“Carles Puigdemont s’ha consolidat com un kingmaker (‘fabricant de reis’, expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú) i una figura transcendental de la política espanyola”, afirma la publicació Politico, que situa el president a l’exili entre els europeus més influents de l’any amb el sobrenom d’“El revolucionari”. Aquesta publicació, una de les més llegides als entorns de la Unió Europea, remarca que “després d’unes eleccions inconclusives, que van deixar Pedro Sánchez desesperat pel suport d’una barreja de partits petits, el català exiliat tenia els vots clau que el president necessitava per a continuar al poder”.
Puigdemont apareix en el segon lloc en la categoria de disruptors i, en aquest sentit, Politico exposa que l’eurodiputat de Junts per Catalunya fa sis anys que està exiliat a Brussel·les i posa èmfasi que “donades aquestes circumstàncies, no és d’estranyar” que hagi condicionat el seu suport al líder del PSOE per a la investidura a “una amnistia general per a ell i tots els processats” a causa del Procés.
Així mateix, subratlla que el seu paper “continuarà sent crucial” per al govern de Pedro Sánchez perquè els set diputats de Junts tindran l’última paraula sobre qualsevol llei que vulgui impulsar l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar, ja que s’ha de tenir en compte que hi ha un Congrés “hiper-fragmentat”. “És evident que Puigdemont té una influència enorme en la política espanyola. Si serà capaç de fer servir aquest poder per impulsar un nou referèndum per Catalunya –aquesta volta amb l’aprovació de Madrid– s’ha de veure”, acaba dient.
La incògnita del número 1 de la categoria
La publicació donarà a conèixer aquesta tarda l’europeu més disruptor que està per davant de Puigdemont. Darrere del president, en el número tres de la llista hi ha el primer ministre hongarès, Víktor Orbán, amb l’adjectiu d'”spoiler”; seguit de la ministra d’Afers Estrangers alemanya, Annalena Baerbock; i del president del Grup Popular Europeu al Parlament Europeu, l’alemany Manfred Weber, a qui posen el sobrenom de “L’assassí del Pacte Verd”, en al·lusió a la campanya que va llançar contra la Llei de Restauració de la Natura.
