David Silvestre (Barcelona, 2001) és coportaveu de Voluntaris Catalunya DANA, una iniciativa sota el paraigua de l’Associació per la Participació Política, que el cap de setmana passat va enviar dos autobusos amb cent persones per ajudar al poble valencià i que aquest cap de setmana multiplicarà per quatre la seva presència, i enviarà vuit autocars pels de gent per fer tasques sobre el terreny afectat. Silvestre, que està cursant la formació de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya, no s’ho va haver de pensar dues vegades per mobilitzar-se i participar en la gestió interna d’aquest “exèrcit” de voluntaris catalans que ofereixen les seves mans per ajudar el “germans” del País Valencià. En aquesta conversa amb El Món, el voluntari explica com es va gestar aquesta idea i com va anar la primera expedició al sud, on remarca que necessitaran ajuda durant molt temps. Així mateix, critica l’actuació de l’Estat espanyol i de les seves forces i cossos de seguretat, i assegura que els veïns se senten desemparats, perquè el cap de setmana passat els voluntaris van arribar a llocs on encara cap autoritat espanyola hi havia arribat. “És una descoordinació absoluta”, sentencia.
Aquest cap de setmana heu estat al País Valencià, què us vau trobar?
Ens hem trobat un desastre que no era el que semblava a través de xarxes socials, que xarxes socials ja es veia impressionant, però allà hi ha un… No sé com definir-ho, que no sigui un desastre. Està tot destrossat, i aquest cap de setmana hi havia pobles que encara no havien rebut ajuda per la quantitat de cotxes que bloquejaven entrades, sortides, carrers… El paisatge és apocalíptic en tots els sentits, perquè tot està destrossat pel carrer. Sembla un paisatge pràcticament de guerra. La gent que més treballa són voluntaris i bombers, i després veus militars sense fer res i els policies locals no fan massa més coses a part de controls d’accés. És un panorama desolador.
La vostra reacció va ser molt ràpida. Com us vau coordinar?
Un grup de persones ens vam posar en contacte després de veure amb incredulitat tot el que estava passant amb la DANA i veient que calia moltíssima ajuda, i ens vam coordinar per veure si un grup de voluntaris catalans poden baixar a ajudar de forma organitzada i autosuficient, perquè teníem una mica el pressentiment, i s’ha confirmat, que el voluntariat és molt necessari, però també pot ser un problema si no es gestiona bé.
Com quin?
Un amic meu, que estava anant a València, va trigar una hora per avançar 10 metres amb el cotxe de l’embús que hi ha allà pels talls a les carreteres i el munt de voluntaris que hi ha. Per tant, nosaltres ens vam organitzar entre diferents entitats, una mica de l’entorn independentista català, que vèiem que calia ajudar, i vam crear aquesta pàgina web on qualsevol persona pot inscriure’s i fer donacions.
Què es necessita per ajudar?
La idea és enviar voluntaris que tinguin tot el material necessari: botes d’aigua reforçades amb puntes metàl·liques per evitar que es trenquin, perquè no veus que hi ha sota el fang, guants, mascaretes. També cal tenir un poliesportiu, o un allotjament on dormir, i tenir dutxes és molt important perquè el fang pot tenir tòxics, com poden ser elements de putrefacció o contaminants. I també cal coordinar tot el tema del menjar, els autobusos i el contacte amb les entitats locals.
I com escolliu el lloc on anar a ajudar?
Nosaltres no anem enlloc sense haver parlat abans amb ajuntaments, entitats o autoritats que estiguin gestionant sobre el terreny. La idea és anar a un lloc on sabem que ens necessiten segur, on sabem que serem útils i on sabem que hi podrem accedir. Molta gent que va per lliure potser no sap que alguns llocs estan tallats, i quan es troben amb la policia els fan girar cua. Per exemple, a Picassent hi vam anar amb el salconduit de l’Ajuntament, que ens va autoritzar a accedir a la zona per fer tasques de suport.
I un cop aconseguida l’autorització?
Ens vam organitzar molt de pressa, pensàvem que ompliríem un bus, 50 persones, i només els primers dies se’ns van apuntar 500 voluntaris els primers dies i en vam enviar 100 perquè logísticament no podíem fer més. Ara ja tenim més de 6.000 voluntaris inscrits. És una barbaritat com la gent s’està bolcant per voler ajudar. Aquest cap de setmana enviem 8 autobusos. Hem ampliat de 100 a 500 en una setmana, i no ampliem més perquè no tenim la capacitat logística. La idea és anar ampliant en la mesura del possible, però també ens falten molts diners…
Podríeu haver omplert molts més autobusos, però aquesta situació va per llarg, oi?
Tenim present que és una feina que durarà setmanes, i per això caldrà un relleu. En el sentit d’ara molts voluntaris repetiran aquest segon torn, i és important perquè hi hagi gent sobre el terreny que en sàpiga, perquè és un aprenentatge acceleradíssim. És com gestionar un exèrcit de voluntaris. I el que volem fer és que sigui una acció sostinguda en el temps perquè ara tothom vol col·laborar, ara tot està molt fred, les xarxes estan a arrebossar, tot molt viral, però el que estem veient allà és que la feina durarà setmanes. Per això, tots aquests voluntaris que no s’han pogut inscriure ara, la idea és que es puguin inscriure en tots els combois que volem anar organitzant les següents setmanes, però no podrem enviar més voluntaris si no tenim els diners per assegurar-los, per proporcionar-los botes, pales, menjar, etc. És un moment de prendre decisions com aquesta, que podríem omplir 40 busos i seria espectacular, però no ho fem perquè no volem ser un destorb i volem poder tenir la situació al màxim controlada possible per ser eficients. Aquesta ajuda durarà fins que calgui.
Amb aquesta acció, voleu evidència, la germanament del poble català amb el poble del País Valencià?
També. És a dir, no volem que sigui una acció política, perquè és un desastre humanitari. Però el nostre missatge és que els valencians són la nostra gent, i no ho hem d’oblidar. I no només ajudem perquè tenim proximitat, sinó perquè considerem que són part de la nostra nació i, per tant, nosaltres hem de ser com a mínim els primers a assistir a la gent del País Valencià. Totes les causes tenen els seus defensors i hi ha moltes causes justes, però nosaltres, com a nació catalana, el primer que hem de fer és cuidar casa nostra i volem demostrar aquesta solidaritat perquè els considerem germans. Igual que aniríem a ajudar a Cardedeu, a Perpinyà o a Mallorca.
A banda de Picassent heu estat en contacte amb Ajuntaments d’altres municipis?
Sí, jo no perdo els contactes com a tal, però que hem estat en contacte amb l’Ajuntament de Sedaví per gestionar un poliesportiu que estava inundat de fang. Vam treure tot el fang en una nit i el vam convertir en un centre logístic de recollida de material i enviament. És a dir, arriben tràilers de tot l’Estat, de Portugal, de tot arreu, plens de material i no saben on deixar-lo. Nosaltres hem organitzat aquest magatzem per poder classificar tot el material que arriba.
El País Valencià està abastit?
Sí, i per això demano que la gent no doni res de menjar, aigua, medicaments o roba, perquè és un infern logístic. La qüestió és que el País Valencià està abastit, té subministrament. El problema no és que no tinguin aquest material, sinó de rebre’l quan toca. Aleshores és molt més eficient donar diners a les entitats que estan treballant sobre el terreny, ja siguem nosaltres o l’associació Horta Sud o altres, per poder destinar aquells diners a allò que cal en cada moment. Per exemple, fa uns dies que hi ha aigua i ara el que cal són bombes d’aigua. El problema és que potser t’arriba un camió ple del material que necessitaves fa uns dies i ara ja no necessites, i no saps on posar-lo.
Què és el que necessita la gent d’aquests pobles?
Depèn molt. Hi ha pobles que sí que han necessitat aliments i aigua perquè el fang ha embossat un munt de canonades d’aigua, algunes de gas, algunes s’han quedat sense activitat. El tema del menjar, medicaments, hi ha molta gent que està aïllada, que són persones dependents o persones grans que no es poden moure i que necessiten aquests recursos, però el que cal no és portar-los els recursos sinó voluntaris que els puguin anar a buscar. I després també hi ha una feina de treure fang. És enviar gent a ajudar a treure fang de garatges, de plantes baixes, perquè quan l’aigua se’n va, el fang es queda.
Què vols dir?
El fang pesa moltíssim i si s’asseca, l’has feta ben grossa i, a més, és un fang amb molts contaminants. Nosaltres anem allà uns dies, però que hi hagi n’està tot el dia respirant aquell aire que en molts casos serà nefast.
Heu pogut parlar amb la gent d’allà? Quin és el sentit general que us traslladen?
El sentit general és en alguns casos de desesperació, d’incredulitat, sobretot d’impotència i en molts casos ràbia, perquè se senten desemparadíssims pel govern. Nosaltres vam arribar a accedir a certes zones, tant dissabte com diumenge, que ens deien que érem els primers a arribar, que no havia arribat cap dels cossos d’emergència, ni l’exèrcit, ni la policia, ni bombers. I Mazón fa uns dies deia que no calien voluntaris, que no calien bombers, i aquesta gent ens deia sou els primers a arribar després de quasi quatre dies del desastre. Hi ha molt de dolor, perquè molta gent no només ha perdut un munt de material de casa seva, el cotxe, sinó persones properes, gent desapareguda que encara no se sap si estan ni vius, i sobretot el fet de sentir-se sols.
Senten que les administracions no han avisat de temps, no han respost, no estan ajudant, però, d’altra banda, també hi ha un punt d’esperança perquè se senten molt agraïts de tots els voluntaris que anem. No paren d’agrair-nos-ho. La gent està molt agraïda, però alhora també molt dolguda. Jo, per exemple, he gravat vídeos, però no he volgut fer cap comunicat amb la meva cara a les zones afectades perquè és com una zona de guerra, i no et sents a gust. Sents que simplement has d’anar allà, no dir res, ajudar a treure fang i marxar cap a casa teva, que no ets el protagonista ni ho has de ser. Simplement, has de posar les mans, ja que nosaltres, per sort, no hem patit aquesta catàstrofe. Seran uns dies de sacrifici per ajudar, però toquen i aquesta gent els necessita i s’omple el cor de veure com aquesta gent ho agraeix i li serveix la teva ajuda.
Heu coincidit amb militar o amb policies espanyols?
Sí.
I què fan?
Els militars, almenys el que jo he vist, no fan res. Pul·lulen, fan controls de carreteres, tal, però al fang pràcticament només hi ha bombers i voluntaris. Els policies locals sí que actuen una mica més i els policies de l’Estat no en tenen ni idea. El diumenge mateix estàvem traient fang d’uns carrers i va passar un helicòpter per sobre avisant que evacuessin la zona, perquè estaven a punt de caure 100 litres d’aigua i, amb tot embossat, calia fer fora la gent per evitar més morts. I després d’aquests avisos de l’helicòpter, ens vam trobar uns policies, i els hi vam preguntar si calia fer alguna cosa. Ens van dir que podíem seguir ajudant, i quan li van explicar els avisos que havien donat vam veure que aquells agents no en tenien ni idea. Una descoordinació absoluta. També vam estar parlant amb uns policies locals mitja hora, i ens deien que fins al diumenge no havien rebut cap avís oficial, i l’avís que van rebre va ser un enllaç perquè els voluntaris s’inscrivissin. Els policies mateixos estaven enfadadíssims amb la gestió, no entenien per què no s’havia actuat, i se sentien desemparats. Sentien que no estaven rebent ordres i se sentien inútils. Jo mateix m’he trobat la situació d’ordenar a uns policies si podien ajudar. Fins i tot, el Jordi Graupera va haver de parar uns militars perquè estaven fent una cosa que no podien fer-la. I els militars es van quadrar i van obeir.
Hi ha descordinació?
La situació és dantesca, hi ha descoordinació total. És d’estat fallit, pràcticament. La sensació allà és que l’Estat no està garantint els serveis bàsics. O sigui, no està fent el que hauria de fer, que és defensar la seva població i ajudar-la.
Què et sembla el nombre d’agents que l’Estat van mobilitzar per aturar el referèndum de l’1-O amb els que s’han mobilitzat per ajudar en aquesta catàstrofe?
No m’ha impactat, perquè ja m’ho esperava. Espanya, sent un Estat com el que és, posa més èmfasi en poder seguir extraient recursos a colònies que no ajudant a la gent de carrer. I, per tant, ha estat una confirmació de com funciona aquest estat i es mobilitza rapidíssim per aturar un referèndum, i, en canvi, amb tota la gestió del DANA… Hi ha 100.000 militars a l’Estat espanyol, que té la millor maquinària pesada, i què estan fent? No s’estan utilitzant i particulars han de fer servir el seus tractors o els seus toterrenys.
