Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado. L’autor de la reflexió, signada a Biarritz el 28 d’agost de 1940, és Pedro Urraca Rendueles, el policia franquista i col·laborador de la Gestapo que va detenir el president Lluís Companys quinze dies abans a la localitat bretona d’Ar Baol.
De fet, com va destapar el setmanari EL TEMPS, els dietaris del policia, documentació professional i centenars de fotografies estaven guardades en caixes que el fill del policia ni tan sols havia obert fins que la revista va localitzar-lo i va investigar la figura de Pedro Urraca, sobre el qual es coneixien pocs detalls. Urraca, primer a París i a partir del 1945, quan fou condemnat a mort per la França alliberada, a Brussel·les, va dedicar-se a perseguir, detenir i extorquir republicans, però també jueus, junt amb la seva esposa Elena Cornette i la seva sogra. I malgrat que tenia una ordre de crida i cerca internacional, mai no es va conèixer on s’amagava.
De fet, hi havia la creença que Urraca es trobava en alguna comissaria de Madrid reprimint republicans i posteriorment comunistes. La recerca periodística, recollida al llibre Agent 447, l’home que va detenir el president Companys (Edicions 3i4), va evidenciar que Urraca havia fugit de França, i des de Madrid, el franquisme li va proporcionar una nova identitat i el va situar a Brussel·les i Anvers per continuar la missió repressiva fins a la seva jubilació definitiva el 1982, ja en democràcia, tal com ho demostra el seu expedient laboral, en què hi consten nòmines del ministeri de l’Interior fins a aquesta data -aleshores governava la UCD-, i després, dues pensions, una d’Exteriors i una d’Interior, sota el govern del PSOE.
