La CUP no estava morta ni estava esperant temps millors. S’estava replantejant de dalt a baix, sense tocar els seus pilars fonamentals, amb un profund debat intern enmig d’un interminable cicle electoral que no li ha estat gens beneficiós. És el que han batejat com a Procés Garbí, una reformulació de l’organització que ha buscat una nova via de pensament i debat entre la militància, fins i tot fora dels marges habituals de la CUP. El procés ja encara la seva recta final amb la vista posada a l’assemblea general de la formació, que és previst que se celebri el pròxim mes de setembre.
Quan arribi l’assemblea, la militància tindrà a les seves mans una profusa ponència de 126 pàgines, a la qual ha tingut accés El Món, redactada pel grup impulsor del Procés de Garbí. Una mena de directori de les diverses sensibilitats, corrents i posicionaments de la biosfera de l’esquerra independentista que la CUP intenta tornar a aglutinar. El document s’allunya de les habituals tesines de l’organització, amb idees curtes i al peu, i sense entrebancs afronta debats eterns per proposar solucions a una formació que creu que té molt a dir i molt per fer.
La ponència, amb el títol, Impulsar, articular i vèncer, és encara un document de treball que mira de superar la dicotomia entre el carrer i les institucions. De fet, el document ressalta la importància de mantenir la connexió i l’activisme al carrer, però també la d’ocupar les institucions. També incorpora una nova manera d’organitzar-se i prendre decisions de manera més eficaç, i s’amara d’una idea que va engendrar Andreu Nin, vincular la lluita per l’alliberament nacional amb la lluita social.
“La ruptura democràtica”
“El nostre objectiu polític només es pot assolir amb una revolució en clau independentista”. Aquesta és la divisa amb què el grup impulsor resumeix l’essència del marc estratègic que proposa el document. “La institució, per si sola, no podrà generar els escenaris necessaris per fer-ho, alhora que és imprescindible que els faciliti”, s’hi llegeix. Tota una declaració d’intencions per esbossar quina és la via que els cupaires han fet arribar als relators del grup impulsor.
A partir d’aquí, el text enceta els postulats pel nou cicle amb el detonador de la “ruptura democràtica”. Un concepte que defineixen com la “proposta estratègica per superar un sistema de dominació que ens porta al col·lapse, entesa la ruptura democràtica com la generació d’un escenari revolucionari en clau independentista vinculat a un projecte d’emancipació social“. És a dir, la lluita d’alliberament nacional lligada a la lluita d’alliberament social.
Ruptura per enfortir la CUP
De fet, el text conclou que “no hi ha possibilitats d’èxit en estratègies que no ofereixin un escenari de ruptura i procés constituent”. Uns elements que qualifiquen “d’imprescindibles per a la consecució de la independència”. El document planteja la “independència dels Països Catalans com el nostre moment revolucionari de presa del poder, el nostre accés a la instauració d’una societat socialista”. En definitiva, considera que aquest “plantejament estratègic” ha de tenir en compte “la independència nacional com una finalitat en si mateixa i que cal tractar-la com a tal”.
En aquest sentit, el document apunta: “Cal vertebrar un projecte independentista que sigui i es visualitzi articulador de lluites —que representi una vertadera via cap a la construcció d’una societat radicalment justa, sostenible i democràtica—, ha de ser la nostra gran aportació a la llibertat política del país”. Això és, convertir la CUP en l’independentisme que també lluita per la millora social. En conclusió, creuen que aquesta aposta estratègica té un doble efecte. Per una banda, “possibilita un eixamplament de la base independentista, permet dotar de contingut aquest projecte i enfortir, situar la CUP en una millor posició per disputar l’hegemonia i el lideratge”. En síntesi, es considera que armar aquest discurs estratègic de lligar l’alliberament nacional i el social permet a la CUP tenir una posició de favorit de cara a l’electorat.
“La via del pacte no és realista”
El document fa una dura crítica i autocrítica del que va passar a partir del Primer d’Octubre de 2017. De fet, utilitza l’experiència per advertir de les errades i de com evitar que es repeteixin. Això sí, recordant que la confrontació haurà de ser més forta i amb més conseqüències que la generada a partir del Primer d’Octubre. “Un dels aprenentatges del darrer cicle polític implica entendre que assolir la independència per la via de la negociació i el pacte, si no és forçant un escenari de confrontació i resolució de conflicte, no és realista“. Per tant, ressalta que “l’única fórmula d’arribar a un escenari de ruptura passa per l’establiment i ampliació del conflicte amb l’Estat”.
Però, la CUP alerta que “caldrà assumir un nivell de conflicte i desestabilització molt més gran i perllongat en el temps que el que es va arribar a assolir el 2017”. Una situació que la CUP considera que “els actuals partits anomenats independentistes no estan disposats a assumir”. Per tant, tot i que el document no descarta “aliances tàctiques puntuals”, estableixen com a fonamental entendre que “aquests partits no es plantegen liderar un nou embat que resulti exitós”. Una diferència substancial amb la CUP, que crida a “generar el moment de ruptura, sostenir-lo i guanyar”.
Les institucions, element indispensable
La ponència també entoma un dels debats eterns de l’esquerra independentista com és si cal ocupar carrers i palaus, o si és més important el carrer o la institució. El text troba una fórmula sincera per superar aquesta dicotomia. En aquesta línia, demana a la CUP estar “en disposició d’ocupar el màxim d’espais de poder polític, tant des de les institucions existents com des de les institucions alternatives a l’Estat que caldrà construir”.
De fet, és des d’aquesta premissa que el document de treball concep “l’estratègia de la Unitat Popular”. És a dir, “una aliança per a la conformació d’un bloc històric entre les classes populars i la classe treballadora, sota el lideratge d’aquesta última, amb una estratègia comuna i que permeti articular un poder polític al voltant d’un programa per a l’alliberament nacional i social per a la construcció d’aquesta república socialista i feminista dels Països Catalans”. D’aquí que avisi que “en un moment de ruptura caldrà haver ocupat el màxim espai institucional sota les coordenades de lideratge popular perquè puguin ser útils als nostres interessos de classe”.
En aquest context, el grup impulsor constata que gran part de la població “legitima” les institucions “com a espais democràtics on es pot anar a disputar els interessos de classe i espais centrals de la vida política a ulls de gran part de la classe treballadora”. Per això, la CUP anima a participar-hi sense oblidar que “les institucions són espais no neutrals al servei d’una classe enemiga”. Una prevenció per tal de no haver de renunciar a “l’indiscutible potencial que poden oferir les institucions” sempre que s’hi intervingui “al servei d’un plantejament revolucionari de classe” i la “importància que poden prendre en un moment de ruptura amb l’Estat”. “Una de les tasques en la construcció d’Unitat Popular també és la lluita institucional com un terreny de lluita més per a l’assoliment dels nostres objectius polítics”, conclou el grup impulsor.
