Acte de contrició i ajuda mútua entre dues institucions principals del catalanisme. Per una banda, l’Abadia de Montserrat i, per l’altra, la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) que aquesta setmana celebra la seva 57a edició a Prada (el Conflent). Aquest matí, l’amfiteatre del Liceu Charles Renouvier ha estat l’escenari d’una operació de restabliment d’imatge catalanista del monestir, després de la polèmica visita del rei espanyol, Felip de Borbó, el passat 23 de juny, a l’abadia de Montserrat, i rebut amb tots els honors amb l’excusa del Mil·lenari de l’Abadia. Com, de fet, el monestir ja havia fet amb personatges fatídics per la història de Catalunya com el general Francisco Franco o Heinrich Himmler. Un monestir que tenia plom a les ales després dels escàndols de pederàstia que va haver de reconèixer arran de diverses denúncies. El públic no ha amagat la seva perplexitat i malestar pel lliurament del premi i s’ha aixecat un cartell vistós amb el lema “Catalunya no té rei”, en record de la visita.
Sia com sia, l’UCE ha atorgat el seu guardó, el Premi Canigó, anual al Monestir de Montserrat només dos mesos després que el monarca borbònic visités l’abadia enmig d’unes espectaculars mesures de seguretat i un brutal desplegament policial de contenció per tot just 200 manifestants que protestaven per l’acte. De fet, un va ser detingut. Un lliurament que ha servit premeditat per reivindicar el “catalanisme” del monestir i la seva dimensió de referent dels “Països Catalans”. Així ho ha volgut deixar palès Joan Planellas, l’arquebisbe de Tarragona i primat, en el seu discurs de glossa de l’abadia premiada. Un discurs que ha volgut destacar el paper catalanista de la institució més enllà de “l’ora et labora” de la regla de Sant Benet que regula les relacions de la comunitat monàstica. La idea de referent de Països Catalans ha estat compartida pel pare abat de Montserrat, Manel Gasch, que ha recollit el guardó.
La incomoditat de Rull i l’Abat nega cap “guerra”
L’acte ha comptat amb el president del Parlament, Josep Rull, que ha fet la glossa civil del monestir, tot i que, en declaracions a la premsa, ha reconegut la “incomoditat” que li va suposar la visita del monarca tenint present que és un represaliat polític arran del discurs de l’A por ellos que va ordenar Felip VI. En tot cas, ha negat que formés part d’una operació de blanqueig del monestir i ha demanat comprendre el monestir de mil anys en què “hi ha hagut clars i obscurs”.
“Hi ha determinades actuacions durant tot aquest temps que, òbviament, no poden tenir ni el suport, ni la confortabilitat, ni la comoditat, però hem de ser capaços de donar aquesta dimensió“, ha afegit en referència a la visita. En la seva glossa posterior, però, el president de la cambra catalana, ha raonat que el monestir “transcendeix” el temple com una “part indestriable de la nació perquè el poble de Catalunya així ho ha decidit” i com la “columna vertebral de la nació catalana”.
Per la seva banda, el pare abat de Montserrat, Manel Gasch, en conversa amb la premsa abans de l’acte, ha negat que hi hagi hagut “cap guerra” ni que el Monestir signi la pau amb l’UCE amb qui sempre ha assegurat que ha tingut bones relacions. Una afirmació que grinyola amb el fet que el gerent de l’UCE, Joan Maluquer, també és president de la Lliga Espiritual de Montserrat, entitat que va emetre un dur comunicat criticant la visita reial al monestir i que va coure a la comunitat monàstica.
De Cuixà a Sant Benet
L’acte s’ha iniciat amb una missa concelebrada a Sant Miquel de Cuixà que ha servit per iniciar el ritual del retrobament. Posteriorment, s’ha lliurat el guardó al Liceu, en un acte presidit pel rector de l’UCE, Jordi Casassas, i el delegat del Govern a la Catalunya Nord, Albert Piñeira. El discurs de glossa del bisbe Planellas ha estat un argumentari per recordar que Montserrat és indestriable del catalanisme i els Països Catalans. Una estirada d’orelles molt vaticana, amb l’afegit de la cura habitual del cristianisme català. “Montserrat és una munió de noms propis, però també és escola d’identitat col·lectiva perquè no ha viscut mai aïllada de la realitat nacional, ben a l’inrevés, a Montserrat s’ha ajudat a construir una identitat col·lectiva de marcat caràcter espiritual, comunitari, creient que integra la llengua, el compromís social i nacional que neix del compromís evangèlic”, ha emfatitzat.
“Montserrat parla i prega en català, escolta el món i s’enriqueix de la seva mateixa vida”, ha destacat. “Montserrat ha de continuar essent una casa comuna per al país —de fet per a tots els Països Catalans— i el pelegrinatge ha de redreçar-se no només físicament, sinó també de forma espiritual i cultural”, ha arguït. En aquest sentit, ha remarcat que “Montserrat ha sobreviscut guerres, dictadures, pandèmies, secularitzacions i exilis”. Així mateix, ha subratllat que Montserrat “no ho ha fet per resistència passiva, sinó perquè ha sabut adaptar-se sense trair l’Esperit a caminar amb el poble cap a una nova esperança, visualitzada encara més en aquest Any Sant sota el lema de ‘Pelegrins de l’esperança‘”.
La regla de Sant Benet
El detall darrer l’ha afegit aprofitant la Regla de Sant Benet, és a dir, la normativa que regula les relacions interiors i externes dels monjos de la comunitat que regenta el monestir. La primera norma de la regla és “ora et labora” que li dona sentit material i espiritual a l’orde benedictí que per Planellas és fonamental però que no li pot impedir que el “Monestir de Montserrat no ha de deixar enrere el seu paper, de la tasca que ha anat desenvolupant en aquests primers mil anys de vida, i especialment el darrer segle”.
“El monestir i santuari ha estat un refugi espiritual i un centre de resistència cultural, defensant la llengua, la cultura i els valors cristians que ens defineixen com a poble”, ha contextualitzat. “Demanem que Montserrat continuï fent aquest paper, perquè, encara avui, Montserrat continua essent una veritable talaia del cristianisme, un far d’esperança per a la comunitat cristiana i per a la societat en general”, ha insistit. “Aquest referent no el podem perdre”, ha continuat i ha esperonat als “bisbes catalans a mantenir aquesta flama”. “El monestir i la seva comunitat de monjos ―sense desdir del seu ora et labora― no ha de deixar d’acollir, d’aixoplugar, d’acomboiar una societat catalana sovint òrfena d’espiritualitat, òrfena de sentit de la vida i de referents morals, òrfena de fe cristiana”, ha glossat amb tots els sentits que atorga la llengua mística catòlica.
