El pedagog Gregorio Luri (Azagra, Navarra, 1955), un dels màxims experts en educació que hi ha a Catalunya, avisa que la davallada de les proves PISA, amb els pitjors resultats en comprensió lectora i matemàtiques des de l’any 2009, ha suposat un punt d’inflexió. En aquesta conversa amb El Món al Masnou, on viu, el pedagog, doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona (UB) i autor de diversos assajos, reflexiona sobre els principals punts febles del sistema educatiu català, com les desigualtats socioeconòmiques de l’alumnat o la falta de comprensió lectora, i les maneres de corregir el problema, punt en què relativitza l’eficàcia de reduir les ràtios, l’eterna petició dels docents. Luri també es mostra molt crític amb la creació d’una comissió d’experts, encarregada per la consellera Anna Simó, com a reacció a l’estocada de les PISA.
Els mals resultats de les proves PISA han posat les debilitats del sistema educatiu sobre la taula.
És molt important el que ha passat. Les proves PISA han marcat un punt d’inflexió per a l’educació en el qual la mateixa Finlàndia, que fins no fa gaire era el punt de referència davant de qualsevol problema escolar, ara ha començat a replantejar-se de dalt a baix el seu sistema. Aquest referent, que fins ara marcava el que s’havia de fer, ja no és referent ni per a la mateixa Finlàndia. De fet, països que van seguir les petjades de Finlàndia, com ara Escòcia, ara també ha fet un plantejament molt seriós sobre aquesta qüestió. Crec que a Catalunya no hauríem de prendre les dades finlandeses com unes dades més, sinó entendre que estem en un punt d’inflexió general en l’educació.
Així doncs, si Finlàndia ha deixat de ser un referent, amb quin model ens hauríem d’emmirallar?
El més important és no emmirallar-se en cap model. Si els referents de l’educació catalana són aliens a la nostra cultura, no els podem prendre com un exemple a seguir, ja que el sistema educatiu és un part més de la cultura de Catalunya. Crec que és més encertat valorar la pràctica del nostre model d’escola que no fixar-se amb els punts que ens interessen del funcionament d’altres països. Cal dissenyar un sistema que ens permeti establir un feedback constant per veure quina és la situació de Catalunya i com actuar en conseqüència. Crear les eines per fer pràctica reflexiva.
Si cal fer reflexió, les PISA han tret a la llum alguns punts febles, però les darreres proves de les competències bàsiques ja avisaven una mica d’aquesta situació. Els mals resultats es podien preveure?
Efectivament, eren previsibles. I tant és així que l’any 2010 Ximo Prats, que llavors era el president de l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació de Catalunya, em va advertir que ja hi havia elements que no rutllaven, i que això crearia problemes en un futur. Prats va veure que la competència lingüística dels nens i nenes de tercer i quart de primària [9 anys] determinaven els resultats d’aquests alumnes a l’etapa final de l’escolaritat, cosa que permetia veure les seves perspectives de futur. Aquelles dades ja demostraven aquesta tendència a la baixa, i això és el que cal prendre amb cura. Més enllà de les variables puntuals, la trajectòria indica que Catalunya cada vegada és capaç de crear menys excel·lència [els alumnes en els dos trams superiors de l’informe PISA], mentre que el percentatge dels alumnes que es troba en els grups inferiors de l’informe cada vegada és més elevat [entre el 20% i el 30% dels alumnes que no presenten les competències mínimes]. A Catalunya, i especialment a Barcelona, aquesta tendència ha costat més de veure perquè és un territori amb capacitat per absorbir talent estranger. El problema, però, és pretendre dependre del talent de fora.
Per què és tan important el curs de tercer i quart de primària?
Els 9 anys són un dels principals moments de fractura de l’etapa educativa, ja que els nens i nenes passen d’aprendre a llegir a aprendre llegint. Aquest canvi suposa una modificació substancial en el funcionament de l’aprenentatge, ja que en el primer cas l’alumne ha de ser capaç d’entendre les grafies i transformar-les en fonemes, i en el segon cas cal disposar de vocabulari i agilitat lectora per poder entendre el que es llegeix. És a dir que fins que no es té una bona base de coneixement és més difícil treballar la comprensió. Com més dificultats tingui l’alumnat en la comprensió lectora, la resta de qüestions es converteixen en una muntanya. I això pot acabar desencadenant en abandonament escolar. Els punts de fractura, però, no acaben aquí: a primer d’ESO i a quart d’ESO també es produeixen canvis substancials. Estic convençut que si es prenguessin seriosament els punts de fractura es resoldrien molts problemes de base.
I el que val per a la comprensió lectora és extrapolable a les matemàtiques?
Exacte, les matemàtiques són un llenguatge on es veuen de manera molt clara les mancances en comprensió lectora i en vocabulari. Molts alumnes que fracassen en aquesta matèria tenen dificultats a l’hora de comprendre la lectura, i el fracàs escolar de Catalunya va molt lligat a la pobresa lingüística.
Veient la situació, com s’ha de reforçar el sistema educatiu?
Si tenim un Govern i un Departament d’Educació que té totes les dades, que pot parlar amb els implicats, que compta amb un sistema d’inspecció, etcètera, i no és capaç de respondre a aquesta pregunta, si us plau, que eliminin la conselleria. Jo puc aconsellar sobre projectes de comprensió lectora, o posar el focus en qüestions que considero que són millorables, però la responsabilitat de conèixer i plantejar solucions recau en la conselleria. És per això que no entenc de cap manera la creació d’una comissió d’experts. Els desitjo tots els èxits, però crec que és un moviment massa improvisat, sense rumb.
Creu que té una funció poc precisa, doncs?
No entenc per què han decidit intervenir d’aquesta manera. Crec que han fet servir una mica la idea que defensava Napoleó: “Quan no sé com resoldre un problema, creo una comissió”. Ara, amb la creació d’aquest grup, em puc imaginar dues alternatives. Per una banda, que les mesures que plantegi la comissió siguin de sentit comú. Aleshores caldrà interpel·lar a la conselleria per saber per què no s’han aplicat aquestes actuacions si són de sentit comú. I, per altra banda, que les mesures que proposi no obeeixin a cap raonament lògic. Llavors la conselleria aplicarà mesures que creu que no són assenyades. Considero que la conselleria s’ha posat molt nerviosa i ha entrat en un joc poc coordinat entre el president del Govern i el departament, i que cadascú ha intentat maniobrar sense tenir un rumb fix.
Més enllà de la manera d’actuar, també és sorprenent que el Govern hagi reaccionat arran de les PISA però no es posés les mans al cap amb els resultats de les proves PIRLS de comprensió lectora. Potser la raó és que als polítics els ha molestat més veure que tenien resultats a les PISA a l’altura d’Extremadura que no pas veure que Catalunya se situava entre Ceuta i Melilla pel que fa a comprensió lectora. Independentment dels motius, però, és evident que hi ha hagut un senyal d’alarma, d’emergència nacional. I la falta de consens entre els missatges que es donaven per part dels polítics encara ho han agreujat més tot plegat.
Com han influït les noves metodologies en els mals resultats?
Com he dit diverses vegades, el problema és que Catalunya s’avalua per les intencions, no pels resultats. Estic convençut que les intencions de les noves metodologies són bones, però com que ens trobem amb la realitat que els inspectors no tenen una comunicació fluida amb els docents no es veu que hi ha un gran desencís del col·lectiu i que moltes de les noves maneres de plantejar l’educació no s’apliquen als centres educatius perquè els docents no hi creuen. El problema, però, no és exclusivament aquest. Entre el professorat també hi ha la sensació que no té cap mena de sentit aplicar un model, o una normativa, si l’any que ve pot tornar a canviar. De la mateixa manera que abans comentava que les mancances en la comprensió lingüística generen diferències entre l’alumnat, els mètodes constructivistes [com es coneix a treballar a partir de projectes] tenen molt sentit per a tots els nens i nenes que arriben a l’escola amb un nivell de coneixements considerable, perquè tenen les eines necessàries per construir. Ara bé, als que no compten amb aquests recursos, no els serveix treballar a partir d’aquest mètode. Necessiten un model d’ensenyament diferent.
Això, potser, és una qüestió més política.
Els polítics haurien d’entendre que, en educació, ells són els interins i els docents són els propietaris de la plaça. El problema és que cada nou conseller d’Educació arriba al càrrec amb vocació de fundador, no de continuador. És per això que alguns docents no tenen la voluntat de prendre’s seriosament les propostes que arriben des de la política. El canvi constant és contraproduent.
Quins factors influeixen en les diferències entre l’alumnat?
El nivell socioeconòmic de les famílies també és un dels principals factors que influeix en les diferències. Ara bé, a Catalunya, a diferència de Madrid, els resultats tampoc varien en excés segons la capacitat econòmica. Crec que hem de tenir en compte que estem davant d’un canvi de tendència en què les famílies cada vegada dediquen més recursos a completar l’educació dels seus fills perquè han assumit que amb l’escola no n’hi ha prou. Però, tot i que és un canvi generalitzat, també apareixen diferències econòmiques. Mentre que les famílies amb menys recursos busquen professors particulars o acadèmies per reforçar els coneixements de l’escola, les famílies més riques busquen ampliar els coneixements. Aquesta diferència en l’objectiu de les famílies també és un indicador de la variació dels resultats.
Alguns experts apunten que una bona manera de reduir les diferències entre l’alumnat és reduir les ràtios a l’aula. Això ajudaria una mica a solucionar la problemàtica?
Crec que reduir les ràtios no és la solució. Reduint les ràtios per si mateixes no s’han obtingut millors resultats enlloc, i cal tenir en compte que això comporta un augment molt significatiu dins el pressupost d’Educació, ja que la major part dels diners que s’hi destinen porten per objectiu pagar les nòmines dels docents. Considero que seria més adequat destinar aquests diners a abordar els punts de fractura de l’aprenentatge. Potser seria interessant plantejar-se el desdoblament de les aules a tercer de primària, a primer d’ESO i a quart d’ESO, però sempre acompanyat d’un treball intensiu del professorat.
