Xavier Godàs ha arribat a la final. Per darrere d’Oriol Junqueras, que li trau un bon marge, però amb certes possibilitats. Al candidat de Nova Esquerra Nacional no li agrada el concepte fe, però en té i molta quan proclama que “el canvi” -al seu partit i al moviment independentista- és necessari, “inevitable”. I que, si la militància d’Esquerra Republicana no ho entén el dia 14, ho entendrà més endavant. Quan siga, però serà, perquè el dia arribarà. Hi ha fe, hi ha esperança i hi ha paciència. Dues virtuts teologals i una de cardinal. I després encara diuen que el catòlic és l’altre.
Crec que ja li ho vaig preguntar a la primera tanda, però ho torne a fer ara, perquè les posicions s’han aclarit una mica més. Què passa si el dia 15 guanya Oriol Junqueras?
Que tot continuarà igual. I això serà lesiu per al partit. Recularem encara més.
I què passa si guanyen vostès?
Si guanyem nosaltres, des del primer moment, passarà el que hem dit fins ara. Hem d’enfortir el partit, i això vol dir cohesionar-lo, garantir-ne la unitat i situar-lo en l’espai polític que li pertoca, que és l’esquerra nacional. L’altra qüestió, lligada a la cohesió i a la unitat, és que ens centrarem exclusivament a treballar en el marc del partit. Tant jo com la candidata a secretària general.
Quina relació personal manté amb Oriol Junqueras? Hi ha parlat aquests dies durant la campanya?
Darrerament, no. Vam trucar-nos per telèfon abans del dia 30. Si no ho recordo malament, devia ser el dia 28.
Per telèfon.
Per telèfon.
Quina relació personal mantenen?
És que no hem tingut l’ocasió d’enfortir llaços personals perquè ens coneixem molt poc. Ens vam veure una vegada esmorzant, com s’ha dit, a casa seva, abans de l’estiu. Bastant abans de les vacances d’estiu. I hem parlat per telèfon una vegada. No hi ha hagut l’ocasió d’establir lligams personals.
No li ha fet arribar cap missatge durant la campanya?
La relació ha estat bàsicament respectuosa, de veritat. No diria una altra paraula. I em sembla que és el que ha de ser. Tant de bo pugui tenir una relació personal més estreta amb el company Junqueras, però no s’ha donat fins a data d’avui perquè tampoc hi ha hagut temps per fer-ho.
Aquests dies els mitjans han jugat a les set diferències entre vostè i ell. Però n’hi ha una, molt diluïda, que no sembla important per als analistes. Hi ha una diferència ideològica -ideològica seria la paraula- entre les dues opcions molt forta. Quan vostè usa el concepte “esquerra nacional” dona tot el valor a l’esquerranisme del partit. M’equivoque?
Jo diria que sí…
Que sí que m’equivoque o que vostès marquen com a prioritat l’essència de ser un partit d’esquerres?
No. No t’equivoques. Hi ha una diferència. La nostra diferència fonamental -ho hem dit en tot moment i ho reiterem- és que per a nosaltres Esquerra Republicana ha de ser forta i ha d’ampliar el marc de l’esquerra nacional. De tota aquella gent d’esquerres, sobiranista i independentista que hi ha en aquest país, que és un espai molt ample. No s’ha de saltar aquest perímetre. El gran problema d’identitat política d’Esquerra Republicana de Catalunya en els darrers temps és que ha intentat agradar a tothom saltant-se el perímetre de l’espai de l’esquerra nacional.
Nosaltres el que diem és que hem de ser un partit que generi alternativa de govern, un partit gran, un partit que concentri responsabilitats institucionals, fent créixer l’espai de l’esquerra nacional, no saltant-nos aquest espai per intentar pescar en altres àmbits que no són els propis de l’esquerra nacional. En definitiva, és un repte polític fer créixer aquest espai perquè sigui tan hegemònic com sigui possible en aquest país. Mirant d’agradar a tothom, Esquerra Republicana de Catalunya acaba per no agradar a ningú, perquè no és fiable. El nostre projecte, per tant, s’ha de tornar a vincular d’una manera inequívoca al camp de l’esquerra independentista.
Ideològicament, que veu quan mira cap a Oriol Junqueras i la seua candidatura?
Jo hi veig una línia de plantejament polític que és el que acabo de dir ara…
Agradar a tothom.
Agradar a tothom pensant-se que d’aquesta manera el partit arribarà a més gent. Agradant a tothom no s’arriba a més gent. Agradant a tothom el que passa és que ningú sap exactament què ets. A partir d’aquí, ets menys fiable. La qüestió clau és, partint de la base que no podem agradar a tothom, fer que la nostra base social de suport creixi. A partir d’una política nítida, a partir de posicionaments polítics clars, a partir del que és la identitat històrica, secular, d’Esquerra Republicana, que se situa en l’àmbit de l’esquerra i en l’àmbit nacional.
L’evolució política del partit l’ha dut a ser un partit independentista des de fa ara molts anys. Aquest és l’espai que nosaltres hem de poder falcar. I és inquietant que es pugui arribar a dir, ni que sigui indirectament, que situar-se en aquest espai fa petit el partit. No. Aquest és l’espai que ens fa grans. I a més, és un espai de responsabilitat política majúscula en relació al país. Perquè aquest país necessita un àmbit de progrés nacional potent. Per continuar vinculant l’alliberament nacional a l’aspiració democràtica i de progrés que ha definit sempre l’aspiració nacional d’aquest país.
El PSC és un partit d’esquerres?
No, no, no. Jo no el qualificaria d’esquerres. És un partit que gestiona de manera més aviat conservadora el present.
Quan diu això, no puc deixar de pensar que Oriol Junqueras és un líder que desperta sentiments i vostè desperta reflexió i coherència ideològiques.
No hem vingut aquí per distreure’ns. El que no farem serà tenir atacs d’insinceritat. Siguem sincers. Crec que el país, en general, i Esquerra Republicana, en particular, requereixen coherència ideològica i sinceritat política. No jugarem mai al joc de fer prevaldre qüestions més de caire emocional o sentimental en aquest moment. Crec que aquest país requereix sinceritat, molta sinceritat. Perquè bona part del desengany que hi ha entre les bases independentistes i progressistes -diguem-m’ho clar- és que, no tant no hem arribat a aconseguir el que preteníem, sinó que no hem explicat per què no hi hem arribat. “Expliqueu-nos per què no hi hem arribat. I expliqueu-nos com ens ho hem de fer a partir d’ara. Sigueu sincers. No jugueu, si us plau, amb qüestions personals per demanar-nos adhesió”.
Per tant, l’opció d’Oriol Junqueras és una opció d’adhesions personals, sentimentals?
Jo no soc qui ho ha de dir, això.
Li pregunte si així li ho sembla a vostè.
Sí, sí. A mi em sembla que la campanya que han fet en tot moment, potser fins i tot una mica en excés, ha estat centrada en una persona. Això és evident, és un fet, no és una qüestió opinable. No és que Xavier Godàs digui: “És que jo penso…”. No. És que està documentat. El discurs que han generat, totes les intervencions públiques que han fet, basculen o es concentren a partir del fet de falcar una persona que han presentat com un líder indiscutible. Com que és un líder indiscutible, no el podem discutir. Qualsevol discrepància que es pugui formular és un atac al líder indiscutible. Un líder indiscutible que es presenta contínuament com l’actiu més important que té Esquerra Republicana de Catalunya. I un líder indiscutible passa per desautoritzar una alternativa al lideratge com la meva. Aquí hem vist una evolució. De dir “no pot ser líder de res” a “no és un líder confiable” o “és excessivament racional”… [Riu].
És que vostè fa cara de ser excessivament racional.
Com que a la vida he hagut de bregar amb moltes situacions dures des del punt de vista emocional i sentimental…
S’ha endurit vostè…
Sí. Jo m’he hagut d’endurir, sí, moltes vegades.
Per això fa cara de dur.
Però, d’altra banda, estic convençut que la política -i la política d’alliberament nacional que hem de dur a terme en aquest país- ha de ser raonable i amb una part racional. Per guanyar espais d’intervenció política, per guanyar capacitat de poder. S’ha de poder tenir estratègies racionals per poder tirar endavant. No es pot fer amb estratègies de tipus sentimental.
No li sembla, precisament, que tot el procés va ser excessivament sentimental i molt poc racional?
Jo he dit -i per tant, m’hi refermo, perquè ho vaig escriure el 2020- que el procés va ser un gegant emocional i un nan polític. Ho vaig dir el 2020 i ho dic ara també. El que li ha faltat al procés és contingut polític, és capacitat política. Diguem-ho clar: a partir del 2017 tot va de davallada. I en aquest tot va de davallada jo hi veig molta recreació en la manca d’afinitats personals, en la interpretació molt personal de “Què m’ha passat a mi?” i en tot un ball de bastons que es va anar centrant en determinats lideratges del 2017 que van tenir molt de vessant emocional i molt poca capacitat política. Hi insisteixo: crec que la ciutadania en aquest país i les bases independentistes -decebudes, desenganyades de com ha anat tot plegat, i això també és un fet constatable- demanen sinceritat i, sí, més raonabilitat que continuar al jardí de les emocions, que han estat el vademècum del procés fins ara.
Però no vostè no té en compte que la política i les consecucions polítiques, potser des de sempre, es basen més en les emocions que en les racionalitats.
Sí. I així va.
I així els pot anar a vostès també.
Esquerra Republicana de Catalunya en el període d’entreguerres va ser un bastió antifeixista, no? De fet, el conjunt dels Països Catalans ho van ser en aquell moment. Quan l’hegemonia que s’incrementava era el feixisme al conjunt del continent europeu aquí hi havia una illeta de confrontació antifeixista. En aquest moment Esquerra Republicana de Catalunya, com a partit d’esquerres, ha de poder fer front a la dreta i a l’extrema dreta, que és la quinta essència de la política transformada en emocionalitat, a partir d’un contrapunt, d’un enfrontament directe que tingui una part de contingut i una part d’acció concreta. Tornem al projecte il·lustrat, que és el projecte de l’esquerra, amb base raonable i racional.
No sé si anar contra el sentiment amb idees raonades és garantia d’èxit habitualment en política. Ara podria ser garantia de derrota, també.
Jo no ho veig igual. Sembla que no, però la gent en general ens demana més sinceritat, més nord raonable, que no pas que ens recreem en la sentimentalitat. Precisament el fet d’abraçar la sentimentalitat és el que fa davallar les possibilitats de l’esquerra en general i de la política democràtica en general. Això ho tinc en un assaig. Vaig publicar fa poc un llibre en què parlava d’un problema que hi ha per a la política democràtica: centrar-ho tot en l’individu, un individu de referència fonamental, que no es deu a ningú més que a la seva gran capacitat de liderar de manera molt puntual. Centrant el discurs -o la capacitat de l’acció política- no en allò que és necessari fer i que és raonable de fer, en funció de la capacitat de poder que tinguis amb altres -perquè la política sempre és un exercici que tingui a veure amb un nosaltres-, sinó a abraçar el discurs emocional. Això és de curta volada i sempre acaba convergint més amb els vents que bufen a la dreta i a l’extrema dreta que en els vents que haurien de bufar en direcció a la prosperitat col·lectiva, el procés i la democràcia.
I què li diu la seua capacitat racional de cara a dissabte. 48 per cent, que ha tret Oriol Junqueras, contra el 35 per cent, que han tret vostès, no són xifres que conviden especialment a l’optimisme…
El que podem dir és que Esquerra Republicana de Catalunya, com ha fet altres vegades, en aquest moment lidera la necessitat de canvi en el marc del conjunt del moviment independentista. Òmnium Cultural plantejava la necessitat de fer un pas endavant en aquest sentit l’11 de Setembre. De vincular l’independentisme a la utilitat pràctica en el conjunt de la ciutadania en el dia a dia. I de garantir també un relleu en els lideratges, per poder abordar amb més generositat la capacitat d’entesa entre actors independentistes diferents, pel que fa al seu projecte polític. Esquerra Republicana va demostrar el 30 de novembre que ja està madura per tirar endavant un procés de canvi intern en aquest sentit. Que arribem aquest dia 14 a concretar o no aquest procés de canvi dependrà de la militància.
Home, clar, ha inventat vostè la sopa d’all.
Exacte. [Riu]. Nosaltres diem que val la pena fer aquest pas. Un pas que no es fa contra ningú…
D’acord. Això ja ho ha explicat, però jo li demane això, sinó pel que li diu el seu nas racional sobre qui guanyarà la pugna entre les dues candidatures.
Que el canvi és inevitable, que es produirà…
Podria passar d’ací a quatre anys…
El canvi és inevitable i es produirà.
Això és fe, no racionalitat.
No, no, no. Això és el que passarà.
El dia 14?
El dia 14 intentarem que passi…
I si no passa?
Si no passa el 14, serà més endavant. I no gaire més endavant. Perquè no [recalca el no] es pot sostenir. I ara parlo pel conjunt del moviment independentista. No es pot sostenir per al conjunt del moviment independentista una recreació del que ha estat fins ara, perquè això conduirà només a una situació que és recular encara més. Mentre ens estem distraient en tot això, en la necessitat de canvi o no, perquè no hem de canviar “perquè nosaltres ens hem sacrificat i vosaltres encara no us heu sacrificat prou”, i aquestes qüestions més sentimentals, s’acabarà consolidant a Catalunya un sistema polític en què les forces d’obediència estatal seran majoritàries.
Però em sembla visionari afirmar que, com que ha de passar això, perquè ha de passar així, doncs guanyarem. I si no és ara, serà més endavant…
Miri…
És que això no és racional.
Sí que és racional, perquè un ha d’interpretar el fons de la voluntat de canvi. I evidentment, hi ha el factor temps pel mig, que sempre és determinant en política. Quan es produirà, abans o després? Miri, jo vaig ser insubmís. Vaig ser jutjat dues vegades com a insubmís. Quan els insubmisos érem una absoluta minoria davant un conjunt que interpretàvem ampli -i que, de fet, ho era- de joves que no volien anar a fer el servei militar. Això es palpava en l’ambient. Quan nosaltres érem insubmisos la idea era encara “Et faràs un home a la mili”.
L’altre dia ho vam recordar en un documental…
Exacte. El canvi cultural que hi va haver immediatament després que ens enfrontéssim a l’Estat amb a consciència -i per tant, també, amb consciència de la repressió que ens venia a sobre- va ser immediat. La idea “Et faràs un home a la mili” va començar a desfer-se d’una manera absoluta.
I després finalment van ser Convergència i el PP els que la van enterrar…
Però nosaltres havíem sabotejat abans les casernes. D’insubmisos, n’érem uns pocs, però, per contra, de nois que abraçaven l’objecció de consciència legal i volien fer la prestació social substitutòria, n’eren molts. Les casernes es buidaven. Aquí no volia fer ningú la mili. Per tant, vam guanyar la partida, però, com que érem puretes en aquell moment, quan això acaba sent un pas endavant cap a l’exèrcit professional, vam dir: “Ostres, tu, ja han tornat a guanyar aquests, perquè…”. No, no. Vam guanyar nosaltres. Ens vam carregar el servei militar obligatori. Ho vam fer com un acte de fe? Jo ho recordo així, sí. Mira que la paraula fe a mi em posa neguitós, però, quan jo tenia 17 i 18 anys i em convocaven a reunions per preparar l’estratègia dels insubmisos, les vagues de fam que havíem de fer, etcètera, teníem un objectiu molt precís. Si voleu, en aquell moment allò era molt poc raonable, perquè ens conduïa a la repressió, a la presó, com es va confirmar, a les detencions…. Però vam guanyar nosaltres. Per què vam guanyar? Perquè hi havia un mar de fons que conduïa al col·lapse del servei militar a l’Estat espanyol…
I ara hi ha un mar de fons que pot conduir al canvi en Esquerra Republicana.
Hi ha un mar de fons que afecta el conjunt del moviment independentista. Més val que d’una vegada per totes hi hagi lideratges que el condueixin o el moviment independentista anirà a menys. Anirà a menys en general i, concretament, Esquerra Republicana de Catalunya, també. I això perquè aquí tenim una manera peculiar de ser? No. Ja ho dèiem l’altre dia, les nacions sense estat capdavanteres a l’Europa occidental han hagut de reformular les estratègies en més d’una ocasió i refer-se. I ho han fet amb gent antiga i amb gent nova, que les han anat fent evolucionar. Potser d’una manera menys tràgica del que sembla que aquí estem disposats a fer. Potser perquè a Catalunya hem estat més sentimentals que enlloc. Però aquests deures, els hem de fer.
Si volem preservar el moviment sobiranista en general i si volem -deixi-m’ho dir d’aquesta manera- preservar la nació. Perquè estem en un moment de cruïlla molt important. Si la capacitat del conjunt de les bases polítiques sobiranistes en aquest país -i diem nosaltres, progressistes independentistes- davalla encara més, si el sistema polític català acaba sent un sistema polític subsidiat per l’Estat espanyol -més similar al que hi ha a l’Estat espanyol-, recularem. Abans de recular ens hem de refer. Això pot començar a ser una realitat el dia 14. Si no és el dia 14, serà més endavant. Cometen un error plantejant-me a mi com un polític professional que es mou a partir de qüestions sentimentals. Jo soc un resistent. He estat un activista molts més anys que no pas algú que ha tingut presència en les institucions. Tinc capacitat de resistència, però molta. En política i en la vida en general.
Això vol dir que, si vostès perden, aguantaran resistint perquè l’opció d’Oriol Junqueras no durarà gaire…
Si nosaltres guanyem, el que farem primerament serà reconèixer qui ha guanyat i posar-nos a disposició del partit per fer-ne un referent en el camp de l’esquerra independentista…
I si perden?
Si perdem, nosaltres ens mantindrem en el partit i, a més, defensarem les tesis de necessitat de canvi que s’ha produir. Si qui ha guanyat el congrés es disposa a afavorir aquest proés de canvi, fantàstic. Aquest procés de canvi és necessari. És que no hi ha alternativa a aquest procés de canvi. És una necessitat, a més, que condiciona el conjunt del moviment sobiranista. El condiciona. A partir d’aquí es pot estar més enfadat, menys enfadat, més alterat, menys alterat… Sí, sí, això està molt bé, però o canviem o morim.
Foc Nou ha quedat descartat en la primera volta, però van traure un percentatge de vot significatiu. Vostès s’hi han intentat acostar i han fet públics cinc punts per mirar de coincidir més amb ells. No ha pogut ser. Per què?
Amb Foc Nou continuem parlant…
Continuen parlant, però el dia 14 és a tocar i ells han renunciat a demanar el vot per cap de les altres dues candidatures…
Foc Nou té un conjunt de referents que, si es posicionen, tindran una influència en el conjunt d’aquests 812 votants, però també s’ha de dir que els 812 votants són lliures de votar el que creguin convenient el dia 14. I que no hi ha una relació mecànica, automàtica, entre el que dic jo i el que arrossego. Això no hi és. No hi és per ningú. Ens referim al conjunt de la militància. Deixi-m’ho dir d’aquesta manera: fem-ho com sempre, amb sinceritat. En moments de canvi o de cruïlla hi ha qui diu “Vinga va, som-hi!” i també hi ha un marc de prevenció, d’especulació, en el sentit positiu del terme. Els que diuen: “Bé, ja veurem què passa, hi pensarem a partir del dia 14, de quina manera farem o deixarem de fer…”.
Això fa Foc Nou?
Això ho fa per regla general molta gent en moments de canvi. Jo entenc que el que fa Foc Nou és defensar les seves tesis. Nosaltres hem respost als seus requeriments amb un document de tres o quatre pàgines i…
…i no els han convençut.
Crec que sí que hi ha qüestions en què estem convergint de manera clara. Una altra cosa és que això s’acabi debatent, plantejant, fins a darrera hora de dissabte. Però jo crec que sí, que hi ha coincidències de manera significativa.
Vol dir que a darrera hora podrien fer un canvi de posició molt més explícit?
És clar que no perdem l’esperança de sumar mai. Una cosa és que jo sigui racional [riu] i una altra és que no tingui esperances. No, no. Jo tinc esperança, il·lusions, sentiments, emocions, etcètera. M’encanta l’arròs amb llamàntol i m’emociona menjar-me’l. Tot això ho tinc. I per tant, en política aspiro que tanta gent com sigui possible -i els companys de Foc Nou, en particular- puguin sumar-se al procés de canvi que jo honestament ofereixo. Jo, com a Xavier Godàs. I, si voleu, com a soldat del procés de canvi. Mira que tampoc m’agrada el terme soldat… Però, com a soldat del procés de canvi, jo no aspiro a res que no sigui ajudar en aquest sentit. Que, partint d’Esquerra Republicana de Catalunya, el conjunt del moviment sobiranista en aquest país evolucioni, es refaci i torni a incrementar els seus efectius. Nosaltres ho farem, si ens en sortim, des de la perspectiva de l’esquerra nacional. Però, si això no ho fem -i ho dic de cor-, la nació serà més fràgil, serà més dèbil. Estem en un moment de cruïlla, històric, que hem de saber interpretar correctament. M’importa molt la nació i la construcció nacional de la nació. Em crec de manera ferma que som en un moment clau i hem de fer passos en aquest sentit. I hem de ser generosos. No es tracta de persones, es tracta de país. I es tracta que tots nosaltres siguem capaços de fer un pas endavant en favor del país. Tindrem això o tindrem una comèdia que ens farà ser més petits com a país.
Per cert i per acabar, la darrera cullerada del tast agre d’aquesta guerra entre candidats han estat les acusacions creuades entre Militància Decidim i el mateix Foc Nou sobre l’episodi d’assetjament que va acabar amb la dimissió d’Alfred Bosch quan era conseller d’Acció Exterior. Les punyalades continuen dins el partit… I vostès han rebut de retop.
La qüestió és que tot això ha passat i ara s’ha sabut amb més claredat. Militància Decidim afirma que és una filtració interessada. Tota la candidatura ha sortit a drap defensant Oriol Junqueras i acusant la nostra de ser l’estructura B del partit. És el papo que ens ha tocat patir durant tota aquesta campanya. Però aquesta, ho vulguin o no, no és la qüestió. La qüestió clau és saber si tot allò, com s’explica, és veritat. I deu ser-ho perquè Alfred Bosch així ho ha reconegut -s’ha proclamat “corresponsable”- i perquè Junqueras no ho ha desmentit. Llavors no pots desviar la culpa cap als altres. L’única qüestió realment important és determinar si tot allò, tan greu, és veritat.
