“Los pueblos americanos / de los Estados Unidos / con todos nuestros bandidos / hicieron sus ciudadanos; / y el presidio hecho nación / que al Dios Dólar rinde culto, / disfrazó tras el insulto / la codicia del ladrón”. Si preguntéssim a algú quan han estat escrits i publicats en una revista satírica aquests versots, probablement no ens diria que són d’avui mateix. Primer, perquè ara no hi ha revistes satíriques. Però també perquè en l’estil i el vocabulari s’hi endevina una certa edat, una moda antiga. En canvi, en els conceptes i en algunes paraules, el lector actual d’aquests versos veuria semblances amb idees i adjectius que sí que pertanyen a l’actualitat. Aquesta idea dels Estats Units com un país de naturalesa criminal, el presidio hecho nación, ha sortit fins i tot en declaracions actuals, en el marc de la guerra a l’Iran, d’exministres espanyols de l’actual majoria de govern a Espanya: “Cuando se le permite a un país criminal, como es EEUU, que secuestre a un presidente, que bombardee ilegalmente países, estamos todos en peligro”. I la idea que els Estats Units es mouen només pels diners –que al Dios Dólar rinde culto– i que no se’ls ha d’atribuir mai cap iniciativa generosa, equivocada o no, moguda per ideals nobles és també recurrent en l’actualitat i la trobaríem àmpliament expressada.
Certament, vivim actualment dins d’una retòrica profundament hostil als Estats Units, dins de l’estat espanyol, que ha estat adoptada fins i tot pel govern espanyol i les forces polítiques que el componen. És una reacció a l’elecció com a president de Donald Trump i a les polítiques i les declaracions extraordinàriament agressives que ha impulsat? En part segurament sí, perquè Trump dona molt motius particulars. Però si busquem en les hemeroteques aquesta retòrica antiamericana no neix fa uns quants mesos, sinó que la trobem present en conflictes anteriors, sobretot referents a l’Amèrica Llatina, també en les guerres del Golf, i sota presidències dels Estats Units de tots colors, demòcrates i republicanes, des de Nixon a Obama, passant per Bush o per Carter. O fins i tot per Kennedy. El menyspreu per un “imperialisme ianqui” –l’expressió torna a estar en boca de dirigents polítics espanyols actuals- que es considera sempre cínic i economicista, basat en la força bruta als serveis dels interessos econòmics, és una constant en una part important del discurs públic espanyol, més que en qualsevol altre lloc de l’Europa occidental o si més no amb menys contrapesos, des de molt abans de les actuals crisis, tan doloroses i greus.
D’on ve aquesta retòrica, que no és d’avui? Quan neix i des d’on? Tendim a atribuir-la en bona part a l’època de la guerra freda, dels dos blocs, amb la guerra del Vietnam i la crisi cubana com a escenaris principals. Posar-se sota el paraigua ideològic d’un dels blocs comportava automàticament malparlar de l’altre. Però és possible que en el cas espanyol aquesta retòrica antiamericana, que certament revifa i s’alimenta amb la guerra freda, tingui un origen anterior. I per això uns versots que ens sonen, per l’estil, com a prou antics, com els que citàvem al principi, ens poden semblar actuals en el concepte, perquè són de l’època en què es genera el fonament d’aquesta retòrica que en diferents mutacions ha sobreviscut fins ara. Vull dir que en la retòrica anti-nord-americana que està prenent en l’àmbit espanyol hi ha l’impacte de l’actualitat, hi ha l’herència de la guerra freda, però hi ha també una arrel en la reacció del nacionalisme espanyol davant de la guerra hispano-nord-americana de l’any 1898. El que coneixem com la guerra de Cuba, però que de fet –en aquella fase- és una guerra a Cuba, entre Espanya i els Estats Units. Que tothom sap com es va acabar. En allò que es va anomenar el desastre del 98.
Espanya i els Estats Units, dos mons contraposats
Aquells versots amb què s’obria aquest article van ser publicats el 28 de maig de l’any 1898 per Leopoldo Cano en la revista satírica El motín. Són els primers d’un poema més llarg del mateix estil, carregat d’invectives contra els Estats Units, algunes de més indirectes contra el món anglosaxó en general, i de lloances a França i a Espanya. Leopoldo Cano va ser un militar espanyol, general de l’exèrcit, que feia també a estones de poeta i de dramaturg i que va arribar a ser membre de la Real Academia Española de la Lengua, suposo que no precisament per aquest poema. I la revista El motín era de tendència més aviat republicana i anticlerical. En el moment que es va publicar, els Estats Units feia un mes que havien declarat oficialment la guerra a Espanya, després de l’incident del Maine, a mitjans de febrer d’aquell mateix any. La guerra acabaria formalment ben aviat amb una absoluta derrota militar espanyola i amb un tractat de pau amb els Estats Units signat el mes de desembre per al qual Espanya renunciava a Cuba i cedia als Estats Units les Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guam, posant fi al seu imperi colonial transatlàntic.
Aquests versots de Leopoldo Cano no són una expressió aïllada, sinó un exemple de tota una retòrica contra els Estats Units que el nacionalisme espanyol havia posat en marxa ja abans de la guerra, que va exultar amb crides bèl·liques durant el conflicte i que va acollir el ressentiment per la derrota quan es va acabar. L’abast i l’amplària d’aquesta reacció retòrica va ser extraordinària. Des de les crides entusiastes a entrar en guerra amb els Estats Units i la convicció en una victòria militar que els qui tenien la informació necessària ja sabien impossible, fins a les lamentacions perquè amb aquella guerra s’acabava un imperi espanyol nascut d’uns fonaments ideològics del passat que havien estat derrotats i naixia un imperi nou, el ianqui, sobre uns fonaments que auguraven un altre futur: “El año desaparece (1898) / y al extinguirse pregona / que este globo pertenece / a la raza anglosajona. / (…) Para despojar a España, / maltratada por la suerte, / una nación rica y fuerte / se amparó en la Gran Bretaña. / Si a alguien le choca o le extraña, / de poco se maravilla: / hay una razón sencilla / para unirse tantos cacos / y es que todos los atracos / suelen hacerse en cuadrilla”.
Al llarg del segle XIX Espanya havia anat perdent tot el seu immens imperi colonial. No eren pèrdues menors: en naixerien l’Argentina, Xile, Mèxic, el Perú, Colòmbia… I malgrat això, cap d’aquestes pèrdues colonials té la perduració en la memòria i l’impacte emocional de la guerra de Cuba i la pèrdua amb ella de Cuba i Filipines. Perquè era la darrera cosa que quedava? Perquè era la més valuosa? Ho era d’aquella manera. I els interessos particulars espanyols i fins i tot l’emigració es van mantenir a Cuba després de la guerra. Però hi ha una diferència essencial i absoluta. La major part de les guerres colonials en què Espanya és derrotada serien, en un sentit ideològic, guerres civils: guerres entre la metròpoli i els fills de la metròpoli convertits en propietaris de les colònies. La Constitució de Cadis deia que la nació espanyola estava formada per “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”. Les guerres colonials del XIX, inclosa la guerra de Cuba pròpiament dita, eren guerres, per tant, entre espanyols segons la definició constitucional. Són guerres entre els peninsulars i els criolls, però tots de la mateixa matriu ideològica (contrareformista), amb la mateixa llengua, amb la mateixa mirada al món, encara que se’l mirin des de llocs diferents. Però la guerra del 1898 és una altra cosa. És entre Espanya i els Estats Units. És una guerra amb l’altre, no amb els teus mateixos fills que es volen emancipar. I això permet l’operació central de la retòrica antiamericana del 98: dir que Espanya i els Estats Units representen dues maneres antagòniques de veure el món, dos sistemes de valors contraposats. Els d’un imperi que desapareix i el d’un nou imperi que neix, sobre bases diferents. Les bases de la modernitat. Protestant, al damunt. Els Estats Units representarien llavors els defectes i els pecats del món modern, de la modernitat occidental, mentre que Espanya representaria els vells bons valors contrareformistes de l’honor, la religió, el valor. L’honor contra els diners. Els diners contra l’honor. Espanyols contra anglosaxons.
Un altre poema d’aquells moments, destinat a empènyer l’opinió pública a la guerra contra els Estats Units, presenta aquest conflicte militar com el xoc entre “un pueblo de soldados caballeros” i “una turba vil de mercaderes”. Per això diu que Espanya ha d’anar “al combate resuelta” perquè “más vale morir con honra que vivir sin ella”. Un altre, a Nuevo Mundo, el 27 d’abril, quan la declaració de guerra, crida per boca de Leopoldo López de Saavedra: “Guerra a la turba mercenaria, inquieta, / que si algún senador se lo propone, / en su bolsín cotizará el planeta / y hará la guerra a Dios, si Dios se opone. / Guerra a los matarifes, solo atentos / a hacer su flota y a cobrar su flete, / y que de historia y de poder sedientos / creen que la humanidad es su juguete”. Els Estats Units són sempre això: mercantilisme, economia, obsessió pels diners, manca d’honor i de tradició, de Déu i de bandera. Cobdícia i prepotència, fonamentada en la seva superioritat econòmica i tecnològica. Espanya és tot el contrari, és l’honor, és el menyspreu de l’economia, de la vida i el benestar, serà el Viva la muerte si cal, perquè Déu està al seu costat. Per això s’ha d’anar a la guerra, perquè “Mañana / sabrá por fin la plebe americana / que no ha muerto la raza de Castilla”. I si els vaixells americans són superiors tècnicament, tant se val, perquè “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. Espanya té l’honor i el valor de la raça de Castella. Els Estats només tenen –només- els dòlars i els vaixells.
Odi als Estats Units i al que representen
“¡Guerra al infame yankée! ¿Muera, muera / ese pueblo de ayer, pueblo de un día, / sin Dios, sin unidad y sin bandera” ¡Muera ese monstruo lleno de falsía, / tan ambicioso, que capaz sería / de vender el honor… si lo tuviera”. Així ho proclama, evangèlicament la revista España cristiana el 7 de maig de 1898, en plena guerra, en un sonet titulat Mueran los yankees. Per lloar l’Espanya imperial i contrareformista de Felip II, que està a punt de caure derrotada, el nacionalisme espanyol de tots els signes ideològics el contraposa a la modernitat vencedora, rica, científicament avançada, protestant i sobretot cobdiciosa com ho són els mercaders. Això són els Estats Units, i per això han de morir. I és odiós tot el que s’hi assembla, tot el que respira aquests valors de la modernitat. Angleterra, la pèrfida Albión, per suposat: “Caerás, Albión! (…) y tu memoria / mancha será en la Historia, mancha será para el linaje humano, que al mundo envileciste / y envileciendo al mundo también fuiste / vil esclava del oro, ¡tu tirano!”. Albión ha engendrat la modernitat basada en l’economia, en els diners, en la tirania de l’or, i això s’encomana. La retòrica antiamericana és una retòrica contra els mercaders, contra els qui pensen a comprar i vendre, en fabricar, perquè hi ha coses que “ni se compran ni se venden”. I, per tant, aquesta retòrica contra la modernitat, que pren forma en la guerra contra els Estats Units, acabarà fent-se servir contra qualsevol “turba vil de mercaderes” des dels valors dels “soldados caballeros”. Contra americans, conta anglesos, contra jueus o contra catalans.
La retòrica propagandística antiamericana neix sobretot dels sectors més conservadors, o més reaccionaris, del nacionalisme espanyol, però ho acaba amarant tot. Té per fons una confrontació ideològica, una defensa dels vells valors contrareformistes, de l‘Ancien Régime, però acaba saltant per sobre els arguments i esdevenint una pura expressió d’odi. La Provincias escriu sobre i contra la bandera dels Estats Units: “¡Escribo por despreciarte / y ansioso de destruirte! / ¿(…) Te odio con el alma entera! / ¡Parodia vil y rastrera / de las barras de Aragón!”. Es fa burla i sarcasme del president dels Estats Units, William McKinley, proteccionista, expansionista, partidari dels aranzels, que és caricaturitzat com un carnisser. Escriu La Coruña Católica “¿Qué extraño es que Mac-Kinley / cometa mil groserías? / Nunca un tratante de puercos / hará más que porquerías”. Però al final, quan grates, sempre surt la contraposició: els diners contra el valor, el lucre contra l’honor, el d’ara contra el d’abans, l’americà contra l’espanyol. “Buscad el lucro que soñó en mal hora / vuestra perfidia sin igual ¡Bandidos!; / fingid amparo a Cuba que os ve ahora / en sus explotadores convertidos. / Mas sabed que a la lucha, sin demora, / se aprestan los valientes dedicidos. / Hijos de España son que, temerarios, / han de acabar con vuestros mercenarios”, escriu El latigazo.
Però això acaba com el rosari de l’aurora. El “león hispano” –que, tot i estar adormit, s’hauria d’haver despertat amb la provocació ianqui– perd ostentosament la guerra contra el Tocino vestit amb copalta i jaqueta de milionari, a qui quan el punxen no li surt sang, sinó dòlars (així els dibuixen a la premsa satírica). L’opinió pública espanyola, enardida per la retòrica antiamericana, cau en una profunda depressió. Serà l’esperit del 98, convertit en l’any del Desastre. L’“España sin pulso” de Francisco Silvela. I una part d’aquesta opinió pública té la sospita que els seus governants, els seus dirigents, que han posat en marxa aquesta retòrica reaccionària antiamericana, ja sabien que això no podia acabar bé de cap manera, que tindria conseqüències molt negatives per a la mateixa Espanya, però que havien preferit el populisme i l’afalac a la sentimentalitat nacionalista que la veritat i la responsabilitat. En un enfrontament amb els Estats Units, Espanya només podia perdre. Treure pit, fer el gallet, només podia portar al desastre. L’opinió pública se sent perduda i enganyada, traïda. Però persisteix per sota la retòrica antiamericana, ja no per anar al combat, sinó per expressar el ressentiment contra qui els ha despertat del somni. “Quedó el horrendo crimen consumado; / cedió el derecho sobre la fuerza, mudo; / no nos sirvió de escudo / nuestro valor heroico y resignado”, escriu El Cardo.
Per al nacionalisme espanyol, la derrota davant dels Estats Units és la prova que els temps han canviat. Arriba ara amb els americans el temps de la força (com si l’imperi espanyol s’hagués construït sense invasions, només amb paraules) i s’acaba el temps del dret (que deu ser el justo derecho de conquista). “No hay modo; esa gran República (els Estats Units), / grande tal vez por lo bestia, / lo salvaje, lo indecente, / lo ladrona y sin vergüenza, / no reconoce el derecho / que escarnece y atropella / y nos roba indignamente,/ prevalida de su fuerza”. Ho escriu, irat, altra vegada El cardo el novembre del 1898, desitjant al president dels Estats Units que agafi un càncer, que tots els ianquis es morin de pesta o de lepra i que els generals americans tinguin tota mena de malalties doloroses. Aquesta maledicció contra els americans, aquest menyspreu profund, deixa una empremta. No s’apaga en un dia. Reneix actualitzada cada vegada que convé. Però amb arguments de fons molt semblants. I sovint amb les mateixes idees i les mateixes paraules. Potser perquè Espanya, a diferència d’altres països europeus, no té en el seu territori cementiris de guerra dels soldats americans morts. Però en qualsevol cas aquesta incomoditat respecte a la modernitat occidental, aquest aïllacionisme davant del present, marcarà la dramàtica història del segle XX espanyol.
Maragall i la resposta catalana
Durant el temps de la guerra, i tant la que va enfrontar Espanya amb l’exèrcit mambí independentista com la que la va enfrontar als Estats Units, l’opinió pública catalana, en el seu gruix, no es va diferenciar gaire de l’espanyola. Certament, un catalanisme cívic, minoritari, havia manifestat el seu escepticisme davant de la política cubana del govern espanyol i proposava solucionar el problema cubà amb una més gran autonomia. I també es pot endevinar en la retòrica en català sobre la guerra un cert distanciament irònic, amb molta menys càrrega dramàtica de la que plantejava la retòrica antiamericana en castellà. A La campana de Gràcia, després de la voladura del Maine, que els americans atribuïen els espanyols i els espanyols als americans, i que va ser un dels desencadenants de la guerra, es planeja irònicament que el que ara tocaria seria una indemnització, no pas una guerra, amb una caricatura dels americans com a gent ingènua i interessada: “Lo que ara correspondria / mirant-ho sense passió / és que vostès ens donguessin / alguna indemnització. / No en demanen vostès sempre / que els toquen només un dit, / o els inquieten al dentista / o els neguen la bona nit?”. I la mateixa Campana de Gràcia, quan ja s’ha perdut la guerra de Cuba, respon –en un altre poema humorístic- amb un sarcàstic “no n’hi havia per a tant”: “No, no, aquí / no la sentim, la ruptura. / Al contrari: el que sentim / és haver sigut tan mansos / de no rompre abans. Quants mils / o milions de rals tindríem / que a hores d’ara no tenim. / Quantes vides rescatades! Quants disgustos suprimits!”. Amb una tintura diferent, però en bona part dins de la mateixa retòrica. Que va deixar també, certament, el seu pòsit: encara els catalans, en una havanera moderna sobre la guerra de Cuba –una guerra colonial contra l’independentisme cubà, en el que participaven molts catalans de Cuba, i que desemboca en el conflicte amb els Estats Units- acabem cantant a ple pulmó “Tingueren la culpa els americans”!
Però la resposta seriosa a la retòrica de guerra la dona sobretot Joan Maragall en la seva Oda a Espanya, publicada el mateix any 1998, amb la guerra perduda. Com ho serà també, en un altre sentit, L’hèroe de Santiago Rusiñol. Maragall -com Rusiñol- no contradiu els atacs als Estats Units. Però en aquella dialèctica entre el “pueblo de soldados caballeros” i la “turba vil de mercaderes” sí que contradiu els valors sobre els quals ha construït la seva retòrica el nacionalisme espanyol, potser perquè en el fons la societat catalana de la fi del segle XIX s’identifica més amb els mercaders moderns que amb els antics soldats cavallers. “T’han parlat massa dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren”. I continua: “Jo vull parlar-te molt altrament. / Per què vessar la sang inútil? / Dins de les venes vida és la sang, vida pels d’ara i pels que vindran, vessada és morta”. La resposta és inequívoca: “Massa pensaves en ton honor / i massa poc en el teu viure”. Venint d’allò dels barcos sin honra, el posicionament de Maragall des de Catalunya en la dialèctica que proposa el nacionalisme espanyol en la confrontació amb els Estats Units és inequívoca. I el seu rebuig, radical: “On ets, Espanya? No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre en els teus fills? / Adéu, Espanya!”.
En la vida catalana, la reacció a la retòrica, fonamentalment antiamericana i nostàlgica, que havia posat en circulació d’una manera tan ampla i present el nacionalisme espanyol, va ser de rebuig. Un rebuig que s’encarnà poèticament en aquest “Adéu, Espanya” de Maragall i políticament amb l’emergència del catalanisme polític, que, en paraules de Josep Pla, va deixar de ser un moviment excèntric i una mica pintoresca en la societat catalana a ser un moviment massiu que omplia les places, que esclataria amb la generació de 1901 i que posaria els fonaments, en el seu moment, de la Solidaritat Catalana.
