Josep Companys i Huguet va néixer ara fa cinquanta anys, vint-i-sis anys després que el franquisme afusellés Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al castell de Montjuïc. El president de la Generalitat era el germà del seu avi Josep, al qual no va arribar a conèixer. Però la seva àvia, la seva tia i el seu pare li van descobrir la tràgica història familiar quan començava a ser un adolescent. En concret, a partir de l’any 1978, quan els veïns d’El Tarròs (Urgell), població natal del president, van voler erigir un monument a Companys per rescabalar la memòria que un alcalde falangista havia trepitjat esborrant de l’ajuntament l’acta de naixement de Lluís Companys a El Tarròs. Josep Companys parla amb El Món després de viure al Parlament de Catalunya, amb altres víctimes i familiars, l’aprovació de la llei que anul·la els consells de guerra sumaríssims del franquisme. Viu entre El Tarròs i l’Amèrica Llatina, i manté el contacte amb la resta de familiars vius del president Companys que viuen a Mèxic, els Estats Units, París, Barcelona i El Tarròs.
Fa quatre dècades que l’Estat espanyol és una democràcia, però els consells de guerra sumaríssims que van permetre assassinar el president Lluís Companys i milers de persones més arreu de l’Estat són encara vigents, per desig exprés dels diferents governs de PP i del PSOE, que reiteradament s’han negat a anul·lar-los malgrat les peticions. Ara, el Parlament de Catalunya fa un gest de reparació moral i política. Quins sentiments ha tingut en presenciar l’aprovació de la llei?
Emociona i reconforta, perquè les víctimes i les nostres famílies han patit moltíssim. És un gran pas perquè es faci justícia, encara que només sigui des de Catalunya, i alhora puguem recuperar la memòria familiar i de país que ens van robar. I tant de bo això es pugui dur a terme sense els entrebancs de l’Estat, si ells no volen ser un estat democràtic, que com a mínim deixin que altres ho siguin.
A què atribueix el no reiterat de l’Estat espanyol a demanar perdó i trencar definitivament amb el passat franquista?
A una desmemòria total i a la comoditat de no furgar en el passat per a tots els partits que no han volgut trencar de forma radical i expressa amb el passat franquista. És trist, perquè no tenen en compte les històries personals de milers de ciutadans, només els interessos de partit i anar-se tapant els uns als altres. Espanya ha preferit no furgar en el passat abans que alleugerir el patiment i la humiliació de víctimes i familiars del franquisme. Aquesta tria hauria de fer reflexionar els espanyols demòcrates, que n’hi ha moltíssims, i preguntar-se si aquest és el país en què volen viure.
Els familiars de les víctimes, després de tants anys, es cansen de lluitar?
Al final deixes passar el temps perquè vas topant contra un mur. Però no oblides. Fa molts anys que lluitem, sobretot amb la Comissió de la Dignitat, i ara el Parlament ens ha fet revifar en la lluita. Esperem que tot pugui tornar al seu lloc i que per fi es faci justícia i quedi clar que els nostres familiars no eren ni delinqüents ni assassins. I si hem de construir un país, hem de fer net.
No concep un estat català amb una estàtua feixista al carrer? A Tortosa hi és, i en moltes altres municipis del país encara no s’ha fet neteja d’aquesta simbologia.
De cap de les maneres no serem un país normal si tenim símbols franquistes al carrer. Construir un estat de bell nou, plenament democràtic, implica deslliurar la societat del pes de quaranta anys de feixisme. Trobo increïble que encara sobrevisquin símbols d’aquesta mena, i el cas de Tortosa és especialment greu, perquè aquest monument furga en la ferida dels derrotats i homenatja la victòria de Franco. No ens podem permetre exhibir símbols de conquesta i prepotència, perquè no és democràtic i perquè són símbols molt ofensius. No dic que s’hagi d’oblidar què va passar, però no s’ha d’exhibir en l’espai públic de cap manera. Per respecte a les víctimes i al patiment de les famílies, que ens sentim ofesos quan veiem aquesta simbologia.
La figura de Lluís Companys s’ha valorat prou?
Penso que no. No s’ha explicat prou bé tota la seva trajectòria política i com a advocat sindicalista, amb els seus encerts i els seus errors. El seu llegat s’ha quedat més amb la seva mort molt digna, entre cometes. Si durant el franquisme era el dimoni amb potes, amb la Transició es va quedar només com a president màrtir, però potser ara seria un bon moment per aprofundir en la seva trajectòria política i com a advocat, potser per passar pàgina a aquests quaranta anys de franquisme valdria la pena contextualitzar la via del president de la Generalitat afusellat.
Dur el cognom Companys li ha comportat cap problema, a vostè?
Jo no ho vaig viure tant perquè era petit, però els meus avis, la meva tia i el meu pare, sí. Era una època de repressió tremenda, i pel sol fet de dir-te Companys estaves estigmatitzat. La meva família no va poder creuar la frontera francesa i es va haver de quedat una temporada a Figueres, van ser anys molt durs per a ells, eren el dimoni. I en tornar a El Terròs, van haver de reconstruir la casa pairal del president i suportar les humiliacions constants. L’alcalde falangista va fer desaparèixer fins i tot el registre en què constava que Lluís Companys va néixer en aquest municipi. I durant uns anys, dos guàrdies civils vigilaven la casa.
