Després de més de trenta jornades, la vista oral del judici del cas Mito, a l’Audiència Nacional, s’acaba aquest dijous. Una jornada en què les últimes defenses han de defensar els seus informes de conclusió davant el tribunal, presidit pel sempre exigent Félix Alfonso Guevara. Un magistrat que a l’equador de la vista oral va definir la causa com a “molt important”. De fet, són cinc judicis en un, on la trama principal és la suposada organització dedicada al narcotràfic i al narcotransport que, segons el relat de la fiscalia, amb elements de filigrana, liderava José Ramón Prado Bugallo, àlies Sito Miñanco.
Entre la cinquantena de processats, s’hi troba Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont, acusat de blanqueig per haver dirigit la defensa lletrada d’un dels implicats en un procés administratiu i judicial per recuperar uns diners confiscats a l’aeroport de Barajas el febrer de 2018. Boye està inculpat arran de la declaració d’un inculpat, Manuel Puentes Saavedra, que ja ha ofert fins a cinc versions dels fets, que va obtenir la llibertat provisional després d’implicar l’advocat en el suposat blanqueig dels gairebé 900.000 euros confiscats a l’aeroport.
Les proves, afeblides
El judici ha perdut fins a quatre acusats pel camí, que han mort abans d’arribar a la vista oral. També cal afegir un altre implicat que va haver de deixar el banc dels acusats perquè està empresonat al Senegal per un altre delicte i un altre que va marxar cap al Regne Unit després d’esperar set anys la celebració del judici. Però el final de la vista arriba amb sospites fonamentades contra la instrucció, sobre la validesa de les proves de càrrec, la descarada feblesa de la prova contra Boye i sobretot, els grans dubtes del que ha estat la clau de volta de la inculpació, les gravacions amb el sistema Egobox i les incoherències de les geolocalitzacions.
Tot plegat en un judici que convida a formular la pregunta: Gonzalo Boye seuria al banc dels acusats si no fos advocat del president Puigdemont? Ara, els dubtes es troben sobre el sistema Egobox i podrien fer anul·lar bona part de la instrucció de la causa, i les defenses ho remataran en la darrera jornada prevista del judici. Si les gravacions cauen, el cas es desfà.
Les defenses, a totes
El ministeri públic, amb ajuda de la policia encarregada de la investigació -diferents unitats de Grup Especial del Crim Organitzat (GRECO) de Galícia, Andalusia i Madrid, així com de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), totes dues del Cos Nacional de Policia (CNP) van bastir una acusació que temporalment va ser prou estranya. Totes les defenses que han informat ja, especialment, la del principal implicat, l’advocat Jacobo Teijelo, han remarcat que la investigació va començar a finals de 2015 i es va allargar fins al febrer de 2018, quan esclata la causa.
En dos anys, i així ho reflecteix el sumari, no va passar res, i només es recull informació que es va quadrar amb diverses hipòtesis policials que no s’arriben a confirmar i, de cop, el mes de setembre, octubre i novembre de 2017 es produeixen una “sèrie d’enregistraments” que la policia, i la fiscalia, utilitza per practicar les detencions i formular les acusacions. Bàsicament, gravacions en vehicles i domicilis particulars amb un sistema de gravació que ha despertat tota mena de dubtes sobre la seva legalitat, funcionalitat i control. De fet, els advocats han carregat contra aquestes gravacions no només per com es van dur a terme, sinó perquè fins i tot són contradictòries entre si i topen sovint amb el relat de la fiscalia.
Egobox, el nou sistema de gravació que genera dubtes
Totes les gravacions incloses a la causa es van fer amb el que s’anomena un “sistema de captació d’àudio encobert”. En concret, és el sistema Egobox, que el ministeri de l’Interior compra a una empresa amb domicili a Boadilla del Monte, a Madrid –casualment a prop del domicili oficial del comissari José Manuel Villarejo. La societat tenia com a administrador únic Jean-Philippe Fortier, que després va nomenar una apoderada, que ara signa els contractes amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat, Maria Masia.
Una empresa, amb un capital social de 3.010 euros i dedicada als serveis de seguretat. A principis de 2024 va ser adquirida per Yamasca Ventures, SL, que va mantenir els mateixos administradors i domicili social, però va canviar l’objecte social pel de “serveis generals a les empreses”. Tot i l’escàs capital social de l’empresa i de la seva magra estructura, signa contractes amb l’administració de l’Estat de milions d’euros per “sistemes tècnics i tàctics utilitzats per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil en activitats de suport a les investigacions”. De fet, un dels darrers contractes, del passat 15 de novembre, s’enfila a 2.087.098,75 euros i és finançat amb fons de la Unió Europea.
Un mètode diferent del que utilitza normalment la policia
Aquest sistema de gravació és diferent de l’habitual dels cossos i forces de seguretat de l’Estat per a les intervencions de les comunicacions, el SITEL. De fet, SITEL ve avalat per una densa jurisprudència i per la Llei General de Comunicacions, i en certa manera, s’ha establert la convenció general que és un sistema prou garantista perquè està regulat al mil·límetre, no només amb la legislació espanyola sinó amb l’europea. En síntesi, i sense entrar en detalls tècnics, SITEL enviava un senyal telefònic que arribava al servidor de l’operadora telefònica on es gravava una còpia en un servidor dedicat sense cap intervenció humana. Posteriorment, aquest servidor expedia unes còpies autèntiques que arribaven a la policia i al jutge. En aquest cas, la manipulació és difícil.
En canvi, Egobox, no. I d’aquí plora la criatura i més quan van admetre les debilitats del sistema els mateixos pèrits policials que l’havien fet servir. De fet, una de les esbroncades més intenses del judici va ser quan l’advocat de Sito Miñanco no va poder interrogar un dels perits per prohibició expressa del jutge, que ha hagut d’acceptar la protesta per escrit i amb les preguntes formulades. En aquest sentit, Egobox, planerament, és un micro que s’instal·la a vehicles i domicilis. De fet, és un micro de telèfon sense auricular que passa les gravacions a través d’una línia de dades, no de telèfon, que arriba a un ordinador que no se sap en poder de qui està, s’extreu el contingut en un disc o en un llapis de memòria i es porta al jutjat. L’arxiu original té un hash, una espècie d’identificador que teòricament no es pot modificar. De fet, si varia respecte a l’arxiu original, queda invalidat.
Un sistema també dubtós… en aquest cas
Per altra banda, Egobox necessita que el bolcat es faci davant d’un lletrat de l’administració de justícia, cosa que no ha passat en el cas Mito. Un dubte raonable sobre la seva integritat. Però, precisament, hi ha un punt que les defenses han destacat amb desimboltura i és el cara a cara que van mantenir perits de la defensa amb els policials, on es va posar sobre la taula el fet que Egobox permet manipular les gravacions sense modificar el codi hash. Per altra banda, les escoltes que consten al sumari també afegeixen un altre punt sorprenent: l’activació del micròfon.
Teòricament, els micros s’activen a distància per ordre dels agents encarregats de les escoltes. Però, la realitat és ben diferent, els micros s’activaven per soroll. Així, hi ha gravacions d’un cotxe que es troba en un taller i es graven les ordres de reparació que l’oficial del taller dona als aprenents i quin tipus d’oli han de posar en un Opel Corsa. O bé, micros en cases que s’activen quan passa la senyora de la neteja i canta una copla o simplement per un tro de tempesta i el micro només grava soroll de pluja. Un dels pèrits policials que va posar els micros va admetre als magistrats que es podia activar per un soroll extern sense cap decisió prèvia. Una possibilitat que vulneraria drets fonamentals.
De fet, la fiscal del cas Cristina López Amat va justificar aquestes maneres dubtoses de la investigació al·legant que “la societat en la qual vivim no pot permetre que el dret a la intimitat serveixi de parapet per a la impunitat de conductes delictives tan greus com les que estem denunciant en aquest judici”. Per altra banda, els perits de les defenses van argüir molt bé que no es podia confirmar que les gravacions corresponguessin als originals. Tip dels dubtes, el president del tribunal va ordenar un nou bolcat de les gravacions i la sorpresa va ser que el 12 de febrer, el dia que es va habilitar pel bolcat, no es va poder dur a terme per “problemes tècnics”. En concret, les gravacions no estaven als servidors d’Egobox. Un veritable problema per la traçabilitat i la custòdia de la prova.
La gravació 1.476
Una de les estrelles del judici ha estat la gravació 1.476. Un enregistrament que, suposadament, va donar les coordenades marítimes on navegava el vaixell Thoran, on la policia va requisar gairebé 4 tones de cocaïna. Una conversa de 4 minuts i divuit segons que es va dividir en quatre parts de 19 i 18 segons cadascuna i on apareixen 31 nombres que es fan quadrar amb 8 graus 62 minuts i 61 segons. Unes xifres que matemàticament són impossibles, perquè el sistema GMS d’orientació és un sistema sexagesimal.
Aquesta gravació va ser per a la fiscalia, i també així vista per la defensa, com la “pedra angular de l’acusació”. Però el fet que s’hagin ocultat les gravacions anteriors i posteriors 1.475, 1.477 i 1.478 fa sospitar raonablement d’una “manipulació compatible amb una intervenció humana policial” per tal d’encolomar la troballa de la droga als acusats i Sito Miñanco, que aleshores estava en règim de semillibertat i ja ha vist com se li han arxivat tres causes obertes per narcotràfic en els darrers anys. La pedra angular s’hauria escardat.
