Magda Oranich és un torrent energètic. L’edat sí que ho perdona tot a segons qui. Oranich et desborda i t’omple de reflexions i conclusions. De qualsevol tema, de qualsevol persona, de qualsevol moment. És memòria activa d’un temps que va haver de viure i combatre. Com a advocada, quan va acabar la carrera es va especialitzar en dret penal i, encara més concret, en la defensa dels presos polítics. Ella mateixa va acabar a la presó. Quan Franco enfilava el darrer tram del calvari a què va sotmetre els altres va acompanyar les germanes de Salvador Puig Antich en el moment de l’execució. I quan el dictador agonitzava però encara el mantenien a trot, amb Marc Palmés va participar en la defensa de Jon Paredes Manot, Txiki, que va ser jutjat, condemnat a mort i afusellat a Cerdanyola del Vallès el 27 de setembre de 1975. Ara fa cinquanta anys. Dos mesos més tard moria al llit el seu assassí.
Les execucions de Txiki i Ángel Otaegi –tots dos membres d’ETA Politicomilitar– i de José Luis Sánchez-Bravo, Ramón García Sanz i Xosé Humberto Baena –militants del FRAP– van ser el cant de cigne de la hiena franquista. El dictador se li moria al règim i el règim va decidir perpetrar un darrer escarment per dissuadir les esperances dels seus opositors. Per escampar la por que s’havia allargat durant quatre dècades.
El judici a Txiki no va ser cap judici…
Gens. No va tenir cap garantia judicial. Al començament no n’hi havia gaires, perquè era un “consejo de guerra sumario”, però al cap de pocs dies el van passar a “sumarísimo”. El sumaríssim és el súmmum. Està previst per a temps de guerra, sense cap garantia. El judici a Txiki no va tenir cap de les garanties previstes en aquell moment, que eren ben poques. Alguna n’hi havia, però no se li van aplicar.
A què ho atribueix?
Franco –o el seu entorn, perquè ell ja estava molt malalt– havia decidit que s’havia de matar gent a Madrid, a Barcelona i a Burgos. Tres membres del FRAP i dos d’ETA. En el meu cas, Txiki, el meu defensat, em va dir que l’havien torturat. Encara me’n va ensenyar senyals. L’havien torturat molt. Pel que fa al judici, el consell de guerra és un cas excepcional. Ens van negar a la defensa totes les proves. Van admetre declaracions de no sé quants policies i guàrdies civils que va proposar l’acusació. A nosaltres no ens van admetre res. La prova determinant era la balística, que això ja va passar amb Salvador Puig Antich, i tampoc ens la van acceptar. En el cas de Salvador la cosa va arribar a un punt… Van portar el cadàver de l’agent assassinat al Clínic, que era el lloc de referència on feien les autòpsies, va arribar la policia, se’l va endur i li van fer l’autòpsia en una comissaria…
En el cas de Txiki l’acusaven d’haver assassinat un agent en un atracament…
No. Assassinat, no. Perquè assassinat vol dir que ho has previst i t’ho has preparat. L’acusaven d’haver disparat a un policia en un atracament. Deien que ho havia fet ell i ell sempre ho va negar.
Txiki hi va ser en aquell atracament? Perquè ell deia que en aquell moment era a Perpinyà.
Això ho han dit després. Jo sé que quan van preguntar als testimonis com era la persona que havia disparat van respondre que era “un noi molt alt”. Senyoria, ni una pregunta més, perquè Txiki feia un metre cinquanta. Si es deia Txiki, que vol dir petit en basc, era per alguna cosa. Van passar per alt totes les contradiccions. I, com he comentat, van admetre tots els testimonis de l’acusació i cap de la defensa.
Ni la prova balística…
Que era determinant, perquè, si l’agent havia mort d’un tret, qui l’havia disparat, aquell tret? No es va poder saber. Van detenir Txiki, no sabien què fer, es van esperar, però quan van decidir engegar la causa, tot va ser rapidíssim. Ens van donar quatre hores per preparar la defensa… I hi van aplicar un decret llei posterior als fets que no s’hi podia aplicar, perquè les lleis no són retroactives.
Allò era un escarment per a espantar la gent en aquells moments en què Franco començava el compte enrere?
Jo crec que sí. Se’m fa molt difícil entendre la mentalitat d’aquella gent, perquè evidentment no és la meva, però en tot cas no vam tenir una ruptura, que és el que volia l’oposició democràtica. Allò va ser una transició, amb les seves virtuts i els seus defectes. L’oposició democràtica tenia força, però no prou per a fer una ruptura. El règim sabia que hi hauria molta contestació i va decidir espantar. Es van equivocar, fins i tot des de la seva perspectiva, perquè hi va haver molta contestació internacional. Crema de l’ambaixada espanyola a Lisboa, intervenció d’Olof Palme… Molts països del nostre entorn van protestar…
Però això també podia reforçar el règim quan s’apagava el dictador. Franco va fer un discurs a la plaça d’Oriente de Madrid on es van aplegar centenars de milers d’assistents…
No tinc tan clar que això el reforcés. Des de la meva experiència personal, sense cap pretensió científica, vaig constatar que molta gent que havia donat suport al franquisme –no camises blaves, però sí persones a qui ja els estava bé el règim– es van indignar bastant amb aquelles cinc penes de mort. Crec que els va sortir malament la jugada…
Quan van saber vostè i Marc Palmés que no hi tenien res a fer?
El primer dia que el vaig veure. Me’l van deixar visitar el 21 d’agost, perquè fins llavors havia estat incomunicat sense poder parlar amb ningú. Em truca el jutge i em diu: “Ya puede ir a verlo”. Vaig anar corrents a la Model i, només conèixer-me, Txiki em comenta: “Mira, me han traído esto”. “Esto” era un desglossament del sumari gran de l’atracament. Li havien obert una causa només a ell. En aquells papers ja es veia la intenció. Jo ho vaig veure claríssim. Tots els que sortien al sumari general van ser amnistiats al final. Després de la mort de Franco l’oposició ho va aconseguir. Va fer que tots els presos sortissin al carrer i després, l’amnistia. També ens vam equivocar, però en aquells moments vam pensar que ens menjàvem el món.
L’assassinat de Txiki va ser un avís, doncs, perquè vostès pensaren que podien perdre les dents en l’intent de menjar-se’l…
Potser sí. Parlant del cas del Txiki, una de les primeres coses que havia de canviar Espanya quan es va voler homologar als seus veïns europeus van ser aquestes regles, les regles que van permetre afusellar-lo. Què feia un civil jutjat pels militars? Se suposa que la justícia militar és per als militars, no per als civils. Franco havia creat l’any 63 el Tribunal d’Ordre Públic, un tribunal de repressió política, que, malgrat això, mai va dictar cap pena de mort. El cas de Txiki va anar a parar als militars, perquè crec que Franco només es refiava d’ells. Quan volia posar penes molt altes, trenta anys de presó o pena de mort, redactava un decret antiterrorista, que permetia passar aquells casos a jurisdicció militar.
Qui li va demanar a vostè que el defensara?
Juan María Bandrés. Era un advocat d’un prestigi excepcional. I un dels meus millors amics. Em va trucar quan jo era de vacances fora de Catalunya. Me n’havia anat a Copenhaguen. Jo telefonava per deformació professional cada dos dies al despatx. Llavors l’agost no era inhàbil, com ara, i els jutjats funcionaven. Em van dir que tenia un encàrrec urgentíssim. Vaig parlar amb Bandrés, que em va demanar d’agafar una defensa: “No te preocupes, es un segunda figura y el asunto no es complicado”. “Segunda figura”… El dia que vaig tenir accés als papers li vaig dir: “No sé si es complicado, pero veo clarísimo que se lo cargan”.
Com veia Txiki el seu cas?
Com jo. Em va dir: “Estos me matan seguro”. Ho tenia claríssim. Quan jo li deia que havíem aconseguit allò o allò altre, ell no s’ho creia. Txiki tenia una obsessió. No volia que li apliquessin el garrot vil. Era un sistema cruel i inhumà. És el que havien aplicat a Salvador Puig Antich. Tots els presos deien que la primera vegada no havia funcionat i que van haver de recórrer a una segona. Ell sentia terror davant la perspectiva de ser assassinat així.
Només van tenir quatre hores per preparar la defensa…
Sí. El súmmum va ser quan ens donen els papers, amb petició de mort, i ens diuen que tenim quatre hores per preparar-la. Al civil sempre demanes pròrrogues i te les concedeixen. Allà ni pròrrogues ni res. La idea de què volien i com aconseguir-ho era claríssima. Aquells tribunals van marcar que volien jutjar els cinc acusats el mateix dia i a la mateixa hora.
Tots els testimonis eren falsos.
Com si fos una pel·lícula preparada. Quan els feies una pregunta a part, fora de guió, l’espifiaven molt. Allò de l’alçada va ser aclaridor. Txiki era especialment baixet –ho dic ara que no em sent, pobre, perquè el tinc al cor sempre–, i allà van declarar que qui havia disparat era un senyor alt, molt alt. “N’està vostè segur?”. “I tant! Perquè jo vaig veure com disparava”. No en van fer ni cas. La intenció es veia, es palpava en l’ambient.
I per què Txiki?
Perquè era l’únic que tenien a Barcelona. Volien donar-li un ressò internacional. I Catalunya i Euskadi eren els que sempre rebíem més. Els altres quatre anaven més avançats i aquí van haver de córrer més. No paràvem, no dormíem. Amb la recança que tot allò no serviria per a res, però ho havíem de fer igualment.
Vostès intentaven retardar la sentència perquè sabien que, si Franco es moria abans, no s’aplicaria la pena de mort.
I tant! Ho teníem claríssim. Amb Franco mort ja no s’aplicarien més penes de mort. N’estàvem segurs. Vam trobar un recurs molt ximple que va aconseguir un cert retard, perquè Txiki havia declarat davant el jutge com a acusat sota jurament de dir la veritat i això no era legal…
No era cap bovada, perquè allò era un error judicial ben gros fins i tot des de la impunitat que perpetrava la dictadura…
A ell l’hi havien obligat i no li havien tret aquesta obligació. Aquesta era la qüestió. Ens ho van admetre a tràmit i van haver de repetir aquest pas. En quatre o cinc dies. Aquests quatre o cinc dies, ara vist de lluny, no representen gran cosa, però en aquell moment podien ser la vida o la mort, perquè ens deien que Franco estava molt malament. Per això després, aquella nit que molts recordarem, quan va sortir Arias Navarro i va dir: “Españoles, Franco ha muerto”, la primera cosa que vaig fer va ser trucar a la mare. Totes dues ploràvem per telèfon, perquè totes dues sabíem que, si això hagués passat un mes i mig abans, ja no li haurien mort el fill. Després van indultar a tothom dels delictes presumptament grossos que els atribuïen. Més tard, van amnistiar a tothom. Això sí que es va aconseguir amb la transició. Que tot pres polític quedés amnistiat.
Recorda el moment en què els van comunicar la sentència?
I tant. Ens va trucar Nemesio Álvarez Álvarez, que era el jutge, per comunicar-nos-la. Fa poc vaig llegir que havia mort. Al final ja hi manteníem una certa relació i li trucàvem: “Oye, Nemesio…”. Ell també va ser a l’execució…
Era un militar, òbviament.
Sí. Tots eren militars. És més, els membres d’un tribunal d’un consell de guerra no havien de ser juristes. L’un era de cavalleria, l’altre d’aviació… Només n’hi havia un, el juridicomilitar, Carlos Rey, que ho feia tot. Nemesio es va encarregar de la instrucció i més tard, al consell de guerra, només Rey sabia de lleis. Després ha continuat exercint d’advocat. Continua sent advocat en exercici. Ho va reconèixer en una entrevista que li va fer l’Ara. Va dir que ho havia fet, sí, i que ho tornaria a fer en aquell moment, però que ara no ho faria.
Quan va saber la sentència, Txiki va quedar gaire afectat?
No. De portes enfora, no. Potser era una persona que s’ho guardava tot dins. L’hi vam anar a dir. Jo l’hi vaig dir. Amb l’advocat militar, perquè també ens en vam posar un, el capità Coronado, de cavalleria, em sembla. Coronado es va portar bé. Sempre havia de ser amb nosaltres. Quan ja sabíem la sentència i no hi havia res a fer, va arribar el moment d’“entrar en capilla”. Així ho marcava el codi de justícia militar. Ens va trucar Nemesio i ens va dir que obrien la capella a les vuit del vespre. Hi vam anar, naturalment. Ens vam presentar a la Model i vam entrar en capella, que acabava a les vuit del matí. Van ser les dotze pitjors hores de la meva vida.
Allò va ser una tortura xinesa. En el moment abans d’entrar-hi vam decidir tornar a demanar-ne l’indult a Franco. Vam pensar que allò era rebaixar-se, però que tant se valia. Però llavors no ens van deixar sortir de la presó per portar la petició a Correus. Li ho vam dir al capità Coronado i ens va respondre que ja l’hi portava ell. Però no només ho va fer, sinó que també la va signar… Els militars que eren a la presó en aquell moment estaven molt incòmodes. N’hi havia un que fins i tot ens va dir que estava contra la pena de mort. Aquelles dotze hores es van fer molt molt llargues. Allò va ser un horror.
I ell?
Txiki es va mantenir bé, somreia… No va voler menjar, perquè ens va dir que li sortiria tot quan rebés els trets… Estava bé.
També hi havia el seu germà gran, Mikel.
Sí. Era amb nosaltres. Hi va ser tota la nit. Feia una setmana que, aprofitant que en aquells moments no hi havia vidres de separació, sinó reixes, jo havia passat a Txiki una estampeta de la comunió dels seus germans petits. En aquella estampa, que ell va donar a Mikel, va escriure el poema del Che Guevara que després ha sortit a tot arreu: “Mañana cuando yo muera no me vengáis a llorar. No estaré bajo tierra, soy viento de libertad”.
Va mantenir un comportament heroic, èpic…
Sí. Quan va venir el notari, que era un notari progressista, de confiança, va estar molt bé, perquè es va passar una hora amb ell –nosaltres ja no sabíem què dir-li–, i li anava donant papers i papers. Els militars anaven dient “pues sí que tiene bienes, este chico”. Però allò era un testament ideològic, dedicat al poble basc: “Avui a mi m’assassinaran pel simple fet de lluitar pel meu poble. Això per al règim de Franco és un crim, mentre no és un crim assassinar els militants d’ETA abans de capturar-los, ni tampoc és un crim matar la gent a manifestacions, controls, etc. Avui som nosaltres els qui ens trobem al banc dels acusats, però demà s’hi trobaran ells, o sigui, Franco i tota la seva banda; i sereu vosaltres qui fareu justícia. No ho oblideu, ja que els meus companys i jo ja no podrem veure-ho. Confiem en vosaltres”.
És una pena que el notari no ens ho pugui explicar ara amb pèls i senyals personalment. Aquest és el problema, perquè molts del que van ser-hi amb nosaltres ja han mort. Per això em toca a mi anar explicant-ho.
Abans de la darrera petició d’indult, vostès n’havien fet una altra…
Sí. Uns dies abans. Vam fer aquell escrit vuit advocats. No només el Marc i jo, sinó tots els que hi intervenien per alguna cosa. Quan ja el teníem, va arribar Mikel Castells, l’altre déu d’Euskadi. Un home excel·lent, que encara viu. Ell va signar i allà on dèiem que, si al remat el condemnaven a mort, fos afusellat, ell hi va escriure: “Y que muera como un gudari vasco”. Uf! Com es van posar! Van iniciar un altre consell de guerra contra tots els advocats que l’havíem signat!
Almenys van acceptar no assassinar-lo amb el garrot vil.
No t’ho pensis. Això ho van discutir. Volien executar els cinc condemnats a mort amb aquest sistema, però no van trobar prou botxins. Només en tenien tres. I com que tenien l’obsessió –no em preguntes per què– de matar-los tots el mateix dia i a la mateixa hora, van haver de recórrer als afusellaments. Crec que això va tenir més influència que no el nostre escrit.
En el moment en què el van afusellar Txiki va conservar el valor.
Del tot. Mentre l’afusellaven –disparaven un a un– cantava l’Eusko Gudariak. Anava caient de genolls i continuava cantant. Fins que va caure del tot, que va deixar de cantar, malgrat que encara es movia. Va venir el metge militar i va avisar el cap del piquet, que li va haver de donar el tret de gràcia. Algú que entenia d’armes –jo no n’entenia ni en vull entendre– va dir que ho van fer malament. Tenia tots els trets a la panxa i cap al cor. No ho sé. No ho puc assegurar. Però ell no va morir d’aquells trets, això és segur. Quan li van donar el de gràcia va ser immediat.
Com van aguantar vostès aquella situació?
No era gens fàcil, però vam haver d’aguantar. Fins i tot va aguantar el metge militar, que va venir sense saber on anava: “A mi me han dicho un servicio, pero no me habían dicho que era esto”. El metge militar –“yo esto, no”– queia, queia, queia, i el vam haver d’aguantar entre tots. Un dels soldats es va desmaiar.
No formaven el pelotón exclusivament guàrdies civils voluntaris?
Sí, però després hi havia tota la tropa de vigilància. Tenien allò que en deien “mili enchufe” a Capitania. Jo li vaig dir a un: “Apa, quina mili t’ha tocat, xaval!”, i va caure rodó. Estava blanc.
I Mikel, el germà de Txiki?
Va aguantar, però quan va veure que el seu germà era mort, a terra, amb la sang, es va posar… Crec que aquella va ser la força més gran que he hagut de fer en la vida. El Marc i jo, tots dos aguantant-lo. Vaig estar cruixida dies i dies. “Però que no veus tots aquests guàrdies civils i soldats apuntant-nos amb metralletes?!”. No podíem fer res. Si nosaltres ho vam passar fatal, el germà gran ho va passar pitjor. Després va necessitar tractament. Ara està molt bé i fa de guàrdia municipal del seu poble.
No s’ha jubilat ja?
No ho sé. Jo aquests dies he parlat amb ell i, si no està retirat, potser sí que està a punt de retirar-se. Continua vivint a Zarautz. Vaig mantenir també relació amb la mare. Valenta fins al final. Era un puntal. Va morir fa un any o dos. La darrera vegada que vaig sopar amb ells em va fer gràcia que els germans, gent vinguda d’Extremadura, parlaven basc entre ells. I jo vaig pensar: “Tant que diuen que a nosaltres ens ha anat bé la immersió, i aquí pel que es veu els ha anat millor”.
Txiki li va parlar mai de Catalunya, del cas català?
No. Alguna vegada, això sí, em comentava: “Eso en catalán aún no lo sé decir”… Pensa que les converses amb ell els darrers dies es feien dures i molt concretes. No per ell, que era una persona encantadora i sempre somreia, sinó òbviament per la situació. Tenia 21 anys i sabies que se’l carregaven. Jordi Oliveras, company de despatx, venia fet pols després de parlar amb ell. Un dia em va dir: “M’ha dit que li dibuixi un garrot vil”…
El dia de l’afusellament, després de cantar l’Eusko Guradiak, un militar dels que eren allà va reconèixer: “¡Sí, es valiente, pero no es de los nuestros!”. Textual. Els darrers moments van ser durant la vetlla. Ell, dins la caixa, portava un jersei blau que li havien teixit les preses polítiques a la presó de la Trinitat. Aquesta imatge es va fer famosa després. No sé recordar si el portava en el moment de l’execució, però sí que el portava a la caixa. És possible que Mikel l’hi posés després.
Aquella foto es va moure internacionalment i té una història brutal. Al soterrament hi havia molta gent, unes cinc-centes persones. L’enterrador, que es pensava que nosaltres érem de la família, ens va demanar si el volíem veure per darrera vegada. Jo li vaig dir que sí. Llavors va obrir la caixa i el Marc Palmés va tenir els reflexos de fer-li una fotografia. Tenia la màquina a punt. Abans que vingués la Guàrdia Civil, va traure el rodet i me’l va donar. Jo me’l vaig guardar a la pitrera, que sempre és un lloc segur, i el vaig passar a un periodista que tenia al costat, l’Andreu Claret, amic de tota la vida. Va ser ell qui el va traure d’allà.
Tot allò la va marcar molt? Humanament, professionalment…
Home, professionalment aquestes coses són molt dures. I són horribles en tot: humanament, personalment, ideològicament… Sí que em va marcar. No me n’he oblidat mai. Com la mort de Salvador Puig Antich, encara que en aquell moment no hi era, perquè m’estava fora amb les germanes. Durant el franquisme vaig veure tortures molt fortes que em van marcar molt. Per això anava tant a la Model. A demanar-los com estaven, què necessitaven. Em va marcar molt veure com torturaven aquella gent jove, que, de fet, pensaven com jo, eren antifranquistes. Aquella altra gent que deia que això del franquisme tampoc era tan greu, si haguessin viscut el que vaig viure jo, potser no ho haurien dit amb tant de convenciment.
Després de la mort de Txiki hi va haver una gran resposta internacional: manifestacions, protestes, assalt de l’ambaixada espanyola a Lisboa, el primer ministre suec, Olof Palme, que va demanar diners per als familiars dels assassinats…
Molts països van mostrar el seu desacord amb aquelles morts. Em sembla que fins i tot els Estats Units. Jo no em pensava que la reacció seria tan forta. Txiki, sí, perquè em deia: “Ya verás, ya verás, cuando me maten lo que pasará. La lástima es que yo no lo veré”. Quan vaig veure què va passar me’n vaig alegrar molt.
Cinquanta anys més tard, tenim l’obligació de recordar aquells fets?
Cal mantenir-ne el record. Hem de mantenir la memòria històrica de què era una dictadura. Que la gent no es pregunti: “Què havien fet?”. Tant se val què havien fet. Els mataven igual. I potser ni tan sols ho havien fet. Que la gent sàpiga què era un consell de guerra, què era la repressió franquista, que recordin què era tot allò. L’altre dia vaig haver de dir a un estudiant jovenet que començava a mirar-se la Segona Guerra Mundial per fer un treball de final d’ESO que Franco era aliat de Hitler i Mussolini. “Ah, sí? Doncs, no en sabia res”. Han de saber què va ser la dictadura. Què van viure els seus pares i els seus avis. Aquesta és la memòria. Ara resulta que ningú era franquista…
Per desgràcia, de franquistes, n’hi va haver molts…
Clar!
I ara n’hi ha que encara reivindiquen la figura de Franco i la dictadura.
Més ara, sí, que està pujant l’extrema dreta a tot l’Estat, a Europa i al món. Cal saber què passa quan mana l’extrema dreta. Quan algun jove em pregunta què no podíem fer li contesto: “No podíem fer res”. No ens deixaven fer res. Quan em venen estudiants de la universitat els dic que llavors hi havies d’anar amb corbata. Jo hi havia d’anar amb faldilla, perquè les dones no podíem anar amb pantalons. Això són petits detalls. Però és que entraven fins als més mínims detalls. El franquisme no és només repressió política i que no hi hagués llibertat d’expressió. Entraven a la vida personal. No hi havia divorci, si una parella no s’havia casat, no podia registrar els fills al registre civil… Jo em passava el dia allà canviant els noms, fent tràmits… Ara s’ha descobert què passava al Patronato de Protección de la Mujer, on tenien noies torturades, dones que els havien tret els fills perquè no s’havien casat, homosexuals a la presó… Tot això ho hem viscut aquí!
I encara sort a Catalunya, perquè el dret civil s’havia anat mantenint, tot i que amb les limitacions de no poder ser modificat ni amplificat, i això et permetia fer més coses. Permetia la separació de béns i que una dona, per exemple, pogués tenir un compte bancari propi. I encara així… Si es tractava d’una entitat catalana, cap problema, però si era un banc espanyol, els deien que no. Havia d’anar jo al banc i es muntava el Cristo: “Ui, ho he de consultar a Madrid!”. Al final, ens donaven la raó, però costava. Per això dic que la dictadura afectava tant la vida privada, la vida del dia a dia. Un desastre!
