Pepe Rubianes acabava els seus extraordinaris monòlegs recordant el tipus de públic que es repetia a totes les funcions: el que anava a riure i reia tant sí com no; el que no sabia on havia anat; els que no entenien res; o els que li deien Paco Rubianes. En els congressos dels partits passa exactament igual. Bé en donava fe, el notari dels congressos de Catalunya, el traspassat mestre Joan B. Culla, en els seus manuals indispensables d’historiografia política catalana. Als conclaves de les formacions polítiques catalanes, sempre hi ha elements que cal que hi siguin i que si es perdessin, es posaria en risc el mateix sistema democràtic.
Els partits seriosos han de tenir veteraníssims militants, de camisa de franel·la i amb una jubilació tranquil·la, disposats a defensar una esmena estatutària fins a la derrota final. Militants que ho són i que mai han aspirat a cap càrrec institucional i que en les hores baixes de la formació són els que, al seu poble, organitzen la “botifarrada” per recordar que hi són. Un dels altres elements indispensables, són els militants que mantenen la posició peti qui peti i que, curiosament, respecten la disciplina de partit perquè entenen que la militància és convicció però no frivolitat. I d’altres que sempre defensen la seva postura tot i perdre totes les esmenes presentades en els darrers vint anys, com quan David Minoves sempre es quedava sol en la seva tesi sobre el pacifisme.
Casos de manual
El congrés d’ERC d’aquest cap de setmana a Martorell n’ha estat el paradigma d’aquesta convenció de la política i la mentalitat humana. Dissabte va ser el torn del senyor Josep. Un home gran que es definia com a “independent” i que volia insistir en la seva visió de les coses. La Mesa del Congrés, presidida per Mar Lleixà, el va cridar a l’ordre dues vegades perquè abusava del temps. O bé, un altre militant que va demanar dues intervencions, i la Mesa només li va permetre una. La seva resposta, amb un punt d’ironia, encara va ser més interessant: “I quina de les dues em deixeu?”. O el militant de Ponts (La Noguera) que va demanar protegir els caçadors mentre altres defensaven el decreixement.
Però, encara quedava en Sergi, un militant de la federació de Barcelona, al casal de Poblenou, amb trenta anys de carnet. No està adscrit a cap corrent de manera clara, però és un dels partidaris de “treure la bèstia de la cova” i “fer caure la careta del poder espanyol”. Una estratègia pensada per mantenir el conflicte amb Espanya, com es va fer més que el 2017, el 2019 amb Tsunami Democràtic. “Hem de fer-los sortir de la cova!”, insisteix per acreditar l’estat repressor. Per altra banda, també clama contra la idea constant de dir que “no som prou”. Una idea que rebutja de ple perquè fins i tot, fa forat entre la militància amb més anys de quota que l’assegurança de l’enterrament. Per demostrar-ho, en Sergi ha aixecat la seva papereta de votació de la ponència estratègica amb dos missatges: “Fora la dictadura espanyola” i reivindicant el “Primer d’Octubre”.
Al capdavall, els partits els fan els militants i entren en crisi quan els militants veuen que manen més els tècnics que no pas els escollits per la militància. De fet, és un partit que va néixer fa 94 anys a Sants, com un moviment de contraposició a la monarquia espanyolista i de dretes. En definitiva, les sigles Esquerra – Republicana-Catalunya eren una contraposició del trinomi Rei-Espanya-i Dretes. Una combinació que encara justifica les visions ideològiques que conviuen en un partit sense que es converteixi en un bufet lliure. Membres de l’equip d’Oriol Junqueras sembla que tenen clara aquesta coexistència de personalitats dins una formació política com ERC. Altres encara no ho tenen tan clar. Però, a la vista del que va passar amb la comissió de veritat, és que ERC vol ser un partit i vol allunyar-se de ser una agrupació de professionals. El senyor Josep i en Sergi en són la prova.
