El debat sobre el finançament ha tornat a la primera plana de l’actualitat, després de quedar eclipsat durant els anys del Procés, amb l’impuls d’Esquerra Republicana que, des del Govern, abans de les eleccions al Parlament del 12 de maig passat, va llançar la seva proposta de finançament singular perquè Catalunya recapti tots els impostos i pagui després a l’Estat espanyol pels serveis que li presta. Aquest no és un debat nou, ja que millorar les finances de Catalunya va ser una de les prioritats dels successius governs de Jordi Pujol als anys 90, també el tripartit va intentar acostar-se al concert amb el nou Estatut i, posteriorment, Artur Mas va intentar, sense èxit, aconseguir negociar el pacte fiscal amb Mariano Rajoy a la Moncloa. Un cop de porta que va servir per donar el tret de sortida del Procés i enterrar el debat durant més d’una dècada.
Al llarg dels anys, s’han repetit conceptes, gairebé eslògans, com “el millor finançament de la història”, “un finançament estratosfèric”, el “pacte fiscal” i, ara, “finançament singular”, però cap d’aquestes propostes ha acabat sent una solució per millorar la salut financera del país, que viu un dèficit fiscal permanent.
Actualment, Catalunya és, juntament amb 14 autonomies més, Ceuta i Melilla, en l’anomenat “règim comú”, que aplega tots els territoris excepte el País Basc i Navarra. El model actual és el suposat “millor finançament de la història” que va prometre l’any 2009 l’aleshores president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i que va donar lloc, en paraules de Miquel Iceta, a un sistema “estratosfèric” i “intergalàctic”. Però, a l’hora de la veritat, amb aquest model, pendent de renovació des de fa deu anys, Catalunya ocupa la desena posició quant a recursos rebuts -la número 14 si es té en compte el cost de la vida- malgrat que és una de les comunitats que més diners aporta a les arques de l’Estat.
Amb el model vigent, l’estat espanyol recapta el 91% dels impostos que es paguen a Catalunya i en transfereix una mica menys de la meitat, al voltant de 21.000 milions. La resta es distribueix entre les diferents comunitats, d’acord amb els criteris que fixa el model de finançament. La Generalitat, per la seva banda, només té la capacitat de recaptar el 9% restant, que representa uns 4.500 milions d’euros. De fet, la Comissió d’Estudi sobre el Deute Històric de l’Estat amb Catalunya del Parlament, en les seves conclusions, va xifrar en 456.000 milions d’euros el “deute històric de l’Estat amb Catalunya”: 50.900 milions de dèficit en matèria d’infraestructures; 375.000 milions en partides socials i 30.000 milions en pensions, entre el 1982 i el 2022.
2009: “El millor finançament de la història” havia de ser “estratosfèric”
L’any 2009, durant una visita electoral a Barcelona, l’aleshores president espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, va prometre a l’aleshores president de la Generalitat, el també socialista José Montilla, que Catalunya tindria “el millor finançament de la història de Catalunya”. Expressions d’aquesta mena ja s’havien sentit set anys abans, el 2002, quan s’havia acordat l’anterior sistema, quan Artur Mas i Francesc Homs, fent pinya amb l’aleshores president de la Generalitat valenciana, Eduardo Zaplana, va aconseguir la cessió i capacitat d’impostos com successions, patrimoni, transmissions patrimonials i del joc i la participació en la recaptació d’una cistella d’impostos.
El 2009 va ser quan Miquel Iceta, com a viceprimer secretari del PSC, va pronunciar la seva famosa frase que pronosticava que el model seria “estratosfèric” i “intergalàctic”. La Cambra de Comerç va posar tota la carn a la graella i va estimar que a la Generalitat li havien de correspondre entre 3.500 milions i 3.800 milions addicionals si s’aplicava el model de finançament esbossat a l’Estatut. Quan es va anunciar l’acord amb el govern espanyol a mitjans de juliol d’aquell any, el PSC, Esquerra i Iniciativa van fer seva la xifra dels 3.800 milions, presentant-la com el que creien que seria el resultat del pacte del qual formaven part com a govern de la Generalitat. El líder d’ERC de l’època, Joan Puigcercós, va arribar a parlar en concret de “3.855 milions d’euros” i va vaticinar que Catalunya se situaria en l’índex 105 de recursos per habitant, cinc punts per sobre de la mitjana. I Montilla, com a president, repetia que era “el millor finançament de la història de l’autogovern recuperat”. A l’hora de la veritat, el 2009, primer any d’aplicació del nou model, es van rebre 1.986 milions d’euros addicionals i l’índex assolit va ser el 94, per sota de la mitjana.
2012: El pacte fiscal que reclamava Mas, l’avantsala del Procés
Aquell sistema de finançament va fer figa a causa de les seves inconcrecions i també de la crisi. I Artur Mas i Convergència i Unió, que s’havien posicionat en contra d’aquell model, al·legant que incomplia l’Estatut, es va presentar a les eleccions de l’any 2010 amb una proposta de “pacte fiscal” en el seu programa electoral. Un sistema que havia de treure Catalunya del règim comú i apropar el model català al concert basc. Mas va tornar a derrotar el tripartit a les urnes i, aquesta vegada, va ser investit president, i va aconseguir sumar Esquerra i ICV a la seva proposta. La majoria era àmplia i la majoria dels punts de l’acord del Parlament també van comptar amb l’aval del PSC.
Malgrat l’ampli acord assolit a Catalunya, l’actitud de l’aleshores president espanyol, el popular Mariano Rajoy, que disposava de majoria absoluta, no va ser receptiva, ans al contrari. Animat per la gran manifestació independentista de la Diada, la primera organitzada per l’ANC sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, Mas va anar el 20 de setembre a la Moncloa a reunir-se amb Rajoy i fer una “defensa íntegra” del pacte fiscal com una solució que comptava amb un gran consens i que permetia a les dues parts guanyar temps i evitar un trencament entre Catalunya i Espanya. Però es va trobar amb un cop de porta als nassos. “No ha anat bé”, va admetre Mas després de la cimera en una compareixença davant la premsa a Madrid abans de tornar a Catalunya, on va ser rebut a la plaça Sant Jaume per milers de persones amb estelades i crits d'”independència”. Una situació que va impulsar Mas a la convocatòria d’eleccions d’anticipades i que va servir per donar el tret de sortida al Procés d’independència. Ara, més d’una dècada més tard, el debat s’ha tornat a posar sobre la taula, però ara se’n diu “finançament singular”.
2024: un “finançament singular” amb diferents interpretacions
Un cop el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va convocar eleccions anticipades el passat 13 de març, el Govern va presentar la seva proposta de “finançament singular”. Ho va fer mesos després que el PSOE i ERC arribessin a un acord per a la investidura de Pedro Sánchez amb el compromís de “reformar el sistema de finançament i reconèixer una singularitat al poble de Catalunya”. Esquerra proposa recaptar directament el 100% dels impostos i poder-los gestionar. És a dir, tenir la clau de la caixa, una oferta que la consellera d’Economia, Natàlia Mas Guix, ha fet “extensiva” a totes aquelles comunitats que vulguin recaptar de tots els seus tributs. Segons la proposta que va fer Aragonès, això vol dir recaptar al voltant de 52.000 milions d’euros anuals, però no es quedarien tots aquí. Hi hauria dues transferències, una a l’Estat pels serveis prestats a Catalunya i una segona per contribuir a la solidaritat amb la resta de les autonomies. Aquest fons de reequilibri és el que diferencia aquest model del que s’aplica al País Basc i Navarra, on no hi ha pràcticament aportació a la solidaritat.
Tant ERC com Junts, que també reclama la gestió de la totalitat dels tributs, reconeixen que aquest sistema implicaria modificar la Llei orgànica de Finançament Autonòmic (Lofca), la llei orgànica que regula el finançament autonòmic, i sortir del règim comú. Però Junts, a diferència d’Esquerra, situa aquesta negociació en el terreny de l’acord de Brussel·les per a la investidura de Sánchez i l’estabilitat del govern espanyol. Per això, el president a l’exili, Carles Puigdemont, troba “immoral” que Sánchez utilitzi el finançament “com a moneda de canvi” per investir Illa i l’acusa de “xantatge”. Els juntaires, a més, deixen en l’aire el suport de Junts als pressupostos de l’Estat, que condiciona a tenir les garanties suficients per corregir el dèficit fiscal i l’incompliment de l’execució pressupostària a Catalunya.
Després de l’advertència de Junts, el líder del PSOE ha desvinculat una possible investidura de Salvador Illa d’un acord de finançament, però les propostes que han anat fent en públic republicans i socialistes, tots dos referint-se a un sistema “singular”, han deixat clar que la proposta del partit de la Moncloa no vol cedir la clau de la caixa, i que el que proposa no té res a veure amb les demandes independentistes. Així, la “singularitat”, per al PSOE, i també per al PSC, està en funció de trobar una “fórmula imaginativa” sense haver de fer una renovació total del sistema de finançament i sense modificar la Lofca. Per a ells, una possibilitat per desencallar la situació, i que els socialistes catalans fa temps que posen sobre la taula, és desplegar el consorci tributari previst a l’Estatut del 2006, un nou organisme públic que permetria recaptar tots els impostos amb una gestió compartida entre la Generalitat i l’estat espanyol.
