Hi va haver una època que a les guàrdies de les grans ocasions polítiques corria una juguesca entre la premsa nostrada. Qui arribaria a guanyar el premi Més vides que un gat? Els finalistes i favorits eterns eren Rafael Ribó, Josep Maria Maldonado i Ernest Maragall. Sens dubte, el temps ha donat la raó als que confiaven virtuals sopars de juguesca als que apostaven pel “gran ex de la política catalana”. Sí, és agraït escriure sobre Maragall perquè té molts sinònims perquè ho ha estat gairebé tot a la política catalana: regidor, secretari de Govern, conseller, eurodiputat, diputat, i més regidor. I sobretot, un animal polític que, com els vells jedis, combinava un treballat intel·lecte, un bagatge cultural enorme amb una habilitat especial per esquivar els ganivets, els paranys i la porqueria que tot sovint flota a les aigües subterrànies dels partits. Ara ha estripat el carnet d’ERC després de setmanes de polèmica per la gestió del partit amb l’afer dels cartells de l’Alzheimer encarregats per un militant per a una campanya de falsa bandera.
Maragall va néixer a Barcelona el 5 de gener del 1943. Té prou edat per haver-les vist de tots colors. Com el seu germà, l’expresident Pasqual Maragall, és economista i, per complir amb la regla del tòpic, cal dir que és net del poeta Joan Maragall, el poeta que va retreure a la burgesia catalana el seu silenci quan l’Espanya va assassinar Francesc Ferrer i Guàrdia acusat falsament de ser l’instigador de la Setmana Tràgica. La família, ser vuit germans, l’ha marcat. De fet, van formar un equip de futbol batejat com a Gipapersa, l’acrònim dels noms de la germandat maragalliana -Ginés, Pasqual, Pere, Ernest i Santiago. Possiblement, gràcies a aquesta història de germans, Maragall era dels pocs polítics en actiu amb qui podies parlar de futbol de manera rigorosa –l’altre era el president Artur Mas.
L’Ajuntament de Barcelona, el planter
Va estudiar a l’escola Virtèlia, centre de certa elit postfranquista catalanista. Com a exemple, també hi tenia pupitre Miquel Roca, qui anys després s’enfrontaria al seu germà a l’Ajuntament de Barcelona com alcaldable per CiU i, al cap dels anys, seria advocat de la infanta espanyola i més tard acabaria assistint a actes del PSC més pròxim al PSOE. Ernest Maragall, però, comença la seva carrera política al Front Obrer de Catalunya el 1961. Aleshores es dedicava a la publicitat, fins que el 1970 comença a treballar com a analista informàtic a l’Ajuntament de Barcelona, casa en la qual va anar enllaçant feines i encàrrecs al consistori o en empreses i institucions relacionades amb la casa gran. Un lloc ideal per començar a fer política.
Així, el 1974 és un dels fundadors de Convergència Socialista de Catalunya i el 1976 s’apunta a l’aventura del PSC-Congrés, que es fusiona amb el gran PSC al congrés de la fundació. El 1977 ja és de l’executiva dels socialistes a Barcelona i no se’n bellugaria fins al 2012. Un supervivent de l’escola de Nicaragua, la seu històrica del PSC. Va ser portaveu del PSC a l’Ajuntament i un dels homes que tallava el bacallà a la potentíssima federació barcelonina dels socialistes. “Quan el Tete assenyalava un dissident, al cap d’unes setmanes apareixia flotant el seu cadàver i ningú no sabia com havia anat”, comenta metafòricament un expoderós dirigent de la mateixa Federació en conversa amb El Món. “Maragall sabia exercir el poder amb el mètode del bastó i la pastanaga, tant al partit com a l’administració”, expliquen fonts dels seus excompanys de files. Amb l’arribada del PSC al Palau de la Generalitat, les coses van canviar.
Geni i figura als tripartits fins a estripar el carnet del PSC
Amb el primer tripartit, Ernest Maragall va ser secretari del Govern presidit pel seu germà i, amb el president José Montilla, conseller d’Educació. De fet, amb el segon tripartit va encetar el camí de la distància amb el seu partit vital. Unes declaracions titllant “d’artefacte” el tripartit a principis de 2010 va obrir una agra polèmica que va tancar amb una dura conversa a Palau amb Montilla, que el va mantenir en el càrrec després d’una sonora estirada d’orelles. Però la incomoditat era notòria i només va faltar la nova etapa política oberta a Catalunya amb el Procés.
La deriva de la formació socialista davant el Procés va acabar de tallar una relació d’anys i panys amb el socialisme. Maragall va articular el moviment Plaça 21, on s’aplegaven descontents del partit. Per reblar el clau, va participar en la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012. Aviat estriparia el carnet del PSC i fundaria el partit Nova Esquerra Catalana, que celebrava els seus conclaves a la Casa Golferics de Barcelona, on Maragall expressava un socialisme més proper a Miquel Serra i Moret que no pas al socialisme de Pere Navarro i Miquel Iceta.
Una coalició d’ERC amb NeCat i CatSí va portar-lo a fer de tiquet electoral a les eleccions europees de 2014 amb el filòsof Josep Maria Terricabras, ja traspassat. Un duet que va fer-ne de les seves a l’Eurocambra, perquè tots dos tenien prou veterania, consciència i cultura per somatitzar les ordres de l’aparell d’ERC que no veien clares.
El Primer d’Octubre i Barcelona
El referèndum del Primer d’Octubre va canviar les coses. Maragall va obtenir l’acta de diputat per ERC a les eleccions del 21 de desembre del 2017. Un moment que el va portar a ser president de la mesa d’edat el dia de la constitució de la cambra, amb un discurs que encara ressona a les parets de l’hemicicle i que va treure de polleguera la bancada unionista molt excitada en aquell moment. Maragall no tenia cap problema a aturar-se amb els periodistes i fer-los ballar claqué, i altres dies fugia d’ells amb una velocitat i classe indescriptible i professional. Després seria nomenat conseller d’Exteriors del Govern de Quim Torra. Però no acabaria en aquesta etapa. Oriol Junqueras el convoca l’estiu del 2019 a la presó de Lledoners i el convenç per tal que sigui l’alcaldable per Barcelona d’ERC, i rellevi Alfred Bosch, tot i que havia estat escollit en unes primàries. Maragall accepta l’encàrrec i Bosch… també, ja que agafa la cartera d’Exteriors que deixa lliure el nou alcaldable, en un curiós intercanvi de càrrecs.
Maragall guanya les eleccions municipals, però la maldestra negociació d’ERC no li permet agafar l’alcaldia, i a més de continuar com a regidor a l’oposició en el segon mandat d’Ada Colau, roman com a enèrgic diputat al Parlament i intenta endreçar la federació de Barcelona d’ERC. Una federació que després el foragitarà de males maneres arran de les eleccions municipals de 2023, que van resultar un fiasco, tot i la curiosa campanya de “contrast” amb els cartells de l’Alzehimer que han portat a vessar el got de la seva paciència.
Sigui on sigui, Maragall ha lluït sempre un sentit de l’humor loquaç, una mala llet sibil·lina i un cervell forjat en la lectura, la reflexió i l’amor per la política. De fet, és el paradigma del polític de la vella escola que s’ha adaptat a les noves maneres de fer política fins que aquestes noves maneres han passat de taca d’oli. L’etern ex de la política catalana ha entès que un món polític on mana la comunicació barata i de baixa estofa ja no és el seu món, ni la seva política. El gest d’Ernest Maragall hauria de fer pensar si la política que l’ha fet fora és la política que convé al país.
