L’oficialitat del català divideix, i molt, la Unió Europea. És una qüestió de gran complexitat jurídica, amb repercussions econòmiques importants i que, a sobre, té un rerefons polític que va molt més enllà del simple reconeixement del català, el basc i el gallec com a llengües oficials. El passa mes de maig, quan semblava que hi havia moltes possibilitats que finalment el Consell d’Afers Generals de la UE votés, la qüestió va decaure a última hora de l’ordre del dia per les reticències d’un grapat d’estats i la incapacitat del govern espanyol de resoldre els dubtes. Aquest dimarts s’ha tornat a reunir el consell i l’oficialitat del català també ha quedat fora de l’agenda i la Moncloa ni tan sols ha fet l’intent d’incloure-la. “El govern d’Espanya continua treballant amb tots els països per resoldre qualsevol dubte, de manera que quedin dissipats al text final, que es portarà a adopció tan aviat com sigui possible”, expliquen a l’Agència Catalana de Notícies (ACN) fonts del Ministeri d’Afers Exteriors.
Què pensa cada estat de l’oficialitat del català?
Tant el PSOE com Junts tenien moltes esperances posades en la reunió del maig. Fins i tot el mateix secretari general del partit independentista, Jordi Turull, havia dit dies abans en públic que les negociacions havien entrat en el “tram final”. Segons Exteriors, fins a 20 països estaven en “condicions d’avançar”, però n’hi va haver set que van demanar obertament que es retirés la votació sobre l’oficialitat del català perquè encara tenien molts dubtes “financers i jurídics”. Es tracta d’Alemanya, Àustria, Itàlia, Finlàndia, Suècia, Croàcia i la República Txeca. Fonts diplomàtiques amplien fins a una desena els estats reticents.
Alemanya és un dels estats que més clarament s’han posicionat en contra de l’oficialitat del català, el basc i el gallec. Juntament amb Suècia, el govern de Friedrich Merz va reclamar més garanties després que els serveis jurídics del Consell de la UE hagin indicat que la mesura podria obligar a reformar els Tractats de la UE, un extrem que tiraria enrere la majoria dels països i que la Moncloa insisteix a negar. De fet, Alemanya va arribar a amenaçar de votar en contra si Espanya persistia a portar-ho a votació en la reunió del maig. Itàlia també té molts dubtes, però en el seu cas és més pel vessant econòmic. El govern espanyol s’ha compromès a pagar els costos de traducció, que Brussel·les estima en uns 132 milions d’euros, però diversos estats temen que si el PP arriba al govern deixi de pagar.
En l’equip dels països que fan costat a Espanya hi ha Bèlgica, Hongria, Irlanda, Portugal, Romania, Eslovènia i Dinamarca. Aquest últim país ostentarà la pròxima presidència de torn de la UE, que comença el juliol. El govern socialdemòcrata de Mette Frederiksen tindrà a les seves mans si introdueix de nou l’oficialitat del català com a tema de debat o tema de votació en les reunions del Consell d’Afers Generals de la UE. La primera oportunitat serà el 18 de juliol, tot i que de moment fonts diplomàtiques asseguren que el govern espanyol, més preocupat per salvar la legislatura després de l’esclat del cas Cerdán, no ha fet cap moviment per incloure la qüestió.
Els temors i prejudicis que juguen en contra del català
Un dels grans temors que planeja des del primer dia sobre l’oficialitat del català, el basc i el gallec és que podria suposar un “precedent” per a altres llengües minoritàries i podria “obrir la capsa de Pandora”. Els països bàltics temen que Rússia intenti fer servir el precedent català per convertir el rus en llengua oficial de la Unió, mentre que Xipre no vol que el turc obtingui estatus d’oficial. Un informe recent del Parlament Europeu ha identificat onze llengües que, igual que el català, són oficials a escala nacional o regional, però no són oficials a la UE. A banda del basc i el gallec, també hi ha l’aranès, el turc, el luxemburguès, el feroès, el groenlandès, el frisó i el papiament.
Espanya assegura que la seva proposta està “feta a mida” per al català, el basc i el gallec i que no es podrà fer servir de precedent. Entre els motius que esgrimeix l’estat espanyol destaca el fet que són llengües reconegudes a la Constitució des de fa dècades, que són oficials i que es poden utilitzar tant al Congrés com al Senat, cosa que no passa amb la resta de llengües esmentades. El secretari general de la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística (ELEN, per les sigles en anglès), Davyth Hicks, assegura en declaracions a l’ACN que els temors a un efecte contagi són exagerats i recorda que cap altre estat està fent gestions per impulsar llengües minoritàries. Hicks creu que el gran problema és la “mentalitat monolingüe” que impera a la UE. “Una nació, un estat, un idioma”, diu. “És una mena de sostre de vidre, no es pot imaginar que hi hagi altres idiomes dins d’un mateix estat”.
