Molts cops en les primeres fases d’una relació sorgeixen dubtes sobre si el que se sent és real o no ho és. També sobre si és amor de veritat o un capritx momentani. Per sortir de dubtes, investigadors finlandesos de la Universitat Aalto han analitzat les emocions i els mecanismes neuronals i de comportament per aclarir on se sent cada tipus d’amor. De fet, han descobert que n’hi ha vint-i-set tipus. Els investigadors han aconseguit elaborar un mapa que mostra en quina part del cos se senten els diferents tipus d’amor i amb quina intensitat s’experimenten. S’ha publicat a la revista científica ‘Philosophical Psychology’.
Per elaborar l’estudi l’equip va preguntar als participants com senten en el cos els vint-i-set tipus d’amor que existeixen, entre els quals hi ha l’amor romàntic, l’amor sexual, l’amor als pares i l’amor pels amics, els estranys, per la naturalesa, per Déu o per ells mateixos. També els van preguntar com era d’intens cada sentiment a escala física i mental. Amb les dades de centenars de participants -la majoria dones amb educació superior- l’equip va elaborar el mapa. Van demanar als participants que acolorissin una silueta corporal per a mostrar on sentien cada tipus d’amor i com s’associava cada sensació amb el tacte.
Tots els tipus d’amor se sentien amb força al cap, però diferien en la resta del cos. Alguns es localitzaven al pit, mentre que altres ho feien a tot arreu. Les formes més fortes d’amor se sentien més àmpliament en tot el cos. “L’amor entre persones es divideix en sexual i no sexual. Els tipus d’amor més pròxims són aquells que tenen una dimensió sexual o romàntica. També va ser interessant trobar una forta correlació entre la intensitat física i mental de l’emoció i la sensació agradable que produïa. Com més fort se sent un tipus d’amor en el cos, més fort se sent en la ment i més plaent és”, ha explicat el filòsof Pärttyli Rinne, coordinador de l’estudi.
El sentiment que dura més temps és l’amor per Déu
Sobre per què la majoria de tipus d’amor s’experimenten al cap, el filòsof ha explicat que “l’amor pels estranys o la saviesa estan associats a un procés cognitiu”, tot i que ha admès que haurà d’investigar-se més a fons per trobar la resposta. Rinne també assenyala que existeixen diferències culturals en l’amor i que la demografia del grup d’estudi està vinculada a l’experiència de l’amor. Així, ha recordat que si el mateix estudi es fes en una comunitat altament religiosa, l’amor a Déu podria ser l’amor més intensament experimentat de tots.
Pel que fa a la durada del sentiment d’amor, de mitjana el temps més curt en el qual es va sentir l’experiència de l’amor va ser l’amor a la naturalesa, i el temps més llarg l’amor a Déu. A més, el tipus d’amor que un experimentava amb menys força era l’amor propi.
