Lluís Roldán és un llicenciat en Geografia i Història i en Educació Física que es dedica a la recerca. Publica el segon volum sobre la historiografia castellana i el relat que implica com negar la història catalana. Segons Roldán, sobre com s’ha inserit la nació catalana dins el relat de la història d’Espanya. A la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) d’enguany, a Prada (Conflent) va presentar aquest llibre que titula, amb intenció Reyno de España. Història negada a la nació catalana (Editorial Llop Roig, 2025). Ha fet feina i anuncia un tercer volum per acabar d’explicar l’estratègia castellana d’assimilació.
Aquest llibre posa sobre la taula que bona part de la historiografia espanyola intenta anul·lar el que hem convingut a entendre com a nació catalana.
Sí, i és així. Sobretot per preguntar-me on és la nostra història. A mesura que jo, com a llicenciat en història, començo a treballar sobre la història de Catalunya i, sobretot, de la nació catalana, m’adono que la història espanyola no reflecteix la nostra història. Com pot ser que la nostra història, la que coneixem, la que no hem estudiat, no aparegui mai? La història catalana, mallorquina, valenciana? Sobretot a partir de la història medieval, que no queda reflectida en la història espanyola. I això em provoca que comenci a investigar el perquè.
I què et troba quan comença a investigar?
Em trobo que la història espanyola ve a ser com una historieta i que la historiografia en la qual es fonamenta és una historiografia molt laxa. És una historiografia que es basa, sobretot, en reproduccions que fan historiadors dels segles XVII i XVIII sobre l’època medieval. Em trobo que la història de Castella medieval no disposa d’un arxiu medieval, no disposa de documentació medieval, i que tota la referència al poder de Castella se sustenta amb historiadors i amb persones que escriuen a partir del segle XVII. Hi ha alguna cosa que no em quadra. Quan no trobes els originals, quan tot són referències de segona i de tercera mà… massa intermediaris.
Què vol dir?
M’adono que és una història que està basada en fets puntuals, en fets èpics, que són molt fàcils de recordar, que són molt agradables, fins i tot, de recordar, però que quan fas una cerca sobre un fet concret, dius, ostres, no tinc cap font immediata, cap font primària d’aquest fet.
O sigui, podríem dir que és una miqueta… una historiografia poc rigorosa.
Jo crec que sí. Per exemple, la famosa batalla del Covadonga, l’origen del que en diuen “la Reconquista” i on els historiadors veuen l’inici d’Espanya. Alguns la situen a la Hispània romana, però Covadonga és l’espai on s’ha acordat que comença Espanya. I descobreixes que no va ser ni una batalla, sinó una escaramussa! A més, no és que foragitessin els musulmans del nord d’Espanya, és que els musulmans, quan arriben al nord d’Espanya, s’adonen que no hi ha riquesa, i s’estimen més romandre a la ribera de l’Ebre, del Tajo o del Duero, a la costa mediterrània, o a Andalusia, on sí que poden obtenir riquesa. Al final, no és una història sòlida. Però el que acabo descobrint és la manera en què s’ha relatat aquesta història.
Quina és aquesta manera? Quina és aquesta base?
Hi ha una base historiogràfica poc sòlida. Per exemple, es parla del descobriment d’Amèrica i no se’n conserva cap document original. I, a més, hi ha un mètode narratiu, que jo l’anomeno mètode narratiu del desequilibri historiogràfic, en el qual es dona una preponderància molt gran a la historiografia castellana. Tota la història d’Espanya està basada en aquest mètode historiogràfic, on se sobredimensiona els fets castellans i s’invisibilitzen els fets catalans.
Això té una intencionalitat política clara?
És molt difícil deslligar la història de la política.
Però és molt important, per a aquesta idea d’Espanya, de la creació de la identitat espanyola o de la nació espanyola, que vulguin uniformitzar. I d’això ha estat víctima, per exemple, la història de la Corona d’Aragó.
La Corona és víctima d’això. El reyno d’Espanya, història negada per la nació catalana és el segon d’una tríada. Al primer llibre parlava justament de la Corona d’Aragó, que és un concepte que amaga la història de la nació catalana. En aquest segon llibre analitzem com es nega la nació catalana a partir de la creació de la nació espanyola a través del reyno d’Espanya. I el tercer serà quina és la interpretació que se n’ha de fer, una interpretació sobre la base historiogràfica de la nació catalana. Jo intento defugir la política. Des del meu punt de vista, que és que la nació catalana existeix.
Podem concloure, doncs, que la creació de la nació espanyola implica la desaparició de la nació catalana, historiogràficament.
Historiogràficament, històricament, lingüísticament, en tots els aspectes. És per això que des de l’estat espanyol, i en aquest llibre l’anomeno reyno, amb Y, com una cosa una mica antiquada, anquilosada, és un estat que no acaba de funcionar. Tot i que nosaltres potser hem viscut l’època en què millor funcionava l’estat espanyol, la seva història ens demostra que és un estat disfuncional, que no acaba de funcionar, però que intenta narrar, intenta explicar una història passada, gloriosa, èpica, imperial, fonamentada en Castella. I amb aquesta fonamentació la nació espanyola ens exclou com a nació catalana. També n’exclou altres que actualment estan integrades a l’Estat espanyol. Però la nació catalana, que és una nació que a l’època medieval i moderna era una nació potent, vigorosa, emprenedora, amb molta riquesa, cultural i econòmica, s’intenta excloure d’aquesta història d’Espanya. De fet, explico, teoritzo, evidencio una hipòtesi sobre a partir de quan i on es comença a fabricar aquesta història exclusivament castellana.
I quina és la hipòtesi?
En el regnat de Felip II, i en els anteriors, sobretot de Ferran II, el Catòlic. Fixa’t en la maniobra de Felip II: trasllada tot el seu poder, tot el poder d’una monarquia austro-hispànica, al centre peninsular, hi construeix un palau i un arxiu on fa aportar tota la documentació, tant de la península com de les colònies, a l’arxiu de Simancas, un lloc ideal per començar a fabricar aquesta història, aquesta història espanyola amb aquesta sobre dimensió castellana.
La sensació és que la història espanyola abusa dels mites, des del Cid Campeador, a Agustina d’Aragó, Isabel i Fernando i Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán.
Correcte. I alguns dels personatges són anècdotes que, en l’àmbit de transcendència històrica, no tenen cap mena de valor. I, en canvi, quants catalans, ja no dic espanyols, quants catalans coneixem la història de Ramon Berenguer I?
