Xavier Godàs és un dels tres en discòrdia. Encapçala, com a candidat a la presidència d’Esquerra Republicana, una opció, Nova Esquerra Nacional, que alguns han intentat identificar exclusivament amb la influència, encara activa, de Marta Rovira. Godàs ho desmenteix amb resignació i una certa amargura. Ell i els membres de Nova Esquerra Nacional ho han hagut de desmentir moltes vegades des que es van constituir. Alumne aplicat d’un curs avançat de teoria política, desgrana les passes i les intencions d’una estratègia –la de “l’esquerra nacional com a líder del moviment independentista”- que assigna a cada pregunta amb una certa solvència acadèmica. La seua principal virtut? Proclama que manté una bona relació amb tothom, que no carrega cap motxilla política i hi aporta una experiència “feta saltant tanques i vencent dificultats”. Reivindica, en aquest cas poc conciliador, que Esquerra “ha de deixar de pagar factures, perquè ha arribat el moment de cobrar-ne”.
Qui el va designar a vostè candidat a la presidència del partit per l’opció Nova Esquerra Nacional?
L’opció.
Molt bé. I qui dins l’opció? Quin sistema van seguir?
Va ser a través de converses polítiques.
Quanta gent conforma el nucli dur de Nova Esquerra Nacional?
Una setantena.
I aquestes persones van anar reunint-se fins a arribar a la conclusió que vostè era el seu millor candidat…
Sí.
I això després no es va avalar de cap altra manera?
No, no, no. Va ser en el marc de la candidatura, que té prou legitimitat perquè el conjunt de persones que van anar configurant Nova Esquerra Nacional van anar plantejant una conversa en què sovint jo no hi era fins que van arribar a aquesta proposta, el mes de setembre, que implicava que jo fos candidat a la presidència d’Esquerra juntament amb les dues vicepresidències, que suposen una novetat en l’àmbit de la nostra direcció política, i la candidata a la secretaria general. La decisió es pren a través d’una conversa dilatada en temps. De pros, contres i disponibilitats.
I diu que vostè no hi va intervenir.
No. Al final em van preguntar sobre la meva disponibilitat. Jo vaig dir -me’n recordo molt bé- que, pel projecte en si d’Esquerra Republicana en general, podia dedicar-me a fer articles o, si el pas havia de ser aquest, doncs aquest també.
Per què vostè és un bon candidat per a presidir el partit?
Perquè la meva experiència política està feta de saltar tanques i superar dificultats. Perquè tinc bona relació amb tothom. Perquè tinc la capacitat, que entenc que ha de tenir un partit polític, de tenir criteri polític en tot allò que implica un repte. Perquè en aquest moment soc qui té menys motxilla política per poder recosir el partit i tirar endavant un nou projecte per a Esquerra Republicana que és absolutament imprescindible en termes de país.
Per què des de fora hi ha la percepció total que la seua és la llista de Marta Rovira?
Perquè no hi ha manera moltes vegades, malauradament, de sortir de l’esquematisme. La candidatura que jo represento, conjuntament amb la proposta que fem d’executiva, és una candidatura feta de múltiples aportacions. Nosaltres estimem i valorem molt totes les aportacions i els suports que tenim. I valorem i reconeixem la trajectòria de Marta Rovira fins al dia d’avui. Ella és qui ha conduït la nau en solitari. A partir d’aquí, nosaltres som nosaltres.
Quina intervenció ha tingut Marta Rovira tant en la definició de la candidatura com en l’elecció de vostè? N’hi ha tingut cap, d’intervenció?
El que puc dir és que tota intervenció en la conformació de la candidatura és la que abans he comentat. I en la setantena de persones que van confirmar la proposta de setembre Marta Rovira no hi era.
A qui convé escampar que la llista de Nova Esquerra Nacional és la llista de Marta Rovira, que és ella qui la impulsa?
Si li convé a algú, aquest és un mal càlcul. És a dir, el partit ha estat dirigit fins al dia d’avui per dues persones emblemàtiques, Oriol Junqueras i Marta Rovira. Quin problema hi ha amb la Marta Rovira?
No en tinc ni idea. Això ho ha de dir vostè, per què hipotèticament això els pot perjudicar.
No tenim cap problema amb Marta Rovira.
I amb l’Oriol Junqueras?
Cap tampoc.
Vostès no tenen cap mena de problema ni amb l’un ni amb l’altra?
No en tenim cap amb l’Oriol Junqueras. El que diem és que una nova etapa, que és necessària per al partit i per al país, requereix nous lideratges. Per què? Perquè el balanç de tot el procés fins ara és una davallada general en la base del moviment independentista i perquè Esquerra Republicana de Catalunya porta des del 2019 perdent militants i base electoral. Un nou cicle polític guanyador confirma la necessitat d’una nova direcció. Això està fet en contra d’algú en particular? No.
Ara sí. Està fet en contra de qui pretén continuar presidint el partit i que no hi haja aquesta renovació. Són dues opcions enfrontades. Si no, no s’entendria res.
Però no anem contra l’altre per una qüestió diguem-ne personal. Aquí hi ha un problema que hem de superar. És una opinió política, és un criteri polític. No volem que l’Oriol marxi a casa. Estimem que sigui candidat. I si així ho vol fer, això és positiu si hi ha debat polític. Nosaltres el que diem és que aquí com en altres llocs del món convé tirar endavant etapes noves. No és recloure qui ha liderat l’anterior a casa seva. Ni de bon tros. Volem tothom dins. Per tant, també que l’Oriol formi part del nou projecte d’Esquerra Republicana de Catalunya. Només li diem que una nova etapa s’ha de plantejar amb un equip nou, renovat.
Amb vostès quin paper tindria ell en aquesta nova etapa?
Nosaltres som l’única candidatura que diem que el dia 1 de desembre ens posarem a treballar a tothom per recompondre el partit, per integrar tothom. Això és una proposta programàtica que fem i que ningú més fa. La ponència política, el què i el com del partit, proposem fer-la conjuntament amb totes les candidatures concurrents el dia 30 més Recuperem. Amb un procés de validació militant abans del congrés.
Ja ha dit al començament que vostè és un conciliador…
Jo soc conciliador sempre des de la perspectiva del debat polític. Jo soc molt sentimental, emocional i tot el que convingui, però parlem d’activitat política. L’activitat política a Esquerra Republicana ara sobretot implica enfortir el partit, mirar a dins per enfortir-lo, integrar a tothom i generar un cicle polític diferent, perquè el que ens ha dut fins al dia d’avui és clarament de davallada.
Ara en parlarem, de davallada i del que ha fet Esquerra malament, però no contempla que haja estat el mateix Oriol Junqueras qui haja escampat la idea que vostès són Marta Rovira?
A mi particularment és una qüestió que no em preocupa gens, perquè costaria d’entendre que algú que ha estat fent tàndem amb Marta Rovira fins fa tres mesos ara consideri que ella és un problema. Marta Rovira, que ha hagut de gruar fins ara amb el partit, ha hagut de patir, per part de no se sap exactament qui, una actitud inquietant que ratlla amb el maltractament.
Segur que sap qui l’ha maltractada. No em diga que no ho sap.
Jo soc bastant…
Ingenu?
No. No soc ingenu, però hi ha coses que en aquest sentit ara no m’interessen. M’interessa -i evidentment, em preocupa- que, políticament parlant, siguem tan esquemàtics. No ho podem ser. Som un partit polític gran. Hem de ser responsables, molt responsables, internament i de cara a l’exterior.
Què ha fet malament Esquerra Republicana en aquests darrers anys, des que el procés va rebentar?
El problema del procés és que ningú, ningú, ningú, acaba de confirmar que és una etapa que hem de superar.
El procés ha estat una derrota?
El procés és una estratègia que col·lapsa. I col·lapsa el 2017. I no ho dic jo. Ho diuen la mateixa Marta Rovira i el mateix Oriol Junqueras en un llibre, Tornarem a vèncer, que van publicar el 2020. Per tant, crec que, objectivament parlant, el procés col·lapsa el 2017. Per què ? Ja ho diuen també ells dos. Perquè no hi ha res preparat per a després. En aquest país tothom creu que el desencís ve només pel fet que no siguem independents el 2017. I no. Perquè tothom és prou madur per entendre que això d’aconseguir la independència és difícil, no és d’un dia per a l’altre, ni se’n fa el pas miraculosament. No hi ha fantasies. No obstant això, sí que estem en condicions de cronificar el conflicte i almenys de mantenir posicions per a avançar. No retrocedir, que és el que s’ha fet fins ara. Crec que hi d’haver responsabilitat política. Quan s’ha retrocedit durant anys la responsabilitat fonamental de qualsevol lideratge polític és dir: puc contribuir, però ara toca que vosaltres tireu endavant. I si no ho feu bé, si nosaltres no ho fem bé, llavors també caldrà que sortim del vaixell perquè altres ho facin millor.
Rovira i Junqueras arriben a les conclusions que arriben a conseqüència de la repressió? A conseqüència del que els han fet i del que els poden continuar fent?
La repressió és molt dura. Segurament no hi havia la certesa que fos així de dura. Jo personalment penso que teníem proves que l’Estat podia actuar com va actuar. A Euskal Herria, vint anys enrere, al 92 contra militants independentistes, l’Estat no es pren de broma que es pugui fracturar. Per tant, potser no es valora prou fins a quin punt la repressió podia arribar a ser tan intensa. La repressió, sí, condiciona el conjunt del moviment. Tant, que evidentment és un factor que n’explica la precarietat. I també la desorientació política. Però el fet evident també és que els principals actors del moviment independentista no acorden un mínim comú denominador per a una pista d’aterratge que permeti almenys mantenir posicions. La base social mobilitzada i la capacitat d’incidència política que es tenia i que ara no es té. Això és evident que ha passat i que no és matèria opinable.
Una part social important d’aquesta base ara consideren que vostès són uns botiflers. Li ho dic com ho diuen.
Ja.
Com la pot recuperar algú que ha perdut la credibilitat? El recanvi dels dirigents la pot recuperar?
Esquerra Republicana ha de recuperar el seu electorat independentista. I ha de tenir-ne cura. Per tornar a ser forts, la primera passa és recuperar la confiança de la nostra base social independentista.
D’acord. Molt bé. Com es fa això?
Amb molta sinceritat. Molta sinceritat i treballant molt a fons. Nosaltres què diem? Que Esquerra Republicana ha de reimpulsar, reorganitzar, l’espai de l’esquerra nacional. Això ho acabem concretant amb una proposta de conferència que ha de tenir una línia operativa. Més enllà de parlar i de fer meses en què tothom està d’acord. Esquerra Republicana és líder, la referència, de l’àmbit de l’esquerra nacional.
L’“esquerra nacional”, a part ERC i la CUP, qui és?
Persones a títol independent, gent de referència del món acadèmic, candidatures independents municipalistes que basculen cap a l’esquerra nacional, que són gent de progrés i de base nacional, sobiranista i independentista, moviments socials o d’acció col·lectiva que es desenvolupen en diversos llocs dels Països Catalans. Considerant, a més, que l’esquerra nacional ha de comprendre el conjunt de la nació, que és els Països Catalans. Hem de ser forts en aquest espai per tornar a ser competitius en termes de govern.
La qüestió es podria fer molt llarga, però vostè, per tant, està d’acord que Esquerra Republicana tinga veu pròpia al País Valencià, malgrat els seus resultats electorals residuals?
Sí. Jo reconec els militants d’Esquerra Republicana al País Valencià. Em sembla que fan una feina molt important. Alhora penso que en el marc nacional Països Catalans hem de tenir la capacitat, considerant la identitat política de l’esquerra nacional, de sumar tantes forces polítiques com sigui possible. No hem de tenir una mentalitat principatina en això. Això ens ha de donar una potència política i ha de tenir una concreció en les eleccions municipals del 2027.
Recuperar l’estratègia política, liderar l’esquerra nacional… Alguna passa més?
Hem de liderar de nou també el moviment independentista.
Amb el permís, entre cometes, de “la dreta nacional”.
Amb la dreta? Sí.
Li ho he dit entre cometes, amb “la dreta nacional”, que deu tractar-se, des del seu punt de vista, de Junts. I li ho dic entre cometes perquè ells no se senten identificats amb l’etiqueta.
D’acord, però jo crec que hi ha una cosa interessant que passa actualment, i és que tothom acaba configurant el seu espai d’identitat política, després que el procés hagi estat un cert garbuix en aquest sentit. Junts ha fet el llarg viatge cap a Convergència. Nosaltres hem de tornar als orígens, que és l’esquerra nacional. És a partir d’aquí que s’ha de fer una contribució transversal al moviment d’alliberament nacional.
I vostès volen liderar aquest moviment amb el permís de Junts, que també el vol liderar.
Clar!
Doncs, a veure com ho fan, com es posen d’acord.
Però nosaltres volem liderar-lo, amb tots els respectes del món i amb tota la humilitat, perquè és important que el moviment d’alliberament nacional, de marc nacional Països Catalans, basculi cap a posicions democràtiques i de progrés. El moviment independentista no ha quedat indemne als efectes de la dreta i la reacció. Ho sabem perfectament. Vigilem aquesta qüestió, perquè, si hi ha un element d’identitat fonamental de la base nacional i de la política nacional catalanes des del principi del segle XX fins ara, és que es vinculava sempre a opcions de regeneració democràtica, d’aprofundiment democràtic i de progrés. No fem comèdia amb això.
Si Marta Rovira i Oriol Junqueras s’han d’apartar, això mateix hauria de fer Carles Puigdemont? Sobra Carles Puigdemont?
Evidentment. No. A veure, no. No sobra ningú, però hem de ser responsables. És a dir, algú s’imagina, sincerament, que el futur polític del moviment d’alliberament nacional ha d’estar en mans de Puigdemont i Junqueras?
I vostè s’imagina ara Junts sense Carles Puigdemont?
Carles Puigdemont, el president Puigdemont, manté en aquests moments la tensió de l’exili, però això s’acabarà, esperem que s’acabarà, molt aviat. I llavors…
Han negociat tots vostès una bona llei d’amnistia per aconseguir-ho…
S’ha negociat la llei d’amnistia, existeix la llei d’amnistia…
Que no s’aplica…
S’ha de pressionar perquè s’apliqui integralment…
I no s’aplica…
Però això ha d’acabar passant. Això s’acabarà passant.
Això és fe.
No. Això és feina i volem…
Amb el permís dels jutges…
I volem que s’acabi. Volem que s’acabi per a tothom. Perquè el president Puigdemont es pugui tornar a presentar com a candidat. Perquè el company Oriol Junqueras es pugui tornar a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat. Jo el que dic és que el moviment d’alliberament nacional el dia d’avui ha d’incorporar nous talents, ha d’incorporar noves direccions, ha de fer el pas que altres homòlegs a Oriol Junqueras i a Carles Puigdemont han fet, que és dir: “Escolteu, nosaltres aquí estem per contribuir, però agafeu vosaltres les regnes. Enteneu-vos. Intenteu-ho”. Perquè fins ara no ens ha anat bé. I això no és desqualificar a ningú. Ni malparlar de ningú. Ni discutir la capacitat que té ningú en particular. Vol dir que fem una lectura política del moment. Més val que la fem ara. Si triguem més, ens anirà pitjor…
Més que un moviment d’alliberament nacional, crec que vostè hauria d’encapçalar un moviment socialcristià.
Joooo?
Sí, home, perquè amb tanta conciliació, bondat i humanitat… Això de la política no sol anar així…
Vicent, jo soc ateneu.
I què? Un ateneu bonhomiós.
Però la bonhomia no està malament.
Poca en veig al seu propi partit…
És que, a veure, com ho podem fer en aquest país si no és construint ponts, si no és tenint fermes conviccions polítiques i alhora cintura. Al final ens hem de tractar bé, però ens hem de tractar bé fent lectura política sempre. Permet-me una qüestió que de vegades fa enfadar algú. El procés ha estat emblemàtic en moments determinants. El 2017 ho va ser i alhora va ser un col·lapse. Cal reconeixement i capacitat d’autocrítica per anar a més, per anar a millor. Perquè, si no, quin país ens quedarà? Hem de fer aquest pas. I aquest pas no es fa contra ningú en particular. És que d’aquí no sortim. I això vol dir que el procés també ha despolititzat.
D’acord. Si ho he entès bé, liderar el moviment nacional descarta acords únics de l’esquerra independentista, sobiranista i d’adscripció espanyola. Això vol dir no entrar en cap tripartit.
No pensem en tripartits ni en fórmules d’aquest estil en aquest moment. Nosaltres pensem únicament i exclusivament a centrar-nos en Esquerra Republicana de Catalunya, enfortir-la; i dos, pensem a reorganitzar el conjunt de l’espai de l’esquerra nacional, liderant-lo Esquerra perquè mereix liderar-lo per la capacitat que té amb relació a altres, però amb total generositat amb relació a aquests altres. I des d’aquest espai contribuir decisivament al conjunt del moviment d’alliberament nacional.
Que serà l’eix referencial de la seua acció política. L’eix nacional, perquè quede clar.
Esquerra Republicana ha de teixir ponts per avançar en l’agenda nacional. Claríssimament.
I l’agenda ideològica, d’esquerres?
Nosaltres sempre treballarem en les dues direccions. Però l’agenda nacional és inexcusable. Encara que no governem…
Quina és la prioritària, la determinant, a l’hora d’establir pactes?
Les dues, perquè nosaltres som d’esquerres. No volem ser una mica de Junts unes vegades i una mica del PSC d’altres. Som l’esquerra nacional. En l’àmbit de l’agenda nacional ja ens hem de tornar a posar d’acord al Congrés dels Diputats. No ens posarem d’acord amb Junts amb relació a si regulem o no…
El preu dels lloguers…
El preu dels lloguers, sí. Però en l’agenda nacional ens hem de posar d’acord. No pot ser que es jugui al tacticisme en aquesta qüestió. Ho hem de poder fer.
Es pot reorganitzar l’agenda nacional si vostès decideixen ara entrar al govern de Salvador Illa?
Nosaltres, si guanyem, no entrarem al govern de Salvador Illa. Ara ho diu tothom. Hem marcat tendència i ens n’alegrem. [Separa cada paraula]. No entrarem al govern de Salvador Illa.
Vostè va votar a favor de la seua investidura.
Ja ho vaig dir moltes vegades, que vaig votar a favor de la seua investidura, sí.
Per què?
Perquè penso que és de manual de política pràctica. Quan tu no tens possibilitat de guanyar has d’evitar tota possibilitat de perdre. S’han de mantenir posicions. Anar més enllà, unes noves eleccions, per Nadal, hauria volgut dir tenir més Illa. Per al moviment independentista en general i els seus referents polítics, com indicaven tots els indicadors i totes les exploracions polítiques que es feien en aquell moment, unes eleccions implicaven encara més davallada. I sí, és veritat, per a Esquerra Republicana de Catalunya, encara més davallada. En aquestes condicions, com a independentista d’esquerres, com a militant de l’esquerra independentista des que tenia catorze anys, la meva responsabilitat és -creia en aquell moment i així ho vaig argumentar- tallar de soca-rel aquest procés de sagnia. Per remuntar, que és el que farem ara. En tot cas, aquesta candidatura és gent que va votar sí i gent que va votar no, com va quedar demostrat.
Van votar a favor de la investidura mercès a un acord per un nou finançament que cadascun -el PSC, el PSOE i Esquerra- interpreta a la seua manera. Creu que tindrem un bon finançament a Catalunya gràcies a aquest pacte? Realment ho creu?
Crec que és responsabilitat de tota la militància d’Esquerra Republicana -votés sí o no- que pressionem amb tota la força que tenim al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats perquè això s’executi. I si no s’executa, si no hi ha manera humana d’aconseguir-ho, com hem dit més d’una vegada, farem caure governs aquí i allà.
Què els separa a vostès de la llista del senyor Junqueras a part el senyor Junqueras?
A mi em sembla… Puc dir-ho en confiança?
Sí. No li ho diré a ningú.
[Riu]. A mi em sembla que costa molt entendre que és una candidatura diferent, més enllà de la qüestió personal. La qüestió personal té la seva potència, però, per exemple, nosaltres ens centrarem en la diferència del partit respecte al govern. Model, si vol, basc. Jo no concursaré per ser candidat a la presidència de la Generalitat. Tampoc ho farà la secretària general. És una diferència. I és una diferència molt important, que tothom entén com a molt important…
Què més?
Segon. Nosaltres ens situem en el marc de l’esquerra nacional d’una manera també evidentment diferent. Som independentistes.
La llista d’Oriol Junqueras, no?
Nosaltres declarem que som independentistes.
I ells no?
Ho haurien de contestar ells.
Crec que ells diran que sí.
D’acord, però nosaltres el mètode que utilitzem, si vol, en els passos a seguir són exactament aquests tres sempre: centrar-nos en el partit. Partit desvinculat del govern, partit que marca estratègia política, partit que condiciona el govern quan es governa, que no s’aixopluga en el govern, de manera que el govern no li marqui l’estratègia política. Aquest seria el primer pas. El segon seria l’esquerra nacional, des de la perspectiva d’un partit independentista. Enfortim aquest espai, que ha de contribuir en una nova etapa al moviment d’alliberament nacional. Això és molt important per a nosaltres. Hem de remarcar que en aquest procés de remuntada d’Esquerra Republicana, que té a més un indicador clau en les eleccions de 2027, hem de recuperar el nostre votant. El nostre votant és majoritàriament independentista. Tindrem cura del nostre votant. No volem que el nostre votant independentista marxi d’Esquerra Republicana. I no flirtejarem amb la idea que Esquerra Republicana de Catalunya és un aixopluc ecumènic de tota mena de gent. Som independentistes i hem d’agradar com a independentistes, com a gent de progrés i d’esquerres, arreu del país.
Dit tot això i seguint aquests passos, li pregunte de manera arriscada quan podria arribar Catalunya a ser independent.
Ui! Jo, per respecte al conjunt de la ciutadania catalana i, sobretot, en aquest cas als independentistes, no fixaré cap data al calendari.
I no és possible que els seus votants consideren que tot això que diuen són excuses per no concretar aquesta aspiració i mentrestant anar fent autonòmicament? Aquesta declaració hauria de ser unilateral o pactada amb l’Estat?
Dependrà del context. El que tenim molt clar és que per arribar a tenir opcions per a exercir l’autodeterminació hem d’aconseguir una cosa, una tècnica, que ja es va acomplir el 1931, que és una crisi del sistema. Una crisi de sistema vol dir que, d’entrada, la capacitat d’implantació territorial ha de ser hegemònica en aquest país. Vol dir que cada ajuntament ha de tenir una presència, no significativa, sinó molt significativa, de les forces de progrés independentistes. Però en aquest mentrestant hem de demostrar ser útils. Perquè només d’aquesta manera podrem condicionar la possibilitat d’aconseguit el dret a l’autodeterminació com en el 31, quan es va aconseguir fer caure un règim monàrquic i va haver-hi el primer assalt seriós a la sobirania de la història política moderna de Catalunya.
El seu partit pretenia aconseguir una presència molt significativa a l’àrea metropolitana de Barcelona, en detriment de l’hegemonia PSC, i això s’ha quedat en no res…
Això ha de canviar amb sinceritat política i amb capacitat política. Sinceritat per explicar com són les coses i com haurien de ser. A partir de la base de com són les coses, no a partir de cap fantasia. I capacitat política, perquè hem de ser capaços de demostrar que governant tothom pot tirar endavant millor. Perquè, si no ets capaç de demostrar això, no serveixes per a res.
El darrer govern d’Esquerra Republicana ha demostrat que podia tirar endavant millor les coses? Ha estat un bon govern?
Ha estat un govern molt tensionat per les circumstàncies. I entre aquestes hi va haver que Junts cometés un acte d’irresponsabilitat política màxima vers el país, com va ser eixir-ne l’any 22. Governar amb aquelles condicions va ser complicadíssim.
Salvador Illa ho està fent…
Té millors condicions el govern d’Illa i aquestes condicions li canviaran en el moment en què nosaltres guanyem el congrés el dia 30 de novembre.
Seran més exigents amb el govern actual?
No especularem. I tant! Molt més exigents. Això seran faves comptades.
Oriol Junqueras ha estat i serà menys exigent si guanya?
No ho sé. Jo dic el que farem nosaltres. Serem molt exigents en aquest sentit sense cap mena de dubte, perquè hem de cobrar les factures. N’hem pagat moltes. Ara les cobrarem.
Acabem. Algú de la seua candidatura ha tingut res a veure amb l’estructura B del partit? Amb l’enganxada de cartells suposadament contra Ernest Maragall o amb el ninot penjat d’Oriol Junqueras?
No. Cap.
Han investigat qui va ser-ne responsable?
Això ho determinarà la comissió de garanties.
Trigaran gaire? Ho acceleraran vostès si guanyen?
No ho sé. Ni en soc membre, ni he estat en la direcció del partit. Però, en tot cas, ho accelerarem. Com a indicador de la nostra pulcritud en relació a aquest tema, li diré que som nosaltres qui tenim Ernest Maragall. No és militant, no podrà votar, però ens ha donat suport. Dubto molt que la capacitat política i humana d’Ernest Maragall, que ara tenim nosaltres, seria nostra si algú de la nostra opció hagués tingut res a veure amb una cosa que, si jo soc president d’Esquerra Republicana de Catalunya, no tornarà a passar.
