Escombrar pot ser un acte revolucionari. Així es demostra aquests dies al País Valencià arran de la crisi oberta per la brutalitat de la DANA que ja ha deixat un registre oficial de 214 morts. L’acció dels voluntaris no s’atura malgrat que el govern de Carlos Mazón, -protagonista de diverses pintades amb paraules senzilles, però gens tendres- no els veu amb bons ulls. De fet, per a molts joves s’ha convertit en un acte entre la desobediència i la resistència i, sobretot, en una nova manera de fer les coses i d’entendre la societat. “Açò és la revolta de les graneres”, comenta un veí que rep content l’oferiment d’ajuda de tres joves.
Per als centenars de voluntaris que aquest dilluns travessaven el pont de José Soto que obre la porta al barri de la Torre de València i dels densos municipis de l’Horta Sud no hi ha autoritat en el poder establert. Tant fan les crides a la contenció, les complicacions que els posen per poder desplegar la seva ajuda o aquells gestos de l’administració que els volen fer creure que fan més nosa que servei. Van a fer feina, a donar un cop de mà, a netejar. Sense escarafalls, sense drames malgrat la duresa de tot plegat. A tot estirar algun expressa un lema que comença a fer forat, sobretot entre la canalla: “Només el poble salva el poble” o bé amb la planera raó que “cal ajudar”.
Els que sí que defensen sense embuts els voluntaris són els veïns. “Sort n’hem tingut, dels voluntaris” és una frase recurrent entre veïns que fins fa dos dies, o fins avui mateix, no han vist ni cap bomber, ni cap militar, ni cap policia. És l’opinió de la Vanessa de Massanassa, la Lacip d’Alfafa o en Vicent de la Torre, veïns desesperats que han pogut obrir portes o buidar de fang la casa gràcies als voluntaris. De fet, és evident la feinada que fan. Potser sí que desorganitzadament, potser sí que amb certa anarquia, però la fórmula és senzilla. Arriben, en grups o individualment, i es fa la pregunta al veí que intenta endreçar el desastre: “Us donem un cop de mà?”. A partir d’aquí comença un esforç col·lectiu que finalment, policies, bombers o militars respecten escrupolosament.
De nord-americans a adolescents sense institut
La Susan lidera un grup de noies i nois dels Estats Units que amb botes d’aigua es dirigeixen cap a la Torre. Estudien a València i comenten a El Món que creuen tenir la simple obligació d’ajudar. Al capdavall, farien el mateix si estudiessin a Kentucky. Troben normal que, si al lloc on viuen hi ha problemes, el que cal és solucionar-los. Com la Sandra, una valenciana que lidera un grup de tres nois i dues noies que venen de Burjassot o Gandia. Van estar dos dies preparant i recollint material solidari i aquest dilluns han vingut a treure fang. Fan cara de cansats. Han vingut amb un bus i s’hi quedaran uns dies. “Fins que ens deixin!”, comenten.
En Pau, amb quinze anys, formava part d’un grup d’adolescents d’entre catorze i quinze anys. “No tenim institut i, hem vingut a treballar, a ajudar”. L’excusa per tal que els hagin deixat venir és que un d’ells té un oncle amb una botigueta absolutament enfangada a l’avinguda Real de Madrid. Una via àmplia que després del pas de la DANA sembla una zona bombardejada, però que pren la vida d’un formiguer de voluntaris que carreguen eines, se saluden i agraeixen com grups de veïns els preparen begudes, entrepans i cafè. “Fa cinc dies que estic aquí, estic rebentat, però demà hi torno”, comenta en Pau que sembla que les llargues jornades llevant fang l’hagin convertit en un veritable professional de l’endreça pública.
Un llauner legionari
Els grups de joves voluntaris són nombrosos. I respectats. Es coordinen amb traça i els voluntaris que porten maquinària pesant, gruistes o taxistes els porten dinar. Uns tuppers d’un sol ús amb amanida de cigrons o llenties estofades, aigua i fruita. Pateixen per tal que mengin, però la preocupació dels joves sembla que sigui una altra, com si tinguessin un compromís moral de solidaritat tan amarat com el que tenen amb Tik tok o Instagram, on, per cert, hi difonen vídeos sobre com protegir-se de possibles infeccions en un terreny ple d’aigua estancada i fer feina.
Entre els voluntaris també s’hi compten personatges com en Julio, un llauner de Xàtiva, exlegionari -a la bandera de Ceuta- que ajuda a desembossar piques i aixetes. Va amb una furgoneta plena de material, dos ajudants i un paquet de 24 llaunes de cervesa, que el manté en marxa. “Porto des de dijous aquí fent feina, i marxaré quan ja no sigui útil!”, exclama mentre una dona li dona mil gràcies per haver-li desobturat una canonada que el fang havia taponat.
Hi ha gent de tot el País Valencià i de tota la nació catalana. Un grup de cinc que s’han conegut aquí es desplacen junts. S’acoblen a altres grups, treuen fang en una sincronia encomiable o bé actuen en una zona molt concreta amb divisió concreta de tasques. “És més efectiu i compartim les eines”, justifica un dels voluntaris que prové de Sagunt. Altres descarreguen o ordenen les cues per recollir l’aigua, el menjar o la roba pels damnificats a través de sofisticats grups de Telegram o documents arxius en obert on es desgranen les necessitats per adreça. Els voluntaris s’han convertit en els protagonistes bons de la desgràcia, però, com aquell qui diu, sense voler. La pèssima gestió del que ha fet l’administració els ha encimbellat fins a convertir el fet d’embrutar-se de fang en un acte revolucionari.
