Com una revenja inesperada contra la mala política, la DANA ha obert un camí que supera el poder establert, posa en dubte el sistema i fa surar una realitat interessava amagar. Els estralls de la tempesta al País Valencià ha esberlat de cop el mite de la generació de vidre. És a dir, joves i adolescents tan protegits que sobreviuen en realitats paral·leles a través dels seus perfils d’Instagram o Tik Tok. Aquesta concepció ha saltat pels aires gràcies al fang i a la barroeria de la política que continua ancorada en el poder arrogant de l’Estat i l’administració.
Els carrers d’Algemesí, Paiporta, Massanassa, Benetússer, Xiva o Catarroja són un laboratori viu de la nova societat que s’articula. Milers de joves, i molt joves, que amb botes, bosses d’escombraries als peus, pales i graneres ajuden a netejar carrers i buidar cases, a repartir ajuda o curar ferides, a fer cafès o repartir gel hidroalcohòlic. Sense manies. I sense cap més ideologia que fer el que creuen que és correcte. Els que suposadament esperen tot dels altres, són els primers a fer i donar. El món dels prejudicis, dels mantres i dels tòpics, arrossegat pel fang i l’aigua.
El lema dels joves voluntaris al País Valencià
Però, a més, els joves no només es fiquen en una granota i agafen una pala. Els ressorts de les noves tecnologies, les noves formes de comunicar-se i de treballar també s’han posat a prova en aquesta DANA. D’aquí que molts admetin que, rere la política, ara descobreixen que també hi ha un país que una administració volgudament mediocre ha volgut amargar els darrers quaranta anys.
Nois i noies de Gandia, de Sueca, de Xàtiva, de Castelló, Carlet o Beniparrell, municipis on la sort ha fet esquivar la DANA, s’han autoorganitzat per anar a qualsevol racó a donar un cop de mà. Tant és així, que com repeteixen molts d’ells en conversa amb el Món, ja tenen lema: “Només el poble salva el poble”. Un lema que pronuncien en català com alguna altra generació pronunciava el Yes, we can.
Un entramat autogestionat per afrontar els efectes de la DANA
Molts dels joves voluntaris que participen en les tasques de recuperació no mostren cap ideologia política concreta. Simplement, lluny de lamentar-se de la ineficàcia de l’administració, actuen amb una autonomia sorprenent i utilitzant amb habilitat els recursos que la tecnologia els posa a l’abast de manera barata, còmoda i eficaç. Un bon exemple és la coordinació de diferents entitats socials acostumades a lluitar contra el canibalisme administratiu, sigui aturant un desnonament o protegint que llauradors siguin expropiats de les seves terres. Estudiants, treballadors o pagesos formen un entramat difícil de fiscalitzar i de posar-hi noms propis i caps visibles. Una tàctica que fa difícil, per al poder, saber contra qui han de dirigir la seva potència de foc.
Així, la Unió de Llauradors, el Sindicat de barri del Cabanyal, la Koordinadora de Kol·lectius del Parke, Veïnat en Perill de Ciutat Vella de València o Casals i Ateneus dels Països Catalans, entre molts d’altres, han creat la Xarxa de Suport Mutu Dana València, on se centralitza l’ajuda amb un curiós sistema de demanda i oferta reconvertit en el bescanvi de la petició amb la solidaritat. Un gran excel obert a través de Telegram que permet detallar la petició concreta, amb adreça i necessitat precisa, i que permet oferir una resposta específica de manera fluida. Res a veure, amb les grans operacions logístiques. Un sistema gairebé quirúrgic en obert, ràpid i molt controlable.
Un suport que mereix un carrer
La força dels voluntaris sorprèn, sobretot, els militars desplegats a la zona. No amaguen ni la seva sorpresa ni la satisfacció per la feinada que fan els voluntaris. A més, un dels seus oficials reconeix en conversa amb El Món: “Quan es proposen una manera de fer les coses, encara que no creguin, com nosaltres, en l’autoritat, fan cas i, fins i tot, milloren la proposta”. De fet, la fórmula és simple: els voluntaris aposten per la imaginació, la col·laboració i el treball de grup, sense deixar de fer el que els toca fer per edat.
“He anat a l’Ajuntament a proposar que els posin un carrer, el carrer dels Voluntaris 2024”, explica amb fermesa en Joan a l’Amparo i la María José, mentre miren un grapat de voluntaris competir per veure qui treu més fang en cinc minuts de palades. La policia també mira amb respecte els voluntaris, perquè qualsevol paraula mal entesa els pot generar un motí dels veïns afectats per la desgràcia. “Sort en tenim dels voluntaris” és la frase més repetida entre el dol, els plors i les paraules amb sanglots dels veïns que han perdut massa coses com per ara deixar que una mala administració els arrabassi la dignitat.
“Jo només faig el que voldria que fessin per mi, com no faria el que no m’agradaria que em fessin a mi”, raona en Ryan mentre arrossega fang amb un invent que sembla creat pel mateix doctor Franz de Copenhaguen. Un tub de suro de piscina, dels que fan anar els nens per jugar a l’aigua, amb mànec empeltat. Mel de romer. “Vals tot l’or del món”, li comenta una veïna a un jove Jesús que només aixeca el cap ben suat per respondre-li un “gràcies, però vostè també hauria fet el mateix per a mi”. No es coneixen de res. Un corrent de confiança mútua reforçat per la desesperació del drama. De fet, saben que Carlos Mazón, o Pedro Sánchez, o qui sigui, no són dels seus. I tampoc, no els importa.
“No ho volia dir…”
A Algemesí, al barri del Raval, els voluntaris més joves han estat els primers a entrar. Un barri destrossat d’abans i que el desbordament del riu Magre encara ha ensorrat més els veïns i els ha ennegrit més l’ànima, sobretot, en veure com l’administració i part dels habitants del municipi se n’han desentès. Un professor d’institut no amaga la seva sorpresa per l’efecte crida immediat dels joves, que a través de les xarxes s’han activat i que, amb la seva pressió, han fet que la maquinària hagi arribat sis dies després de la calamitat. “No m’ha agradat mai l’expressió generació de vidre i ara encara m’agrada menys. Si no, que vinguin aquí i que vegin el que fan aquests xiquets de vidre“, assevera sense cap dramatisme impostat.
La connexió jove era un factor amb què cap poder comptava. Els veïns castigats per la DANA s’han aferrat a les noves generacions. Grups de joves que no han vacil·lat a prestar la seva ajuda, a desafiar el poder o, com a mínim, a fer posar vermell els representants d’un sistema que ha exhaurit les seves excuses, que utilitza els morts per sostenir el poder pel simple fet de tenir-lo. Milers de joves que superen els dogmes de la Transició, que banalitzen els cànons ridículs dels protocols i descarnen la inoperància d’unes estructures de poder fossilitzades i més basades en el pal que en la pastanaga. La DANA no només ha fet descobrir una generació amb poques expectatives de millora que hi ha un país, sinó que ha ajudat unes altres generacions a descobrir que les generacions que venen poden fer un país millor.
