó que els casos són més “psicològics” i que se solen denunciar menys.
En una entrevista amb l’ACN, Mulero assegura que les violències relacionades amb la manipulació i el maltractament psicològic “costen més de demostrar”, fet que suposa una barrera acudir als Mossos d’Esquadra. Alhora, l’experta nega rotundament que les persones amb un estatus econòmic més elevat i amb una educació major maltractin menys recordant que “els grans psicòpates o sociòpates tenen un nivell educatiu alt i sovint rendes altes”.
Per contra, la criminòloga explica que a les zones més humils la incidència de la violència física és més alta, i en aquests casos, la víctima tendeix més a denunciar. Si algú rep una agressió física, “un metge pot fer un informe pericial” explicant les causes de la ferida. Per contra, apunta que en el cas de les agressions psicològiques, un professional també pot certificar-ho, però que és menys freqüent acudir-hi. La tipologia d’agressors en aquestes zones, expressa, sol ser de persones “que no tenen tanta educació” i que “han viscut en àmbits en què hi ha hagut més visibilització de la delinqüència o de les agressions físiques”.
Una taxa de 400 denúncies en els pobles més pobres
Tenint en compte pel càlcul només els municipis en què s’ha instruït alguna denúncia per part dels Mossos entre el gener del 2022 i el mes passat, la taxa entre el 25% dels municipis amb renda mitjana més baixa és de 391 casos per cada 100.000 habitants. Per altra banda, en les poblacions que es troben entre el 25% i el 50% se situen en una ràtio de 317 casos. La xifra continua baixant entre les localitats que estan lleugerament per sobre la mitjana de renda, 271 casos, i és de 222 per cada 100.000 habitants en el 25% dels municipis més rics.
Per comarques, les ràtios de denúncies per violència masclista més alta en l’àmbit de la parella per cada 100.000 habitants les trobem al Solsonès (552), al Baix Penedès (437) i al Segrià (437), seguides de la Selva (418), l’Alt Urgell (405) i l’Alta Ribagorça (400). Molt a prop de la mitjana de tot Catalunya, 300 casos, trobem el Barcelonès amb 312 denúncies. Per contra, les comarques amb menys instruccions són la Terra Alta (141), la Conca de Barberà (160), el Lluçanès (161) i el Priorat (162), seguides del Pla de l’Estany (198) i el Ripollès (231).
Les barreres per denunciar
Pel que fa a les barreres o impediments per denunciar els agressors, Mulero assegura que cada estrat social té obstacles diferents a l’hora de fer-ho. En el cas de les rendes més baixes, el fet que “moltes dones depenen econòmicament dels marits” es converteix en un impediment en molts casos. “Si no tenen un vincle de suport extern que faci que aquestes dones es mantinguin no es denunciarà”, afirma. Una altra tendència, segons relata, és no denunciar per evitar que els fills passin una part del temps amb el pare sense la presència de la mare. “Les lleis no fan que de forma directa si tu denuncies per maltractament al marit, ell es quedi sense la custòdia del fill”, rebla Mulero.
D’altra banda, pel que fa a les llars més benestants, un factor que evita fer el pas és “la importància de la imatge, l’aparença, el fet de quedar bé i el que pensaran”. El fet de considerar-se “una família important” o bé haver de renunciar a un “molt bon nivell de vida” també pesa.
Les dones de classe mitjana es poden trobar amb arguments de qualsevol dels dos altres estrats, comenta Mulero, ja que “fan un balanç cost-benefici abans de denunciar”. Valoren aspectes com tenir una xarxa de suport, independència econòmica, pares, família o amigues que les puguin mantenir, o lloc on viure.
