Els efectes macabres de la DANA i les conseqüències nefastes de la incompetència de Carlos Mazón i equip han situat el País Valencià en el centre d’atenció, de curiositat, de morbositat -ai!- i de solidaritat -lloada siga la condició humana- també a Catalunya. Malgrat els esforços de Joan Fuster durant els anys seixanta del segle passat, amb obres de referència obligada com ara Nosaltres, els valencians i El País Valenciano– i de Joan Francesc Mira en els vuitanta -amb els matisos importants que aportava La nació dels valencians-, el desconeixement del País Valencià a Catalunya és quasi absolut. I pèr desgràcia, la curiositat diguem-ne nacional, també. La majoria dels “catalans” -sobretot, els de Barcelona- que marguen agenda i tendència, per no dir la majoria dels catalans sense cometes, se’n foten, dels valencians. A tot estirar, poden sentir una certa curiositat per aquesta tribu del sud, però difícilment superaran el tòpic o la frivolitat a l’hora de sentir-los i de descriure’ls.
Fins i tot, i a causa de les peripècies polítiques, nacionals i socials de les darreres dècades, molts catalans consideren que els valencians no se’ls estimen gens, que nacionalment són més espanyols que els burgalesos i que només voten partits de dreta o extrema dreta i obediència estrictament espanyola. La realitat, però, tampoc és aquesta. Ni de bon tros. Això fomenta el rebuig d’una part de catalans o, en el millor dels casos, la indiferència -“Ja s’ho faran”-, de vegades -massa vegades, ai!- displicent.
Òbviament, les quatre ratlles que ara seguiran no pretenen esmenar aquesta trista mancança, però poden servir, ni que siga de manera igualment superficial, per respondre algunes preguntes que ara poden semblar de més urgent aclariment. Preguntes excessives -com ara, què són “els valencians”- i preguntes impertinents -com ara, per què els valencians tenen al davant uns polítics tan insolvents-. Aquesta petita guia, en forma de qüestionari bàsic- només pretén servir de llindar per a un interès -l’interès per nosaltres mateixos- que tant de bo persistira després d’aquest episodi fúnebre.
Què són “els valencians”?
Un poble complex, com tots els altres, que integra un país amb cinc -cinc!- milions d’habitants. Aquest país -que oficialment ha volgut dir-se “comunitat”, com un grup de veïns o de regants- està poc articulat en tots els nivells possibles d’articulació: social, cultural, informatiu, polític i nacional. Un “valencià” de Morella no entén ni coneix un “valencià” d’Utiel. Un “valencià” de la ciutat d’Alacant ni tan sols se sent “valencià”, gentilici que reserva per a la capital del país i la seua àrea d’influència. El sistema autonòmic durant quatre dècades no ha servit per cohesionar ni tan sols “regionalment” tanta llunyania, tanta diferència, tant d’interès contraposat i tant de recel, fomentats per les autoritats locals i per l’Estat. Encara ara són més forts els lligams “provincials”, amb capitals provincianes -incloent-hi València- que se senten el melic d’un rodal humà molt limitat.
Què saben els “catalans” dels “valencians”?
Poc o res. Tret dels casos de militància nacional benemèrita i contrastada, la majoria els identifiquen amb els quatre tòpics a l’ús. Els “valencians” fan paelles, cultiven taronges, són bons músics i disparen traques. Són amics de la festa i del soroll. Riallers i volubles. Exagerats i grollers. Òbviament, el retrat de sainet respon al tòpic amb què els mateixos valencians -els de la capital o els de les comarques centrals- s’han obsequiat en les darreres dècades. Els exploradors francesos, anglesos o alemanys que visitaven el regne de València en els segles XVIII o XIX se’n van fer una idea molt diferent. Els valencians eren violents, malfiats i amics de l’ús de l’arma curta com a resposta calenta a la primera brega en què es o els ficaven.
Són molt interessants, en aquest sentit, les dues idees antagòniques que apareixen a la novel·la Per qui toquen les campanes, d’Ernest Hemingway. Quedem-nos amb la idea que el retrat més escampat entre catalans es correspon al “valencià” de les comarques centrals del país. I que qualsevol simplificació traeix la realitat. Això sí: la majoria dels valencians tenen l’arròs com el plat més estimat, encara que el cuinen de maneres molts diferents. I no són llauradors. En la dècada dels seixanta cultivaven taronges -moltes- o raïm -pocs- la meitat dels treballadors del país. Ara no arriben al 3 per cent.
Són “catalans” els valencians?
No. Almenys, no se’n senten. I si no se’n senten, difícilment ho són. Una cosa és allò que alguns voldrien -voldríem- i una altra, una realitat tossuda que indica que la majoria dels valencians se senten valencians a seques, valencians espanyols -els que més- o espanyols i gràcies. Una cosa és allò que podria ser en unes altres circumstàncies més dignes o propícies i una altra de ben diferent, allò que és ara mateix.
Encara es parla català al País Valencià?
Sí. I molt. Partint d’una base tribal diferent. Hi ha comarques de pòsit humà català -on viu la majoria de la gent- en les quals l’ús d’aquesta llengua varia segons cada cas. N’hi ha d’origen ètnic aragonès -on viu una part reduïda de la població- on el castellà és la llengua d’ús corrent. I encara n’hi ha -dues concretament- que històricament formaven part de Castella i que arran de la divisió administrativa del segle XIX es va integrar en les “províncies” de València i Alacant. La realitat lingüística del País Valencià és molt variada, però hi ha comarques senceres on la llengua majoritària i d’ús habitual és el català. Més d’un milió de persones -potser un milió i mig- s’expressen cada dia en català. La vitalitat social d’aquesta llengua és ben palpable segons els llocs i la cultural viu en les darreres dècades una etapa de fulgor.
Per què són tan “espanyols” els valencians?
No tots els valencians són “tan espanyols”. En tot cas, els avatars contemporanis del país no han permès un procés nacionalitzador com ha estat en els casos de Catalunya o el País Basc a la Península Ibèrica. Hi havia un fons nacional diferent al castellà, però es va anar difuminant amb cada nou cicle històric recent d’Espanya. Hi ha, però, una consistència nacional més o menys sòlida en centenars de milers de valencians.
Els valencians voten sempre “dreta espanyolista”?
No. Depèn de cada moment. Voten dreta de vocació marcadament sucursalista de tant en tant. Ara, per exemple. I voten esquerres amb diferents graus de sensibilitat nacional segons consideren convenient. Entre 2015 i 2023, per exemple, València va tenir un alcalde, Joan Ribó, militant de Compromís, una amalgama que es considera progressista i valencianista. Un fet insòlit en la història del país. Els valencians també voten això.
Per què la dreta valenciana és tan bèstia?
Per tradició i per voluntat pròpia. La dreta valenciana respon encara a esquemes preindustrials, tot i que el país siga postindustrial. És caciquil, analfabeta, clientelar, provinciana, corrupta i agressiva. En alguns moments històrics hi ha hagut una altra dreta, sí, però les excepcions es poden comptar amb els dits de les dues mans. El franquisme la va arrasar. És un fenomen digne d’estudi constatar que, mentre el país ha canviat econòmicament i socialment, els seus polítics conservadors només conserven els pitjors defectes de la pitjor dreta espanyola del XIX.
La societat valenciana era majoritàriament rural fins a ben entrada la segona meitat del segle XIX, que és quan es va industrialitzar i postindustrialitzar alhora. Aquella transformació, brusca i salvatge, va desbordar tots els manuals del marxisme clàssic. Podríem pensar que els seus dirigents -molt poc il·lustrats o il·lustrats excepcionalment- no venen d’una tradició que els haja permès evolucionar com manen els cànons europeus. Siga com siga, el ben cert és que no han evolucionat. I en alguns casos significatius sembla que fins i tot han retrocedit. La dreta valenciana és salfumant nacional contra el propi país.
Com és exactament el govern actual dels valencians?
Respon al patró habitual de la dreta política valenciana. És caciquil, analfabet, clientelar, provincià i agressiu. Encara no ha tingut prou temps per demostrar que és corrupte, però ja ha fet saber amb nervi que és insolvent.
Quin nivell de responsabilitat ha tingut el govern valencià en la catàstrofe que han patit diverses comarques aquests dies?
Total. Difícilment es podria haver fet pitjor. Ha estat inconscient, irresponsable, temerari, ineficaç i arrogant. Ho va ser en les primeres hores de les inundacions i ho ha mantingut tots aquests dies en la resposta a la crisi humanitària. Els primers que se n’han adonat han estat les víctimes, abandonades de totes les mans humanes i divines quasi fins ahir mateix. Mazón faria bé de no acostar-se a les zones afectades durant un parell de dècades.
Dimitirà Carlos Mazón per voluntat pròpia?
De cap manera. La seua gestió ha estat catastròfica i ell ni tan sols n’és conscient. Se sent acorralat, això sí, i ara ha anat variant l’estratègia per a sobreviure políticament. El seu govern i el seu grup parlamentari -amb el suport de Vox- li faran costat i no hi ha una mala maror interna al PP valencià tan intensa que es concrete en un assalt al poder amb un altre dirigent al davant.
Si algú el pot fer dimitir, és únicament Alberto Núñez Feijó, que no sap cap a on tirar i que no pot engolir un mos tan gros. Ja veurem com encaixa els fets el líder del PP en els pròxims dies. Ara, segur que Feijóo ja ha entès que el president valencià ho pot empitjorar tot encara més. Mazón se sentia fins ara més identificat amb Isabel Díaz Ayuso. La presidenta de la comunitat de Madrid no ha volgut ni respirar entre tant de fang.
Com ha canviat l’estratègia política de Mazón?
Des del primer moment -després de la gran sotragada-, l’actual president de la Generalitat ha volgut aparèixer davant l’opinió pública com un president actiu i efectiu. Seguint estúpidament el model del canceller Gerhard Schröeder, Mazón es va pensar que amb una armilla roja podria aparèixer davant l’opinió pública i les víctimes com un líder segur, resolutiu i eficaç. La realitat el desmentia cada hora i convertia la seua armilla en un sudari. Mazón ho ha entès i a preferit bifurcar les responsabilitats de tot plegat. Ara proclama que Pedro Sánchez n’és el principal responsable. “Si ell no dimiteix -es deu pensar-, jo menys”.
Si Feijóo no ho fa, poden acabar els tribunals amb la carrera política del president de la Generalitat valenciana?
Podria ser, però, coneixent el ritme dels tribunals espanyols quan no es tracta de causes separatistes, quan arribara alguna sentència decisiva en aquest sentit ja s’hauria exhaurit la legislatura al País Valencià.
Tornaran els valencians a votar PP?
Ja ho han fet, aquesta vegada, dues legislatures després que tot l’artefacte fet de pirotècnica tramposa d’Eduardo Zaplana i Paco Camps caiguera a trossos. Els electors valencians no castiguen la corrupció, sinó la insolvència i l’engany. La sensació que els han envescat amb un miratge ruïnós. Si ara hi haguera eleccions, no és arriscat afirmar que el PP i VOX les perdrien, però difícilment el govern valencià actual les avançarà.
A la gran revista d’humor tardofranquista que era Hermano Lobo hi havia cada setmana una columna amb preguntes diferents compromeses políticament, totes encapçalades per l’adverbi “Cuando”. “¿Cuando caerá el búnquer?”. Un petit llop -emblema de la publicació- responia a totes amb un llarg udol: “Uuuuuu!”. La darrera sempre es repetia: “¿Cuando se acabará la censura cinematográfica?”. I el llop impertinent responia metòdicament amb una rialla: “¿Cuando? El año que viene, si Dios quiere”. Quan deixarà de ser la dreta valenciana com és? Uuuuu! Quan deixaran de votar els valencians dreta caciquil, analfabeta, clientelar, provinciana, corrupta i agressiva? L’any que ve, si Déu vol.
