El passat 23 de setembre, a diverses ciutats catalanes, 9 persones pertanyents als Comitès de Defensa de la República (CDR) van ser detingudes. L’operatiu policial, totalment excepcional, va desplegar 500 agents de la Guàrdia Civil. L’operació, anomenada Judes, era dictada per l’Audiència Nacional, i els càrrecs: terrorisme i tinença d’explosius. D’aquestes 9 persones detingudes, 7 d’elles van acabar sent traslladades a Madrid, en un procés tortuós i torturant, que va culminar en el seu empresonament provisional, també amb caràcter excepcional.
Gairebé un any després del dia que va canviar per sempre les vides d’aquestes persones i les seves famílies, hem volgut parlar amb dos d’ells, en Jordi Ros i l’Alexis Codina, per fer-ne balanç, analitzar el present i conèixer la seva perspectiva de futur.
Ha estat més una conversa que no pas una entrevista, en què hem conversat amb ells sobre el procés d’independència de Catalunya, sobre mobilitzacions ciutadanes i grups de suport, i, sobretot, de repressió. Han parlat d’una repressió legal, amb forma de manilles, calabossos, vistes i presó; però també han confessat una d’il·legal, en forma de tortures.
Primer de tot, com estan?
Jordi: Tot plegat és molt estrany. Hem passat d’estar aïllats a dins d’una presó, a sortir i fer una vida més o menys normal, per ara, novament, trobar-nos confinats, aquesta vegada per la Covid-19. Psicològicament és complicat. L’aïllament va ser molt dur però en realitat va ser curt. Els humans tenim una capacitat d’adaptació molt bèstia a les diverses situacions. T’hi vas adaptant, a tot el que et van imposant. Normalitzes qualsevol situació. Ara sóc una barreja de dubtes, incertesa, perquè he de començar de nou, però el futur és molt incert, no sabem què ens passarà. Tinc una espasa de Dàmocles a sobre. He de buscar feina, no tinc facilitats econòmiques. I el meu entorn immediat, per la por i les ganes de protegir, de vegades exerceixen una protecció cap a mi massa gran, com si fos un nen, i això no és fàcil de gestionar.
Alexis: Jo abans de tota aquesta situació ja tenia molts problemes de salut. Tinc fibromialgia i fatiga crònica. I ara s’hi sumen l’ansietat generalitzada molt elevada, un estat d’alerta constant i molta angoixa i incertesa pel que vindrà. Estàs tota l’estona a casa pendent si hi ha gent a fora, si entra algú, quan un gos borda… Tots aquests símptomes fan que la meva fibromialgia empitjori. També hi ha la dificultat per trobar feina, que si abans amb la meva condició de salut ja era difícil, ara encara més, per la manipulació que la premsa ha fet del nostre cas. Em moc entre la responsabilitat i la precaució, per una banda, i les ganes de viure el present intensament per si ens tornen a tancar a la presó. Tinc la sensació que la vida se m’ha quedat en ‘stand by’. No només jo, també la família. Alhora el que explicava el Jordi de la sobreprotecció de l’entorn, afecta molt no sentir-te prou madur. Tenen por a les represàlies i aquesta por no dóna llibertat. Jo sóc molt anarquista i dic el que em sembla, però clar si dic alguna cosa al Twitter, la dona es posa histèrica, per molt lliure que et sentis no vols que ella pateixi. Sort he tingut del suport popular, que m’ha fet tenir menys por i no renunciar a dir i fer el què consideri.
Diversos agents de la Guàrdia Civil a la porta d’un habitatge del carrer Goya de Sabadell on es va realitzar un dels escorcolls | ACN
De tot el que han hagut de viure, què en destacarien com el pitjor?
Alexis: Per mi el pitjor va ser la pressió psicologica durant la detenció. T’aparten dels teus, et comencen a bombardejar fent servir els teus éssers estimats. Per exemple: “El que els estàs fent als teus familiars, estan patint molt per culpa teva”, o “amb el que tenim contra tu et caurà el pèl, ningú et voldrà donar suport”. Així durant 24 hores. Fins que vam arribar a Tres Cantos, van ser molt incisius. Tortura psicològica, a mi almenys física no. No sé si per la malaltia o per què, però a mi no. Hi ha una cosa que encara no he explicat públicament, no sé si és el moment o no, però la pressió i les amenaces van fer que en dos moments estigués a punt de suïcidar-me durant la detenció. M’ho vaig plantejar, vaig veure l’oportunitat en dos moments i penses en el que et diuen, jo no vull fer patir la meva família, així que millor que marxi. La pressió en aquell moment va ser molt forta.
Jordi: És que la detenció va des del moment que et posen una pistola al cap, després a dos metres de distància i després veus a 4 o 5 paios que t’estan apuntant amb un fusell. Al principi penses que s’han equivocat. No se’t llegeix cap dret, no et deixen contactar amb els advocats, no se t’ensenya cap paper de sobre què se t’acusa. Després sí que arriba un moment en què et demanen si necessites un advocat, però el primer que et treuen són els mòbils, i de recordar tu el número. És una forma de negar-te el teu dret a defensa. Molta pressió. La meva parella estava de viatge en el moment de la detenció i em van anar ensenyant com es movia per Balears, per demostrar-me que l’estaven controlant i amenaçar-me en que la detindrien també a ella. Jo estava a casa del meu germà, a més, i em van demanar que els hi donés el que estaven buscant. Aquí comença la vexació de que et comencin a regirar totes les teves coses, a mirar-ho tot. Et sents violat en la teva intimitat. I t’ho fa l’òrgan que en teoria és qui t’ha de protegir. El meu germà té esquizofrènia i arrel del procés de detenció, en què el van tenir encanonat durant hores, va tenir dies després un brot esquizofrènic. Però el pitjor va ser durant el trasllat cap a Madrid. Vaig anar rodejat d’agents encaputxats, jo anava amb els ulls tapats i emmanillat amb brides, sense cinturó de seguretat. Anàvem a molta velocitat. M’anaven dient que els companys ja havien parlat, que m’havien delatat. Em van dir que havia de declarar jo també perquè si no la meva família pagaria les conseqüències. Anaven vexant-me. Vam parar en un moment donat a una àrea de servei no vigilada i em van dir “Ahora como en Intxaurrondo, ya sabes lo que hacíamos allí. Pues te haremos algo parecido. Volveremos a parar dentro de un rato y te lo contaremos todo de otra forma”.
A: Veure els advocats d’Alerta Solidària va ser un punt d’inflexió. Tu t’esperes que et posin un advocat d’ofici, no en tens ni idea del que està passant a fora. I a partir de veure l’advocada d’Alerta, comença un període molt diferent. Ja no estàs sol.
Amb el pas del temps, ha canviat la seva perspectiva del que va passar?
A: Omples buits de memòria. Mentre et fan el que et fan, ho normalitzes. Un cop en llibertat vaig veure un reportatge en què sortia parlant un basc que havia patit tortures. I moltes de les coses que descrivia com a tortura psicològica, jo també les havia patit, però fins aquell moment, que va ser un punt d’inflexió, no ho vaig reconèixer com a tal.
J: Jo per exemple no recordo la meva declaració a l’Audiència Nacional. A Tres Cantos tinc la sospita que em van drogar. Tinc moltes llacunes de memòria, van trigar dos mesos a fer-me una analítica un cop vaig ingressar a presó, crec que deliberadament per si sortien traces d’alguna substància. Tenia un mal de cap terrible i constantment em deien, quan em deixaven sortir al pati a fumar un cigarro, que vigilés no caigués, com si el meu equilibri estigués alterat.
Quin creuen que és l’objectiu de la repressió penal contra el moviment independentista?
A: Amenaçar i imposar por a la població. Però també hi ha una part d’escarni propi de brots psicòtics de Fiscals, Jutges, Advocacia de l’Estat… Una mena de venjança contra el moviment independentista.
J: La repressió funciona, la por fa efecte. Hi ha gent amb molt a perdre, gent amb fills que depenen d’ells. Volen dividir la lluita per carregar-se la disidència. Hi ha hagut pasos enrere de certs companys de lluita, això és innegable, pel que ens ha passat a nosaltres.
A: Es veia molt clarament que volien desmuntar el Tsunami Democràtic. Eren molt insistents. Volien saber què es tenia preparat per després de la sentència. Es pensaven que en sabíem alguna cosa. Una cosa sí és certa: un cop coneguda la presó, li perds la por, veus que no és tan horrorosa com la imaginaves.
Com s’han sentit quan líders independentistes han dubtat de vostès, o quan han vist que d’altres repressions han tingut molta més repercussió i atenció mediàtica que la seva?
A: En part ho veus normal perquè ells tenen un rèdit popular que nosaltres no. No se’ls espera però se’ls troba a faltar. Amb tota la ràtzia repressiva que hem patit, no hi ha hagut un suport explícit dels polítics de dalt. Quan vas a mobilitzacions populars en favor de la teva causa, veus representats polítics dels partits que donen suport però parlen per ells, no pel partit en general. És un suport personal. Sí és cert que després vam conéixer la resolució del Parlament del desembre passat en què es demanava el nostre alliberament i l’arxivament de la causa.
J: No hem assumit que estem en una guerra del segle XXI. És una guerra de control, d’informació. De moment no hi ha sang, però sí hi ha ulls que han saltat, testicles que s’han perdut… Ningú no ho ha reconegut com una guerra, ni el poble ni els polítics. Has de conèixer l’enemic. Ells ens coneixen, nosaltres a ells no. La premsa, amb les seves mentides, ha fet molt de mal. Badem quan concedim segons quines entrevistes o informacions a mitjans que són el teu enemic, que tergiversaran el que expliquis per fer mal al moviment.
Pel que em diuen, entenc que cap polític o figura institucional ha contactat amb vostès?
A: No, però entenc que els hi faci por.
J: Algun familiar de presos polítics o a l’exili sí, però no directament.
Manifestació a Sabadell contra l’empresonant dels CDR el 23-S | Jordi Borràs
Respecte del seu pas per la presó, quina relació han tingut amb presos i funcionaris? És diferent ser un pres polític a un pres social a dins de la presó?
J: A presó entens que la majoria de presos venen d’entorns familiars desestructurats, amb índex d’analfabetisme molt elevats, molts problemes de drogues. Molta gent té problemes mentals i la medicació psiquiàtrica és com la nova heroïna a la presó. La seva situació és molt diferent i, per tant, la relació que acaben tenint amb els funcionaris, també. Crec que amb nosaltres els funcionaris van detectar de seguida un tracte diferent, un perfil diferent que va originar un tracte també diferent per part seva. De totes maneres, estar en aïllament penitenciari o estar en un mòdul ordinari és molt diferent. Alguna vegada he sentit comentaris de funcionaris de tipus despectius pel meu perfil polític, o per la raó per la que estava a presó, però no gaire cosa més.
A: Quan arribes a presó, no et donen cap tipus d’informació o pauta. Sort de la solidaritat de la resta de presos, que ens van ensenyar ràpid el que era la presó. Per exemple, de seguida aprens que “l’interfon de la cel·la només s’utilitza si t’estàs morint”, dit per un funcionari que va pujar de molt males maneres amb tres companys més, molt enrabiats, perquè havia trucat per l’interfon diverses vegades perquè no em trobava bé. També vaig detectar de seguida que els presos havien estat advertits de que veníem.
J: Una cosa que també aprens ràpid és que a presó tothom és innocent. Ningú ha fet mai res.
A: No hi ha tanta diferència entre ser un pres polític o un pres social, sino entre els perfils de la persona. Nosaltres hem tingut una presó mediàtica que ha fet que tothom n’estigués pendent. Hem estat protegits, no ens podia passar res perquè hi hagués hagut molt rebombori. També entens molt ràpidament què vol dir ser pres FIES. Un dia em van fer un escorcoll de la cel·la sense venir a què i em van explicar els funcionaris que ho havien fet a propòsit per parlar amb mi sense que cap altre pres se n’adones. Volien saber si estava bé, si tenia conflictes amb algun altre pres, perquè havien sentit la conversa que havia tingut la tarda anterior amb la meva dona en què m’havien detectat neguitós. Vaig dir que no hi havia cap problema, però vaig entendre que qualsevol moviment i conversa era totalment controlat.
A aïllament, per exemple, han estat amb altres presos de perfils excepcionals, com ex membres d’ETA, acusats de Gihadisme, etc. Com ha sigut la relació amb ells?
J: Molt bona. Amb presos gallecs i bascos, per exemple, trobes punt en comú en relació a la qüestió nacional. Teníem punts de vista polítics compartits.
A: També trobes afinitats personals i molta solidaritat.
Vull arribar a la mare dels ous de la repressió. La tortura i els maltractaments a dintre de presó. N’han patit o n’han vist patir?
A: Jo he patit maltractaments psicològics. A presó passen moltes coses: hi ha problemes constants amb les instàncies que no surten o desapareixen, vulneracions de drets que depenen del funcionari que et toqui en aquell moment. Vam estar amb aigua freda molts dies, perquè no venien a arreglar la dutxa. Em van denegar tenir un flexo de llum a la cel·la, també.
J: Hi ha situacions en què arriben 5 o 6 funcionaris, amb els vestits de protecció, les cuirasses, i agafen la persona sancionada, la porten al “cangrejo” (cel·la d’aïllament provisional), i els lliguen (contenció mecànica). També com molts presos que no parlen la llengua tenen molts problemes per entendre les ordres dels funcionaris i en reben les conseqüències de no obeir-les. No els hi faciliten intèrprets, no tenen cap mena de dret fonamental. Hi ha vexacions, cops, pallisses… Això hi és, jo ho he vist. He sentit cops de porra.
Manifestació a Sabadell contra la detenció dels membres del CDR | Jordi Borràs
Com és l’aïllament penitenciari?
J: T’explico una anècdota. Un dia va venir l’educador de l’equip de tractament. Em va preguntar d’on era, li vaig dir que de Sabadell i, en veure que escrivia malament el nom, li vaig dir i em va respondre: “Yo escribo como me sale de los cojones”. Allà es va acabar la relació amb ell. Amb tot plegat, no saps si és millor estar en aïllament o a mòdul, perquè quan arribes és tot tan desconegut i tens por, i penses que l’aïllament et pot protegir. Pero la monotonia se’t menja. No fas res. Només sortia a un pati petit amb tres persones més 4 hores al dia. Ho vaig aguantar perquè sabia que acabaria en algun moment, en veia el final.
Hagués estat diferent si haguessin estat empresonats a Catalunya?
J: No crec que hagués sigut gaire diferent.
A: Potser hagués sigut pitjor, per la situació política existent, on els bàndols estan més polaritzats. Allà et diuen al principi “Viva Espanya, Viva Franco”, però ja està. Aquí, si m’hagués trobat amb presos o funcionaris contraris políticament parlant, potser hagués sigut pitjor.
Abans de la seva experiència, havien pensat mai en la presó? N’ha canviat la seva visió?
A: No n’havia pensat mai. La meva percepció ha canviat moltíssim.
J: Te l’imagines igual que a les pel·lícules. La presó és un submón. És un mirall de les relacions que es donen a l’exterior, reproduïdes en una realitat diferent. No m’havia plantejat res al respecte de la presó fins la meva experiència.
A: He perdut la por a allò desconegut que representava la presó. Els presos són gent normal, no necessàriament hi ha d’haver conflicte. Abans intuïa que la presó estava mal enfocada quant a la idea de rehabilitació. Ara ho tinc clar i estic motivat a fer activisme pels drets dels presos.
J: Hi estic d’acord amb l’Alexis, però a mi se’m fa molt difícil pensar en que potser hi hauré de tornar, a la presó.
Pel que fa als grups de suport populars, creuen que són més adients els grups individualitzats o els que agrupen tota una causa com la seva sense distingir-los entre vosaltres?
J: És una qüestió en què no hi ha consens, tot i que crec que és millor que siguin grups individuals.
A: Són millor els grups individualitzats perquè les situacions de les persones encausades poden ser molt diferents. També crec que si fas grups comuns i més grans, són més vulnerables respecte a la repressió. El que està clar és que cal que hi hagi solidaritat entre els diferents grups.
Quin futur li espera al moviment independentista?
J: Sempre funcionem amb el mètode de l’acció-reacció. Cal que recuperem la iniciativa, que portàvem fins el 3 d’octubre del 2017.
A: Penso el mateix, però crec que la dinàmica sol ser acció, acció, acció, per part de l’Estat, i, després de diverses accions, reacció del poble.
Cal una renovació institucional independentista? Es pot tirar endavant el procés d’independència amb les persones que ara mateix estan al capdavant?
J: El problema és: qui està disposat a posar-se al davant i tirar fins al final des de les institucions? Manca unitat, hi ha disparitat en les opcions que ens han de portar fins a la independència i ens perdem amb aquestes discussions. Però cal posar la directa i tirar endavant, amb valentia. A mi em poses com a President de la Generalitat i en tres dies aixeco la suspensió de la declaració d’independència.
A: Està tot molt estancat, manca un nou actor polític però tenint molt clar que la força surt del poble, no dels polítics.
