Un total de 127 pàgines. Aquest és el gruix de l’informe sobre l’amnistia dels fiscals del Procés presentat i defensat davant el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, en una reunió a la seu estatal del ministeri públic celebrada mentre s’aprovava al Congrés la llei de l’oblit penal per als independentistes. Un document signat per Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Javier Rodríguez i per l’exfiscal general de l’Estat Consuelo Madrigal, que furga en el “constitucionalisme històric espanyol” i atorga més valor a les constitucions de 1812 o 1845 que no pas a la Constitució de 1931 que va portar la II República. Aquest és el nivell polític d’un informe que no es basa en cap article de l’Estatut Orgànic de la Fiscalia i que es delata quan arriba a titllar de “caprici” la llei d’amnistia. Amb el to i la literalitat del que conté, l’informe es converteix en un pamflet polític i s’aparta de la funció jurídica que se suposa que l’empara.
El document, abans d’entrar en els raonaments jurídics, fa una revisió històrica de les figures de l’amnistia i l’indult, però sobretot fa una valoració política i fins i tot constitucional de la norma. És a dir, situa la norma com un subproducte del context polític i resta legitimitat i legalitat al poder legislatiu. És més, carrega contra la naturalesa de la democràcia pel que fa al canvi d’opinió o orientació política de les formacions polítiques legals que arriben a acords o pactes dins els marcs del sistema.
En aquest sentit, els fiscals arriben a censurar expressions de dirigents polítics que defensen la mesura d’oblit penal, com ara la ja famosa frase de “fer de la necessitat virtut”, i també critiquen l’acord de Brussel·les signat el 9 de novembre entre el PSOE de Pedro Sánchez i Junts per Catalunya de Carles Puigdemont. Així, acusen la llei de ser un producte del pacte polític d’investidura que respon a “una pura oportunitat política i a satisfacció de recíprocs interessos polítics”.
Una llei “viciada” i fruit “d’un caprici”
Segons aquest atestat dels fiscals, que són els mateixos que van articular l’estratègia d’acusació contra els líders institucionals i civils del Procés, la llei d’amnistia “està viciada d’arbitrarietat perquè no pretén com a objectiu –només aparentment– el bé comú de la societat, ni tampoc el restabliment dels drets i llibertats que es diuen injustament vulnerats d’una part de la ciutadania que resideix a Catalunya, sinó el caprici i l’oportunitat política que permet la governabilitat”. En la mateixa línia, consideren que el PSOE “justifica” l’aprovació de la llei com a “necessària pel resultat electoral produït (en paraules d’algun dirigent polític, que amb això pretenia ‘fer de la necessitat virtut’)”.
Una frase que, a parer dels togats, “no pot ser obviada per valorar jurídicament no només si qualsevol norma que aprovi una amnistia és conforme o no a la Constitució, sinó també, i descendint al detall del cas concret, si la norma pot resultar o no constitucional, si respon a un interès general o nacional que cal protegir per superar una conjuntura política excepcional o bé si obeeix exclusivament a raons de pura conveniència política per formar una majoria parlamentària de govern”. Una valoració amb què fiscals adscrits al Suprem s’arroguen una funció que en realitat pertany al Tribunal Constitucional.
“La tossuda realitat”
De res serveix l’acord parlamentari, ni la importància del paper del poder legislatiu. Per a aquests fiscals, “el relat per justificar la llei no té consistència quan s’enfronta a la tossuda realitat d’uns fets plenament documentats que deslegitimen palmàriament la concurrència de les finalitats superiors que es diuen assolir amb la seva aprovació“. En aquest sentit, remarquen especialment el preàmbul de la norma, que al·ludeix a l’existència de “conflictes polítics i socials” i a la “necessitat de canalitzar-los” amb l’aprovació de la llei, quan “en un estat de dret no es poden reputar com a conflictes els fets que infringeixen les lleis penals”.
En la mateixa línia, retreuen que amb l’aprovació d’aquesta llei orgànica “el legislador pretén exceptuar l’aplicació de normes vigents a uns fets esdevinguts en el context del procés independentista català en nom de l’interès general, consistent a garantir la convivència dins de l’estat de dret, i generar un context social, polític i institucional que fomenti l’estabilitat econòmica i el progrés cultural i social tant de Catalunya com del conjunt d’Espanya, servint alhora de base per a la superació d’un conflicte polític”. Els fiscals no s’estan de carregar contra aquesta lectura d’un conflicte que neguen i que redueixen a “episodis de violència que es van repetir en diferents poblacions de Catalunya entre setembre i octubre de 2017”. A més, conclouen que la llei intenta “suavitzar”, utilitzant expressions “eufemístiques”, aquests “episodis de violència” i els “delictes protagonitzats per les més altes autoritats dels poders constituïts a la comunitat autònoma de Catalunya”.
“En definitiva”, conclouen, “resulta evident que aquesta llei orgànica no persegueix la consecució d’interessos generals, malgrat els termes en què s’expressen el seu preàmbul, sinó que respon a interessos partidistes molt concrets i específics”. Tot i que apunten que serien “legítims i democràtics en els seus principis, no ho són en la forma de portar-los a efecte, ja que se serveixen dels instruments democràtics de què està dotat l’estat de dret per utilitzar-los desviadament per satisfer les seves aspiracions polítiques particulars”. “Sens dubte, ens trobem davant una llei absolutament arbitrària tant en la seva gestació i tramitació, com en la seva finalitat, el seu contingut i la seva pretesa aplicació”, sentencien.
