El poder judicial espanyol i el ministeri fiscal mai han estat una bassa d’oli des que es va instaurar el règim de 1978. De fet, el temor que les togues arribessin a exercir un control social i polític excessiu va fer que el poder constituent imposés la tria dels membres del Consell General del Poder Judicial a través de les cambres parlamentàries i del poder executiu. A més, va col·locar el Tribunal Constitucional fora del poder jurisdiccional, per intentar contenir les vel·leïtats de la dreta togada. A aquest context, cal afegir-hi que el sector progressista de magistratura i del ministeri públic sempre ha estat minoritari o, com a mínim, minoritzat.
La batalla per la supremacia absolutíssima de la dreta a les estrades s’ha mantingut viva i ha plantat cara a qualsevol reforma o nomenament que hagi intentat no fer trontollar, sinó simplement fer pessigolles al domini del sector conservador. Ara, però, s’han rebentat totes les costures i s’han traspassat els límits que fins avui dia s’havien mínimament respectat. La imputació de l’actual fiscal general de l’Estat, el progressista Álvaro García Ortiz, és tan inèdita com insòlita, però, en aquest punt de la crisi entre les dues Espanyes, totalment previsible.
Per primera vegada, el Tribunal Suprem ha obert una causa penal contra un fiscal general de l’Estat. La imputació és per un suposat delicte de revelació de secrets arran del cas de frau fiscal de, curiosament, la parella d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid i líder espiritual de la dreta extrema espanyola des del PP. Les associacions conservadores pressionen per tal que dimiteixi i l’esquerra espanyola ho denuncia com un cas de lawfare de manual. L’objectiu no és fer-li pagar les seves decisions sinó aconseguir apartar-lo del càrrec, cosa que seria una victòria sense precedents de la dreta espanyola i que afebliria de manera gegantina el govern de Pedro Sánchez.
Una estratègia de llarg recorregut
La decisió de la sala que presideix Manuel Marchena, que el pròxim 8 de novembre ha de deixar el càrrec, és la primera vegada que es registra a Espanya, tot i les crisis repetides en el temps a la Fiscalia, peticions històriques de dimissions i el reguitzell de dimissions i relleus, sobretot des dels temps que el PSOE de Felipe González va abandonar la comoditat de les majories absolutes i la dreta mediàtica, judicial, econòmica i política van veure una escletxa per la qual podrien recuperar el poder.
Però les circumstàncies dels darrers anys esbossaven que la crisi podria arribar a nivells insospitats. La imputació de García Ortiz no és flor d’un dia, ni de bon tros. És una estratègia de llarg termini que arriba en un moment de màxima pressió per al PSOE i per Pedro Sánchez, amb un fons inquietant pintat amb el cas Koldo, la investigació a la seva dona, Begoña Gómez, l’ofensiva furiosa de l’extrema dreta i la dreta extrema i l’amenaça constant dels seus socis parlamentaris de fer-los retirar iniciatives legislatives aprofitant la seva feblesa d’escons.
Un quadre que s’ha accelerat amb el seu posicionament en la tancada defensa de l’aplicació de la llei d’amnistia que li va suposar una veritable guerra civil a l’elit del ministeri fiscal. En tot aquest entorn, l’Associació de Fiscals -majoritària- i la dretana Associació Professional i Independent de Fiscals (APIF) s’han erigit en una veritable oposició amb l’excusa que amb els seus nomenaments ha afavorit la Unió Progressista de Fiscals (UPF) on, encara que sembli estrany, militava Javier Zaragoza, el fiscal del Procés. Una dada que ajuda a entendre la dimensió política del ministeri públic en relació amb Catalunya.
Álvaro García Ortiz, la mà dreta de Dolores Delgado
La persecució de García Ortiz ve de lluny. D’entrada, els seus problemes van arribar quan el març de 2021 va accedir a la categoria de fiscal de sala, l’estat major de la fiscalia, i nomenat fiscal en cap de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General de l’Estat. Esdevenia l’home de confiança i mà dreta de l’aleshores fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, excoordinadora de la fiscalia antiterrorista de l’Audiència Nacional i exministra de Justícia del govern de Pedro Sánchez. De fet, un detall és que Delgado és la parella de Baltasar Garzón, antic magistrat estrella de l’Audiència Nacional i número dos del PSOE de Felipe González en les eleccions al Congrés de 1993, les darreres que van guanyar els socialistes en l’etapa felipista.
L’entrada de Delgado va ser considerada una veritable declaració de guerra pel sector dur de la fiscalia. De fet, l’atac continua a hores d’ara després que tant la sala contenciosa de l’Audiència Nacional com la del Tribunal Suprem van anul·lar el nomenament de Delgado –per part de García Ortiz, el seu antic subordinat– com a fiscal de sala de la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica. De fet, el desafiament venia de lluny quan la mateixa sala també va deixar sense efecte el nomenament de Delgado, també fet per García Ortiz, com a fiscal de Sala de la Fiscalia Togada del Tribunal Suprem, de la sala militar. No es pot oblidar que Javier Zaragoza manté una pèssima relació amb Garzón després d’haver treballat junts molts anys. Un fet que també ajuda a entendre la participació del fiscal Zaragoza en les conspiracions contra García Ortiz.
Tot aquest desafiament del poder judicial cap a García Ortiz va tenir una revàlida quan, després de les eleccions del juliol del 2023, el govern de Sánchez el va ratificar en el càrrec malgrat l’informe del Consell General del Poder Judicial, que reprovava la seva repetició en el càrrec. També un fet extraordinari en la història judicial espanyola.
El cas Stampa
Per altra banda, García Ortiz va quedar atrapat en el cas d’Ignacio Stampa, el fiscal adscrit a Anticorrupció que va obrir l’operació Tàndem, sobre les actuacions del comissari d’intel·ligència jubilat José Manuel Villarejo. Una causa amb més de quaranta peces separades que dirigia el magistrat ara jubilat Manuel García Castellón i que va suposar la descoberta dels papers de Bárcenas, la trama B del PP o l’operació Catalunya, entre d’altres. En definitiva, tot el funcionament de la claveguera de l’Estat.
Stampa, ja fora de la carrera fiscal, va patir un dur expedient intern, dirigit per Garcia Ortiz, com a cap de la secretaria tècnica, quan va ser acusat de tenir una relació amb l’advocada de Podemos que portava l’acusació particular del cas. L’acusació, però, va arribar just quan es van difondre els àudios d’un llarg dinar entre Villarejo i Cospedal, on es relataven veritables vicis d’alts funcionaris de la magistratura així com la connivència de Delgado i Garzón amb membres de la policia patriòtica. Les suposades maniobres de Delgado, amb el virtual ajut de García Ortiz, va deixar màcula en la influent fiscalia especial anticorrupció que dirigeix amb mà de ferro Alejandro Luzón Cánovas, un veterà que ha sobreviscut a un càrrec difícil de portar.
L’amnistia, Tsunami Democràtic i Ayuso entren en escena
García Ortiz, però, també ha estat protagonista d’una de les batalles més virulentes que es recorden al número 4 del carrer Fortuny de Madrid, l’ostentosa seu de la Fiscalia General de l’Estat. En concret, García Ortiz ha defensat l’aplicació de la llei d’amnistia sense recança tot i l’oposició de bona part de l’influent sector ultra de la fiscalia. De fet, ha hagut de disposar de María de los Ángeles Conde, la tinent fiscal del Suprem -número u de la carrera fiscal- per neutralitzar la fiscalia penal, la fiscalia del Tribunal Constitucional i, fins i tot, la fiscalia superior de Catalunya que impedien facilitar l’aplicació de l’amnistia, arrossegaven els peus o fins i tot s’hi oposaven. En aquest esquema també va esclatar una altra batalla per si la fiscalia considerava que Tsunami Democràtic era terrorisme o no ho era. Una batussa que va desgastar molt els delicats equilibris a la fiscalia de l’Estat.
En aquest panorama pràcticament bèl·lic va entrar en escena d’Ayuso i el cas de frau fiscal de la seva parella, Alberto González Amador. Tot plegat per la negociació entre el fiscal del cas, Julián Salto, adscrit a la Fiscalia de Madrid, i l’advocat de González Amador per reconèixer els fets i pagar els imports i la multa i, d’aquesta manera, anar a una conformitat amb una pena reduïda. Una nota de premsa de la Fiscalia puntualitzant els detalls de la negociació, després d’haver estat esbombat el cas en diversos mitjans, va fer entrar en escena un dels més crítics amb el sector progressista de la fiscalia, el degà del Col·legi d’Advocats de Madrid, Eugenio Ribon, per denunciar un delicte de revelació de secrets.
La maquinària ja s’havia posat en marxa. Diverses denúncies amb l’entrada en escena d’un vell conegut del sistema espanyol com a fidel fiscalia a l’ombra, el pseudosindicat Manos Limpias. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid va acumular totes les denúncies i, finalment, el 15 de juliol va remetre la causa al Tribunal Suprem, per la condició d’aforat dels fiscals generals de l’Estat. García Ortiz, home asserenat de mena, esperava la imputació i només dubtava del moment en què s’efectuaria. És a dir, tot indicava que arribaria en el moment polític oportú i així ha estat. A partir d’ara, la dimensió del poder de la toga és absolutament desconeguda.
