El protocandidat a renovar la presidència d’ERC, Oriol Junqueras, ha tornat a fer de professor d’història. Ha aprofitat l’escletxa en la seva dura inhabilitació que li ha obert l’intens i interessant curs d’història de la 56na edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada, el Conflent. Aquest matí, Junqueras ha estat el protagonista de la sisena hora del curs “Conflictivitat política i social en els Països Catalans”.
El detall perspicaç ha estat el títol de la seva màster-class, i més en el context de la rabiosa actualitat política general i del seu partit en particular, “L’amnistia al govern de la Generalitat de Catalunya després de les eleccions del 1936”. És a dir, l’amnistia dels condemnats per rebel·lió arran dels fets d’octubre de 1934. Tot i que ha estat com picar ferro fred, finalment, Junqueras, amb la seva audàcia vaticana, ha arribat a reconèixer que va ser més fàcil aplicar l’amnistia al 36 que no pas l’actual perquè el context polític va ser més favorable.
Junqueras ha jugat en un camp molt favorable i ha estat aplaudit ja abans de començar. Un entorn que li ha permès agafar la pilota, sense papers, i hagi combinat amb perícia la seva faceta de professor, de comunicador -molts anys a l’En Guàrdia de Catalunya Ràdio- i, evidentment, de polític. De fet, Junqueras ha regalat una classe amb el tremp i la comoditat comparable a la del famós tirador turc que va guanyar una medalla de plata a París disparant amb ulleres de farmàcia i amb una mà a la butxaca. Tot, amb la fiscalització d’un altre gran historiador contemporani, Carles Santacana, que parava l’orella a primera fila a l’allau de dades i elements que oferia l’expresident dels republicans. Junqueras ha vingut preparat i cabut per no sortir-se de la ratlla i ho ha complert amb disciplina ascètica.
Dos contexts polítics diferents
La classe ha començat després que Junqueras hagi atès amb cortesia, però sense contingut amb la premsa establerta a Prada. Ara bé, deixant caure que la seva conferència podria tenir alguna relació amb l’actual política catalana i espanyola i, com no podia ser d’una altra manera, amb alguns missatges Zen sobre la “complexitat” del món, de la història i, sobretot de les persones, marca de la casa del líder dels republicans. Un missatge soterrat que es podria entendre com una advertència als companys de files, amics, coneguts, saludats i adversaris polítics. “La política i el món és complexa i jo no en tinc cap culpa”, ha sentenciat per marcar el territori de les crítiques i de les complicitats.
En aquest sentit, Junqueras ha descrit la biosfera política espanyola i catalana des del naixement de la segona República, proclamada l’abril de 1931. Una etapa convulsa que va registrar dues amnisties. Per una banda, la referent al cop d’estat del general Sanjurjo –La Sanjurjada– i, en segon terme, l’amnistia del Front Popular al Govern del president Lluís Companys, després de les eleccions del 16 de febrer de 1936. Aprofitant aquest episodi, tant Junqueras com Santacana han volgut diferenciar l’amnistia que va permetre el retorn del president Companys de l’actual amnistia que no ha permès encara amnistiar cap membre del Govern del Primer d’Octubre.
En primer terme, que la victòria del Front Popular a Espanya i Front d’Esquerres a Catalunya va permetre no només una correlació de forces sinó un “trencament” i un retorn a l’esperit de la República del 31. Santacana ha emfatitzat que si bé PP i PSOE tenen visions diferents, però no tant com eren les diferències entre les dretes i les esquerres a la República. En segon lloc, que l’amnistia l’ha aprovada un govern i un partit que va fer costat al 155. I, en darrer lloc, Junqueras ha ressaltat que la força electoral d’ERC era notòriament diferent, amb 69 diputats dels 85 que tenia el Parlament. Un context concret, en un moment determinat, que va permetre aplicar de manera més ràpidament i, amb més eficàcia, la llei de l’oblit penal contra els aleshores separatistes catalans. Efectivament, la història es repeteix, però sovint es repeteix de manera perversa.
