La vista d’aquest dimecres del judici del cas Macedònia no havia de comportar ensurts, ni per a la fiscalia ni per a les defenses, perquè el tall ja s’havia servit en les jornades de dilluns i dimarts. La defensa d’un dels principals implicats, el sotsinspector Josep Ranea, que comanda l’advocat José Maria Fuster Fabra que defensa el policia en representació del Sindicat de Policies de Catalunya, havia obtingut un bon balanç. Cap dels agents que havia signat els atestats podia afirmar si Ranea cobrava i amb quina periodicitat dels suposats narcotraficants. Ara bé, van haver de reconèixer que Ranea tenia confidents i que en donava detalls als seus superiors tot i que aquestes converses no havien estat “prou rellevants” per als investigadors per recollir-les als informes incriminatoris.
Si ja trontollaven els atestats de les punxades telefòniques, que constitueixen la prova de càrrec, aquest dimecres van rebre una estocada. En concret, va ser un agent de la Divisió d’Afers Interns (DAI) que signava els atestats de les converses intervingudes qui es va ficar de peus a la galleda. El detall era una sucosa conversa –que no s’havia incorporat al sumari fins que no ho van reclamar les defenses– entre Crespo i Amador, el Sevillano, dos presumptes membres de la trama de narcotraficants.
Era un número dels batejats com a golden, de numeració senzilla, i enraonaven sobre una dona que podia ser objecte d’un homicidi. De fet, la conversa s’estableix en intentar assabentar-se d’on resideix o viu aquesta dona per “fotre-li un parell de trets”. Aquesta conversa ni es va investigar i va ser declarada per Afers Interns com a no rellevant. Una qualificació que va fer posar les mans al cap no només a les defenses sinó també a la fiscalia.
“Com pot ser que vostè investigui uns narcos suposadament perillosos i consideri que no és rellevant que un investigat amenaci de disparar a una persona i no ho digui als seus superiors?”, va etzibar-li la defensa. Davant l’evidència, l’agent de la policia va treure’s les puces de sobre en constatar la possible gravetat de la negligència. “Potser no la vaig transcriure jo”, va al·legar tot i que hi constava el seu número de TIP, la identificació policial.
Així va argüir que, a vegades, es firmaven atestats de transcripció que havia fet un altre company i es posava un altre número. La resposta es va anar entortolligant fins que la magistrada presidenta va advertir-li de bones maneres que no compliqués més les coses. El silenci a la sala va ser clamorós perquè l’afirmació del policia –que podia haver dit que no ho recordava i punt– va invalidar de facto les proves crucials incriminatòries contra el sotsinspector acusat en el judici, a la vista del dubte que hi ha sobre si els policies que les van transcriure són els mateixos que van signar els atestats, part de la possible veritat judicial del cas.
