Jordi Castellà és advocat, regidor per Primàries a Canet de Mar (Maresme) i repetidor en la candidatura a presidir el Consell de la República. Com a camí per assolir la independència de Catalunya planteja la “via guineana” i el socors de Nacions Unides, deixant de banda la Unió Europea, i la mobilització pacífica de l’independentisme. No té gens de ganes de criticar la gestió de Toni Comín per la prudència de la presumpció d’innocència. Ara bé, això no impedeix que carregui els neulers contra l‘ús que s’ha fet de l’entitat a l’exili des de la seva creació.
Repeteix l’experiència, tot i que, poca broma, va aconseguir 500 vots davant Carles Puigdemont, que semblava líder indiscutible...
Sí, la veritat és que jo mateix no m’esperava que el 2024 poguéssim obtenir un resultat tan interessant com aquest, un 5,5%, tenint en compte que en Carles Puigdemont mediàticament guanyava completament qualsevol altre candidat. Però jo crec que vam obtenir aquest èxit perquè nosaltres tenim un projecte que està basat en el dret internacional i que, a més a més, té precedents internacionals a Espanya, com és el cas de Guinea. Això va obrir els ulls a moltíssima gent sobre una via que fins avui ha estat inexplorada.
Sempre insisteix en aquesta via guineana, i de fet ha fet cert proselitisme al llarg del país. Però en què consisteix exactament?
Consisteix a fer servir el dret internacional que emana de les Nacions Unides des de l’any 1945. De fet, tampoc és una novetat. L’any 1945 el Consell Nacional de Catalunya, en els preparatius de la conferència fundacional de les Nacions Unides, va presentar un memoràndum i una carta on sol·licitava el reconeixement al dret a l’autodeterminació de Catalunya a través d’un referèndum per decidir si volia ser independent, i que qualsevol disputa entre Catalunya i Espanya fos resolta per les Nacions Unides o per la Cort Penal Internacional, que encara no s’havia creat. Aquest projecte el va presentar en Josep Carner i Ribalta en nom del Consell Nacional de Catalunya i amb més de 75.000 signatures dels exiliats d’Amèrica, tant del nord com del sud.
Una iniciativa que no és pas nova, doncs?
No, nosaltres l’estem recuperant 80 anys més tard! No és res més que el que els catalans exiliats d’Amèrica ja van intentar en la fase constitutiva de les Nacions Unides l’any 1945.
I com aniria? Com seria el mecanisme?
Bé, el mecanisme és molt senzill.
Senzill?
El poble de Catalunya s’ha de presentar davant de les Nacions Unides i dels seus estats membres i sol·licitar el seu reconeixement, tant bilateral com a escala de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Poso l’exemple de Guinea Equatorial que l’any 1965 rep una resolució de les Nacions Unides que diu que té el dret immemorial, que vol dir històric, i imprescriptible a l’autodeterminació i a la independència.
I això per què?
Perquè la Carta Fundacional de les Nacions Unides diu en l’article 1.2 que tots els pobles són lliures i iguals, per tant, no hi ha pobles de primera ni de segona, ni dominats ni dominants, i tots els pobles queden dins de la lliure determinació. I l’article 73 afegeix encara més important, i és que tots els pobles dominants tenen l’obligació sagrada de facilitar aquest dret de sobirania plena a tots els seus pobles administrats o dominats. Per tant, està claríssim que, davant de la Carta Fundacional de les Nacions Unides, tenim tot el dret a sol·licitar el nostre reconeixement com a nació i a sol·licitar la sobirania plena.
Però això suposa una operació de gran envergadura en l’àmbit internacional, no?
Naturalment, cal dialogar amb 193 estats. I això, evidentment, no s’ha fet fins ara, i és l’assignatura pendent que té l’independentisme català. Nosaltres, fa 80 anys, des de l’Assemblea Nacional de Catalunya es va intentar, però, per desgràcia, es va frustrar aquell intent, perquè la Generalitat Republicana de l’Exili, presidida aleshores en funcions per en Josep Irla, va escriure una carta a les ja constituïdes Nacions Unides, posteriorment, pressionats per la República Espanyola, dient que subordinaven a la recuperació de la República Espanyola i l’Estatut d’Autonomia. Per tant, es desacreditava aquella sol·licitud de reconeixement internacional que ja aleshores havia fet el Consell Nacional de Catalunya Josep Carner Ribalta, que havia estat secretari de Francesc Macià. Un error històric.
Vostè aposta per la recollida de signatures
Ja no tenim majoria independentista al Parlament. Per tant, si fem una carta a l’ONU, és probable que l’Estat espanyol ens digui que no tenim cap legitimitat democràtica per parlar en nom de Catalunya. I, per tant, per revertir aquesta desautorització el que hem de fer és recollir milions de signatures, com a mínim més que les que representa el bloc espanyolista al Parlament de Catalunya, que són 1.600.000. L’objectiu és demostrar a les Nacions Unides que el suport majoritari del poble català és a favor de l’autodeterminació de la independència.
Però aprofitar una institució que està en declivi, amb denúncies d’irregularitats, per portar a terme aquesta operació no és un risc?
Jo crec que és el moment que el Consell de la República faci un canvi de rumb, precisament per institucionalitzar-lo. Nosaltres hem de fer d’OAP i de Front Polisario dels anys 70 i dels 80. Nosaltres hem de presentar-nos al món com una institució nacional que representa el poble de Catalunya. El poble de Catalunya va fer un referèndum, el va guanyar, va fer una declaració d’independència, la va guanyar, i després la va ratificar el dia 27 d’octubre. Això és el que hem d’anar explicant a les Nacions Unides. Val a dir que els reconeixements seran progressius. Mira, el Sàhara Occidental en té 89 i Palestina, 147, els últims d’Irlanda i Espanya. Com es pot veure, no cal tenir el control del territori. Espanya reconeix Palestina sense que la seva autoritat governativa controli el territori.
S’ha perdut el temps en aquests set anys i escaig?
I tant. És que es va errar l’estratègia. L’estratègia era posar l’interès nacional per damunt de l’interès personal. I s’ha posat l’interès personal i partidista per damunt de l’interès nacional. Per aquest motiu només s’han aconseguit indults i amnisties. És evident. I aquest és el problema. Cal revertir-ho. Fem la independència, i com més aviat millor, per a alliberar-los i reparar-los en els danys que hagin patit.
Una de les qüestions que vostè posa sobre la taula és canviar la seu del Consell de la República.
Clar, perquè nosaltres hem de ser al club dels 193 [les Nacions Unides], no al club dels 27. El club dels 27 no té influència a l’estat espanyol, que és de la Unió Europea, perquè és una corporació d’estats, i la Unió Europea està coaccionada i condicionada per l’estat espanyol. Però en el club dels 193, Espanya és una insignificança i no té la mateixa influència que té en la Unió Europea. De fet, només que hi hagués un estat que reconegui Catalunya, només en un, ja li crearia a Espanya una crisi diplomàtica internacional. Aquest és el camí. És el camí que interessa a l’economia, a les institucions, als sindicats, als funcionaris, al món de l’empresa, de l’agricultura, de l’esport… A tothom li interessa una transició cap a la independència de la llei a la llei amb traspàs de sobirania. Perquè no es posen risc ni les vides, ni els patrimonis, ni la seguretat jurídica de la gent. Per tant, plantejar, preparem-nos, revolucions i altres històries ha estat una mica absurd.
