A la vista de les declaracions generades des de l’Aragó, el conflicte de l’art de la Franja, amb la seva derivada de Sixena, té un caràcter polític evident. De fet, va ser el següent pas després de dividir l’històric Bisbat de Lleida amb la creació del bisbat de Barbastre i Montsó. Una jugada diplomàtica que va unir en una mena de Santa Aliança el PSOE i el PP, que van aconseguir desfer un bisbat, religiós i cultural, de segles d’història. Va ser el 15 de juny del 1995 quan una resolució papal partia en dos la diòcesi de Lleida. Tres anys després s’iniciava la reclamació de les obres d’art de les parròquies que fins aquell moment eren en mans del Bisbat de Lleida -reclamació que no es fa a altres llocs de l’estat on hi ha peces-, que es trobaven conservades en museus catalans com ara el de Lleida.
Era un senyal clar de l’intent d’acabar de descatalanitzar la Franja i, de retruc, fer una passa més enllà a les Terres de Ponent. És a dir, acabar de matar amb un toc gairebé definitiu la ja de per si mala memòria respecte de la Corona d’Aragó. D’aquí, l’obsessió malaltissa per Sixena, un monestir que s’havia erigit en una petita cort d’una corona que en la seva fundació vivia temps de màxima esplendor. Sixena, per situació, per importància i per història constitueix un punt cabdal per entendre l’enorme dimensió de la Corona d’Aragó. El fet que fins al 1998 les autoritats aragoneses i espanyoles no hi donessin cap mena d’importància constitueix la prova de l’oblit a què l’Estat volia sotmetre un patrimoni cultural i, fins i tot, identitari, conjunt.
D’aquí que la desnaturalització del monestir porti intrínseca la desnaturalització de la influència catalana de l’Aragó i, l’intent d’esmicolar la història col·lectiva d’uns territoris que han compartit cultura, economia i religió durant segles. Però l’intent de desmembració del patrimoni conjunt no és nou, ni de bon tros. Ans al contrari, la descatalanització de l’Aragó ha comportat també intents inquietants de descatalanització de les comarques de Ponent. És a dir, un intent del franquisme d’aprofitar la divisió administrativa que englobava els Pallars, la Ribagorça al Pla d’Urgell per escindir Lleida de Catalunya. Projectes que preveien emportar-se, fins i tot, Tortosa. Sixena és possiblement l’enèsim episodi d’una història que ja fa anys que es mou.
“Aragón quiere salida al mar”
Una obra absolutament imprescindible per entendre com va evolucionar aquesta idea de desmembrar Lleida la configura, “Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols” (Edicions 62, 1984), de Miquel Pueyo, que anys després seria paer en cap de la ciutat, que sintetitza en tot un capítol la perversió del concepte de “Leridanismo” (que no es pot confondre amb el Lleidatanisme) a través d’una ingent documentació recollida per Josep Benet, Josep Vallverdú o Ramon Muntaner, que no es limita només a obra, sinó assajos i conferències així com un profund estudi de la premsa que, en cada època, es va fer ressò dels canvis que suposaven treure Lleida de Catalunya.
La idea d’escapçar el ponent català va ser un corrent d’opinió política que va començar al cap de pocs mesos de l’inici de la Guerra dels Tres anys, el que es coneix com la Guerra Civil. Un fenomen que responia a l’eliminació de qualsevol rastre massa visible de les conegudes aleshores com a Regions Històriques. Dos articles podrien considerar-se, segons Pueyo, l’inici d’aquesta nova ofensiva tot just un mes després del cop d’estat de Franci. Per una banda, un article del 13 d’agost de 1936, de Miguel López de Gera, alcalde franquista de Saragossa, al diari ’Heraldo de Aragón’ -un dels més bel·ligerants contra Catalunya en la reclamació de l’obra de la Franja- que demanava l’annexió de Lleida i arribar fins a Tortosa, per tal que Aragó tingués sortida al mar.
Per entendre’ns, el mar era el botí de guerra de l’Espanya franquista per la decisió de Catalunya de fer costat a l’ordre de la República. L’alcalde embolicava en aquest projecte Navarra. “Aragón merece una salida al mar”, clamava l’article, que defensava la decisió per criteris socials i econòmics, però sobretot polítics, perquè d’aquesta manera “Navarra y Aragón enseñarían a amar a España a guipuzcoanos y vizcainos de una parte y a catalanes y valencianos de otra”. L’Heraldo no estava sol. Dotze dies després, ‘El Norte de Castilla’ qualificava de “premi” donar a l’Aragó “toda Cataluña, que sea el nuevo Aragón Zaragoza, Huesca, Teruel, Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona (…) Aragón españolizarà a Cataluña. Un Aragón con salida abierta al mar, grande, fuerte, bueno, español”.
Del “leridanismo” al Valle del Ebro
La proposta, però, va quedar sortosament en una amenaça. Però el franquisme va iniciar una guerra política i cultural, que va implicar certes elits del feixisme a Lleida. El concepte va ser el “leridanismo”, un pseudomoviment sociopolitic que intentava fer creure des de la societat lleidatana que Ponent es diferenciava de Catalunya. Fins i tot en la llengua. El moviment utilitzava la debilitat de l’estructura territorial de la “província de Lleida”, això és, la gran distància que hi ha, per exemple, entre un habitant de Tremp i un de Mollerussa, i l’escàs poder de Lleida com a capital. Una de les tesis intel·lectuals que sostenien el moviment era el pasquí d’Antonio Hernandez Palmés titulat ’Lérida entre Aragón y Cataluña, en la geografía y en la historia’. Tot i que va ser un moviment que mai es va consolidar en una població que prou feina tenia a refer-se de la guerra, el feixisme va utilitzar sistemes més sofisticats per intentar aquesta desmembració.
Segons va documentar Josep M. Muntaner i Pascual a l’assaig ‘Lleida, Catalunya i les regions econòmiques espanyoles’ -com també es demostrava a l’obra ‘Les Terres de Lleida, en la geografia, en l’economia i en la cultura catalanes: cicle de conferències: desembre 1966-maig 1967’-, hi van haver sis intents seriosos “d’aragonitzar” Lleida o, en tot cas, extreure-la de la visió administrativa i política de Catalunya. Així, relaciona una sèrie d’informes: el de l’Instituto de Estudios Agrosociales de Madrid, per encàrrec de la F.A.O. (1960); un estudi de l’Organización Sindical (OS), també de 1960, que pretenia unir les Illes a la regió catalana i el traspàs de Lleida; un de 1964 dirigit per Plaza Prieto, promocionat per l’Instituto Nacional de Industria (INI); el pla CCB, acrònim de Comunicación Cristiana de Hienes, de Càritas; un segon projecte de 1966 de la Organización Sindical i l’Informe FOESSA, de 1966.
Tot aquest conjunt d’informes feien càbales per annexionar Lleida a l’Aragó tot utilitzant criteris a priori tècnics, economicistes o d’eficiència. Per exemple, l’informe CCB pretenia unificar Catalunya i les Illes i situar l’Aragó en un espai batejat com a “Valle del Ebro” distingint l’administració “Ebro-Pirenaica” i “Catalana Balear”. Una concepció que Pueyo qualifica irònicament com a “hidrografista” de la geografia política, recollint les crítiques que va fer al projecte Josep Serra i Ràfols, un prestigiós arqueòleg i conservador de patrimoni, pare de les activistes Blanca i Eva Serra. Va ser un intent de segregació de manual, però que una forta oposició popular. Fins i tot el president de la Diputació Provincial de l’època, Antonio Aige, va criticar-lo sense embuts recordant “el hecho incontrovertible que no admite discusión ni duda de ninguna clase de la naturaleza catalana de la província”. N’hi ha que encara ho dubten, i amb Sixena, es constata.
