Lluís Llach acaba de ser nomenat president de l’Assemblea Nacional Catalana, una de les entitats civils del món independentista que viu el postprocés amb més convulsions. La seua anterior presidenta, Dolors Feliu, es va decantar de manera ardida per constituir una llista cívica i presentar-la a les darreres eleccions. La decisió final es va sotmetre a votació dels membres de l’entitat i Feliu va perdre. En les eleccions a una nova junta de l’entitat Llach va ser qui va aconseguir més suport, un suport que va consolidar després en la tria de president, que ha estat accidentada i allargada. El cantautor de Verges ens rep a la seua casa de Parlavà, un casal vell amb murs i pedres venerables però despullats i freds. Afirma, divertit, que té l’honor d’haver estat el president de l’Assemblea que ha batut el rècord de tardança en el nomenament. Lluís Llach té idees clares per al futur immediat de l’entitat i parla, com en una de les seues cançons, de ponts, estesos cap a dins i cap a fora.
Vostè per què es fica als vespers on es fica?
[Riu]. M’agrada pujar a trens. Jo he pujat a molts trens al llarg de la meva vida que no m’esperava mai. Fins i tot cantar. Quan vaig començar a cantar no volia ser cantant. Vaig tenir Josep Porter -una persona mítica, però que la gent no deu conèixer- venint tres mesos a casa per convèncer-me. Després he fet de vinater i soc abstemi. He anat al Senegal a fer una fundació amb aires de Maria Teresa de Calcuta quan no tinc gens ganes de ser ni Maria Teresa ni de Calcuta. Vaig entrar a Junts pel Sí perquè em pensava que podia fer… anava a dir un servei, però la paraula ja em comença a empipar. Ara vaig fer una entrevista en un diari digital, venint precisament del Senegal, on, d’alguna manera, em van preguntar sobre la llista cívica i vaig respondre que a mi no em semblava massa bé. No perquè fos una llista electoral -jo soc partidari quasi de la quarta llista, perquè és veritat que ajuda a la divisió, però aquest milió de persones que diuen que no tenen lloc, si el troben, doncs, escolta…-, però a mi em feia pensar que la llista cívica podia posar en perill la mateixa Assemblea, perquè és molt difícil fer un alternativa electoral sense lligar-t’hi, i encara més coneixent tot el joc parlamentari com el conec. Vaig fer unes declaracions i em va començar a trucar. Parlant, parlant, al cap d’un mes vaig pujar a aquest tren sabent que soc gran, que l’entitat és molt presidencialista. L’Assemblea és molt assembleària, però en canvi la seva representació és molt presidencialista. M’agradaria canviar això, però jo no soc la persona idònia per fer-ho, perquè soc molt conegut i la gent sempre… En fi, vaig pensar que podia ajudar a retrobar ponts una mica malmesos. Hi vaig trobar complicitats i m’hi vaig atrevir perquè alguna gent em va dir: “Si tu hi vas, jo hi vaig, i ens hi posem”. Em trobo amb cruanyes, strubells, julians, etcètera, etcètera.
Si vostè diu de recuperar ponts, l’entrada ha estat…
Espantosa! He batut el rècord. Soc el president que més ha tardat a ser nomenat. Però jo sempre penso que són bones les lliçons d’humilitat, perquè al final, pel fet de ser conegut i tot això, t’acostumes a un cert consens. Hi vaig trobar una gent ben organitzada, que representava més o menys un terç de l’entitat, que no em veuen com el seu perfil, però crec que segur que acabarem treballant junts. Els estatuts de l’Assemblea per a les qüestions electorals tenen un caràcter molt rigorós, però que pot arribar a bloquejar, que són els dos terços famosos. Això ja havia portat molts problemes anteriorment.
Però fins ara per aconseguir els dos terços la cosa havia anat d’una altra manera. El candidat amb més suport n’esdevenia president i el que representava una minoria que els l’assegurava se’n reservava la vicepresidència. Vostè no ha acceptat aquesta fórmula.
No la vaig acceptar perquè es va plantejar d’una manera que a mi em semblava inadequada. I no volia tornar al joc del bloqueig. Josep Punga és una nano magnífic, però magnífic, eh! Crec que és una persona que pot aspirar a tenir un paper important en el catalanisme i en l’independentisme, però de cop i volta arribem allà amb quasi dos terços i… Jo no el coneixia, la meitat dels secretaris nacionals no sabien qui era. Al principi ens pensàvem que allò no tindria gaire recorregut, però quan vam veure que comportava un problema que portava al bloqueig vam pensar que només hi havia dues opcions: o cedir posar-me fort. Encara que no en soc gaire partidari, vaig demanar a la gent que més o menys em prestava suport per posar-me fort. Per dir que aquesta vegada això no aniria així.
Aquesta opció comporta un altre problema. Si Josep Punga representa dins l’Assemblea la gent que volia una llista cívica, no integrar-los suposa una victòria potser excessiva dels que hi estaven en contra. En la votació dels socis el resultat va ser molt ajustat. Això no vol dir apartar-los?
No, apartar-los, no, perquè l’Assemblea està organitzada d’una manera que una cosa són els set o vuit coordinadors i una altra és el funcionament intern. Tots els secretaris nacionals, que ara són setanta-dos, participen en totes les comissions: la d’estratègia, la d’incidència internacional… Per tant, aquestes divisions a l’entorn de qui ocupa la presidència o la vicepresidència després es dilueixen molt. És evident que aquell grup i el nostre hauran de treballar junts. I que hauran de trobar punts de contacte. De fet, n’estem trobant.
Vostè se sent la persona adequada per fer de pont?
Jo ho intentaré. Si me’n surto o no, ho hauran de dir amb els temps ells i la gent de l’Assemblea. A mi el que m’agradaria és ser una persona de consens, i no sols interior, sinó exterior. Aquesta és estrictament la meva opinió, però crec que, tal com es va plantejar inicialment aquest consens, no era una manera gens bona. Perquè comportava acceptar un joc que jo no trobava… Com en diria?… adequat per a les condicions de recanvi. Veníem del fracàs de la famosa llista cívica, amb una direcció desautoritzada per la mateixa Assemblea…
Però a la votació dels socis les dues opcions van quedar quasi empatades…
D’acord. Però guanya el no. No hi ha cap dimissió. Només la presidenta, que no s’hi torna a presentar. Com t’ho diria? La gent diu que hi ha poca diferència entre les dues opcions. Sí, però fixa’t que aquesta poca diferència, potser per l’esmorteïment que viu tot l’independentisme, podia haver provocat una escissió. Després d’un any i mig de treball de l’Assemblea per una llista cívica. Això és legítim, eh, perquè ho van decidir legítimament, però… A mi fa molt de temps que em van proposar encapçalar aquesta llista cívica. A Torroella de Montgrí. Ho va fer la presidenta Dolors Feliu. Però li vaig dir que no. Jo diria que es necessitava renovar el missatge i les maneres. Hi ha altres problemes, que per a mi no tenen tanta importància com la llista cívica, però que crec que són molt importants, com ara l’aïllament amb què havien acabat darrerament les entitats cíviques més importants d’aquest país. D’alguna manera, les entitats cíviques -jo no dic que en sigui culpable ningú, ni l’Assemblea, ni Òmnium, ni els CDR, ni ningú- estaven imitant tot el que critiquem dels partits.
I què critiquen dels partits?
La desunió, la competència, allò de dir “aquest és el meu terreny, no me’l trepitges…, etcètera, etcètera. Jo vull trencar això, si així ho consideren les bases de l’Assemblea, perquè s’ha de fer un full de ruta, que han d’acceptar les bases… Si bé nosaltres som la punta de la llança de la independència, perquè només nosaltres tenim la independència com a frontispici efectiu, hem de col·laborar amb tota la gent diversa que la tenen com a objectiu primordial. La incapacitat de comunicació i de col·laboració que, al final era bastant forta -i això jo he viscut des del Consell de la República, per exemple- entre les diferents entitats, s’ha de solucionar.
Però vostè és una persona de conviccions fortes i afirmacions vehements. Això li ha fet guanyar-se detractors i enemics. Si pretén ajuntar gent, n’hi ha molta que ja sap que vostè ha retret això a Esquerra, allò altre a Junts… Poden pensar que no és la persona adequada perquè vostè és molt àcid.
Ah, jo que em pensava que era dolç, però bé… Si soc àcid, endavant les atxes! [Riu]. Aviam…
Vostè és dolç en el to, però quan fa tuits no es defineixen precisament per la dolçor…
Jo, paradoxalment, soc molt crític sobretot amb la gent que m’estimo. Jo era una persona que de jove tenia fe en el socialisme espanyol. Pobre de mi! En el 82 em vaig adonant que allò era una trampa seducea, que en diuen ells, i començo a dir no és això, companys, no és això… Esquerra… és el meu partit! Si jo he de triar un partit, quin partit vol…
La darrera vegada va triar la CUP…
Com que Esquerra em falla molt… Jo sempre estava entre la CUP i Esquerra. Conec els nanos -bé, nanos… ho dic des dels meus 76 anys- d’Esquerra d’aquí, de Celrà, de Vilademat, de Verges… Són una gent magnífica, que entén bé que ser d’esquerres sense resoldre el problema nacional és pràcticament impossible. Davant això, quan Esquerra -per una estratègia jo penso que errònia, sobretot la del seu president, que és qui l’encapçala- s’equivoca… És ell, amb la Marta, que m’havien fet entrar a Junts pel Sí. Jo havia sentit l’Oriol Junqueras parlar molt seriosament sobre independència, les possibilitats, l’estat propi… Quan el senyor agafa i fa un gir de 180 graus em vaig sentir enganyat. No només jo, també molta gent d’Esquerra -fins i tot diputats- amb els quals vaig viure i vam plorar quan el dia 27 vam saber que efectivament no es declararia la independència… Sé que al partit hi ha una polsió que no és d’aquest tarannà. Això jo ho he remarcat des del principi perquè em tocava, per dir-ho d’alguna manera. Perquè, si no, no ho deia quasi ningú que no fos un adversari polític.
Els seus adversaris polítics no s’han cansat de dir-ho.
Jo no soc cap adversari polític ni tampoc soc de Junts, alabat sigui Nostre Senyor! [Riu]. És que sis anys en un internat de frares i sense passar pel psiquiatre, què et penses. Això deixa unes traces de collons!
Pensa que ha fallat Esquerra o…
No. Han fallat tots.
Dic en el cas d’Esquerra. Ha fallat Oriol Junqueras o ha fallat tot el partit?
Ah!, en el cas d’Esquerra… L’Oriol Junqueras, que és una persona molt messiànica, sobretot quan jo el vaig conèixer -i el conec des del 2013- tenia una manera de plantejar la política que representava un llenguatge nou. Me’n recordo molt. Fins i tot em recordo d’una conversa amb el Toni Comín. Li vaig dir: “Escolta com parla aquest tio, perquè és una nova manera de parlar en política”. Després venen els anys 15 i 17. Escolta, una radicalitat i una fermesa… Nosaltres -jo també com a independent d’Esquerra- érem els garants que el PDeCAT fes bondat. La gent d’Esquerra i la gent que anàvem amb Esquerra ens pensàvem que els havíem de vigilar. La veritat és que tot canvia molt amb l’arribada d’en Puigdemont. En Puigdemont, jo no sé com definir-lo. No sé si és socialdemòcrata o de centre dreta, però arriba un moment en què això té poca importància en la lluita independentista.
Perquè la prioritat és una altra.
I sobretot, perquè la gestió, tal com està la societat, no pot ser diferent d’un cantó a l’altre. Jo els vaig avisar perquè coneixia en Puigdemont. Vaig anar en la llista de Junts pel Sí a Girona com a número u i ell n’era el tres. Em portava en cotxe [Riu] i xarràvem molt. Em deia: “Jo vull fer la independència, la resta no és important”. Els vaig dir a la gent Esquerra: “Atenció, perquè aquest home vol fer la independència”. La Marta se’l va creure més cap al final. Junqueras no sé si se’l va creure, però potser creure’l el va espantar, perquè -sense voler ser dolent- ell volia seny i de sobte es va trobar amb algú que deia: “No, no. Jo hi vaig”. Després, a l’any 19, a la presó, quan jo hi vaig anar a veure’l, Junqueras fa un canvi. A Lledoners vam tenir una conversa tan sorprenent per a mi, que al cap d’un mes vaig demanar de visitar-lo de nou per dir-li tot el que jo en pensava. Li vaig dir llavors tot el que he dit després.
I no li va agradar.
No li va agradar. Això és evident. Em va preguntar què llegia. Me’n recordaré tota la vida. “Què llegeixes?!”. Bah!, és igual… I aleshores vaig estar un any o dos per aviam si Esquerra -Esquerra, partit, eh!- reaccionava o no. Al cap d’un any o dos en veure que l’estratègia era aquella…
L’estratègia va canviar. I el canvi va quedar segellat el 2020 arran de la publicació del llibret Tornarem a vèncer (i com ho farem) que van signar a dues mans el mateix Oriol Junqueras i Marta Rovira. Allà s’explica per què al seu parer allò havia fracassat i s’hi estableixen les línies de la nova estratègia del partit.
Jo no l’he llegit.
Ho hauria d’haver fet.
Molt bé.
Ningú que l’haja llegit es pot sentir enganyat per la marrada que va fer Esquerra a partir d’aquell moment.
D’acord. Però la gent que ha confiat en aquella secretària general i en aquell president, com a persones democràtiques, que volem fer una república democràtica, etcètera, etcètera, esperen que la reacció lògica d’haver-se equivocat sigui la dimissió. Haurien d’haver dit que tenien un nou programa, haver dimitit i haver-s’hi tornat a presentar després. No passa res d’això. Tenen una estructura de partit molt controlada. Tu ho saps millor, segur. Estic segur que ho saps molt millor que jo. La llei electoral fa dels partits una agència de col·locació empresarial, per dir-ho d’alguna manera. Els partits estan molt lligats perquè qui mana diu tu, tu, tu i tu. A partir d’aquí és molt difícil que la cúpula d’un partit, que té aquesta arma de la col·locació… En fi, això és per la llei electoral. Aquesta llei perverteix, jo crec, la funció política. La van fer per assegurar que Espanya fos estable -al·leulia, al·leluia!- i això no l’ha feta estable, sinó que l’ha pervertida. Quan el president d’un partit com Esquerra, que està molt i molt estructurada, tu ho saps…
És veritat. És un partit fort, fins ara molt cohesionat, des que el presideix el mateix Junqueras. Mai havia tingut tanta disciplina com fins ara.
Mai. I curiosament Junqueras hi arriba com una persona que predica el contrari, però ell a poc a poc fa una estructura, amb el domini econòmic dels llocs, i decideix una estratègia que el partit segueix. Jo… Visca l’Empordà! Tots els meus amics de l’Empordà que són d’esquerres no entenen res. Fa tres o quatre anys que no entenen res. Jo no dic que no estigui justificat canviar d’opinió, però, en la manera com ho han fet aquests senyors, no. I més, tenint una secretària general obligada a viure a l’exterior.
Bé tot això ens porta a unes conclusions evidents. Tenim un president de l’Assemblea Nacional Catalana enfrontat a la direcció actual d’Esquerra.
No, perquè jo ara estic esperançat que tot això es recondueixi. A més, seria molt maco que es reconduís a través de les bases. Aquesta és una oportunitat fantàstica per a Esquerra mateixa. Si a mi em diguessin que quin és el partit polític que jo voldria que solucionés els seus problemes i es tornés hegemònic, diria, sense dubtar-ho, Esquerra Republicana.
Hem parlat d’Oriol Junqueras, quines relacions manté ara amb Carles Puigdemont? Vostè va deixar el Consell per la República i supose que ell no en va quedar gaire content, que es cabrejaria…
Cabrejaria amb què, perdoni, per què s’havia de cabrejar?
Quan vostè va deixar el Consell per la República.
Ah, ah, aaaah! L’hi vaig explicar.
I ho va entendre.
Sí, perquè se la veia venir, em sembla. Des que hi vaig entrar, jo li vaig dir sempre al president que dimitís com a president de Junts, encara que ho entenc, eh.
Ho va fer, però a les hores de la veritat sempre n’ha exercit.
També ho entenc, perquè Junts passa -però encara més estava passant- un moment de trontollament intern. I encara hi és. Això sí que ho entenc, eh. Al mateix temps que l’hi exigia, jo entenia que ell era la garantia que el centre dreta independentista fos una força seriosa. I per tant, li deia que havia de triar. Li deia que, si volia presidir el Consell de la República, havia de dimitir de Junts. Si jo fos militant de Junts -que no, que no pateixi ningú-, li diria: “Escolta, salva el centredreta”. Penso que el centredreta independentista és absolutament necessari per a la independència. Jugar massa a Esquerra, cupaires, juntaires…
És el que han fet des del primer moment tots aquests anys.
Doncs, sí. Doncs, per això.
El principal error de l’independentisme durant la primera etapa d’allò que hem convingut a dir procés quin ha estat?
Dos o tres coses molt fortes que es van ajuntar. L’una… És difícil d’explicar, però. Me’n recordo perfectament perquè, en ser una mica conegut, jo era qui s’havia de dedicar a predicar les virtuts de Junts pel Sí. I he de dir que, tant en el programa com en les accions, la nostra intenció era fer la independència a força de fer seure l’Estat espanyol després d’un referèndum i, clar, mira…
Però això vostè ja s’ho veia venir.
No.
No preveia que l’Estat no en voldria saber res?
No.
Hi ha gent que em sorprèn per la seua ingenuïtat. No sabia com és Espanya? Com és l’estat?
No. I hi vaig viure 28 anys, molts més que tu! [Riu].
Exacte. Vostè havia estat exiliat al final del franquisme abans que tots els altres!
Jo em pensava que 40 anys d’exercici de democràcia pobra, tanmateix… Jo em deia: “Quan destrossin una urna, aquell dia han perdut”.
Això es creia de veres?
Sí!
Angelet!
Sí, per això no he intentat mai fer res… Sí. Jo m’ho creia. Teníem totes les raons democràtiques que vulguis, som la potència econòmica més important del sud d’Europa, podíem jugar cartes de tot aquell gènere i després som en una Europa que et diu que si un exèrcit ataca el seu poble… Bé, es veu que la guàrdia civil no és cap exèrcit, que només és una força armada. Però, a més, ara sabem que hi havia 3.000 soldats, amb la Cospedal al davant, a punt d’actuar. I ens pensàvem que, si fan això…
Ens han fotut, i punt.
Sí.
Aquest va ser, al seu parer, el primer error. El segon?
El 10 d’octubre. El president es va equivocar perquè Europa li va dir que faria d’intermediària. S’ho va creure i l’endemà no li agafaven el telèfon. El tercer error va ser que s’havia decidit -i jo en soc testimoni, en una d’aquelles congregacions misterioses que han tingut noms diferents i que jo, per qüestions de la processó de Verges en dic el Sanedrí- que tot el govern havia d’anar a l’exili. Això es va votar i es va acceptar per unanimitat. Unanimitat menys un vot, que no diré qui va ser, però un vot coherent. Algú va dir que no, que ell es quedaria. El que passa és que aquesta decisió, que s’havia de transmetre al govern, en una situació tan bèstia…
El govern n’havia quedat al marge. D’aquesta i d’altres decisions importants. El que crida l’atenció que és Oriol Junqueras hi era, al Sanedrí, i després va dir que ni pensar-ho…
Ni pensar-ho? Ell va dir que es quedaria, però el que no va dir és que no ho diria als seus consellers. I jo sé d’una consellera, molt amiga meva, que m’estimo molt i que admiro, que no viu gaire lluny d’aquí, que un dia em va dir: “Com és que dius que hem d’anar a l’exili?!”. “I tant! -li vaig contestar-, s’havia votat anar a l’exili i no us ho van dir. Sàpigues que el vostre president tenia l’obligació de dir-vos-ho i no ho va fer”. Després aquí hi ha una disbauxa que passa el 28, el 29 i el 30 i tots els factors humans, les depressions, etcètera, etcètera. Tot el govern va estar dubtant. El Turull, per les seves filles; la Carme Forcadell, per una mare que tenia noranta i tants anys, la Dolors Bassa, també… I van tornar, però la decisió era anar-se’n tots, conformar un govern a Brussel·les i fer oposició des de l’exili. No sé què hauria passat, però això va ser un error.
Els tres grans errors, al seu parer…
Encara més, perquè després s’inicia el més gran error de tots. Malgrat tots aquests fracassos, l’independentisme unit hauria pogut fer una bona tanca. En el moment en què -els uns a la presó i els altres a l’exili- cadascú comença a defensar els seus criteris o de llibertat o d’acció política, la divisió és forçosa. I si els uns fan un gir de 180 graus… Aquesta és una de les raons perquè deixo el Consell de la República. Perquè hi havia la intenció de deixar-lo molt abandonat.
Podríem dir que, en lloc de la revolució dels somriures, va ser la revolució dels ingenus…
És possible, sí. Ara, ingenus, fins que no t’hi trobes, també és molt difícil de dir. Perquè els passos que vam fer van ser gegantins. No em penedeixo d’haver arribat on hem arribat. I encara diria més. S’ha produït un canvi de xip mental en la societat, que abans no hi era i que ara ja no té marxa enrere. Abans nosaltres eren nacionalistes amb ganes de ser independents i després de l’1 d’octubre som independentistes. No conec ni un independentista que després de l’1 d’octubre hagi deixat de ser-ne. Això sí, estan emprenyats i decebuts. Molt.
Qui pot intentar recuperar aquell milió de persones que van votar opcions independentistes i que ara no ho fan?
No ho sé. Ho hem d’intentar, per començar, les entitats, la manera de fer política dels partits… Hem de buscar, si és que cal, una quarta llista…
Els dirigents polítics del procés haurien de deixar pas a gent nova?
Home, aquest va ser el gran intent, que la gent no ha agraït gens, de Jordi Cuixart. En Cuixart a Lledoners em va dir un dia que faria una declaració pública dient que els que estaven a la presó haurien de deixar la política. “Jo els arrossegaré”, va concloure. Jo li vaig contestar: “Ets boig. No arrossegaràs ningú”. I malauradament vaig tenir raó. Però és això. Sí, però al mateix temps també la societat en aquests set anys no ha generat res. Què passa?
Les dues llistes noves que s’han presentat, primerament a l’ajuntament de Barcelona i després al Parlament no han suscitat cap entusiasme.
Tretze mil vots, aquesta darrera vegada.
Aquestes llistes no animen gaire gent.
No. La meua teoria -amb la qual em vaig presentar a l’Assemblea- és que la musculació de la societat ha de venir d’un altre costat. En comptes de parlar d’independència com una cosa…, hem de parlar dels preus de la dependència colonial.
Això s’ha fet durant anys…
No sé si prou bé. S’ha explicat, sí, però no s’ha ajuntat quasi mai la lluita social per la independència amb les lluites puntuals per les coses que passen.
Òmnium va fer una campanya abans del 2017 que es deia Lluites compartides.
No. Lluites compartides està molt bé, però només és una paraula. Tu fot-te amb els mestres quan vagin de vaga, fot-te amb els pagesos quan vagin de vaga, i explica’ls perquè han d’anar de vaga i que tenen tota la raó, i que l’única solució és la independència. Això és el que s’ha de fer.
D’acord. Però si els que lideren la política han fracassat i no hi ha cap alternativa, i ningú, a més, no concreta com es pot fer d’una vegada aquesta independència, els de la vaga què han de pensar?
Perdona, eh?, i per ganes de contradir-te que suposo que és el que vols que jo faci.
No afirme, jo pregunte només.
Nooooo.
Sí. [Riu].
Crec que una de les coses que ens han donat aquests set anys és precisament la consciència dels errors. La consciència de les armes o de les eines que no hem fet servir.
Ja sé que hi ha coses que vostès diuen que no poden explicar, però dins de les coses que sí que es poden explicar, què cal fer ara?
Es fan coses que no es poden explicar i es fan. Això està claríssim.
Molt bé. I què es pot fer ara per reconduir-ho tot plegat. Què proposen vostès?
En Josep Costa, que és un bon element, diu que s’ha de repensar com ha d’actuar l’independentisme. Molta gent hi pensa i crec que hi pensa de fa temps.
Josep Costa -el segon més votat en aquestes darreres eleccions- ara li porta la contrària a vostè dins l’Assemblea…
Sí, però tant se val. Escolta, jo sempre agraeixo que em demostrin que estic equivocat. Crec que és veritat que hem de repensar l’independentisme. El que passa és que, al mateix temps que el repensem des d’un punt de vista teòric, filosòfic, també semàntic, hem de tenir una actuació que no desnacionalitzi encara més aquest país. És a dir, hem de compaginar el fet de repensar -agafar totes les experiències que hem tingut, sabent que ara la política internacional és molt forta i que tenim un personatge que és entre les 25 persones més buscades per la premsa a Europa, que és el president a l’exili i que és també el president de Junts, i ja hi tornem a ser-… Hem d’utilitzar aquestes eines, utilitzar Òmnium, l’Assemblea de Municipis per la Independència, els CDR, per tornar a muscular aquesta societat, per tornar a fer feina conjunta i animar la gent…
Entén que molta gent no es crega cap proposta nova venint dels mateixos…
Molt bé. Doncs, ens trobem d’aquí a un any i en parlem. [Riem]. Home, clar que ho entenc! Hi ha un milió de persones que no va a votar. Collons sí ho entenc!
Doncs, aquesta gent quant sent a dir que els mateixos partits, Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència, l’Assemblea, els invisibles CDR…
Escolti, el dia que hi hagi alternatives, jo em posaré al darrere. Però si no n’hi ha, hem de fer servir les eines que tenim. I tenim les que hi ha, no en tenim d’altres. Tenim un president a l’exili que és un patrimoni de cara a comunicar la nostra història, tenim unes entitats entre les quals hi ha la més poderosa d’Europa, que és Òmnium, una que déu-n’hi-do, que només treballa per la independència, tenim uns CDR organitzats, subterranis però organitzats, tenim l’AMI, que és una força municipalista de primer ordre. Doncs, ostres!, hem d’intentar-ho fer.
Parlava ara del patrimoni que els significa el president Puigdemont. El president Puigdemont diu que ara sí que torna, segur. Si torna, el tancaran.
Noi, això no ho sé, fins ara…
Vostè no m’ha reconegut que fins ara ha pecat d’ingenu? Pensar una altra cosa és una ingenuïtat.
Ell diu que torna fins i tot si el tanquen. Jo no sé. Ara faig especulacions, perquè no soc dins el seu pensament… En tot cas, ell diu que quan es faci la investidura tornarà en qualsevol cas. Ho diu públicament i privadament.
Quan torne el faran anar a declarar, no per la causa general, sinó pel cas del Tsunami Democràtic. No és temerari afirmar que en aquell moment poden decretar-li presó preventiva. Vostè què li aconsellaria?
Jo el que li aconsellaria és que, sobretot, no abarateixi de cap manera allò del somni. Que no abarateixi de cap manera la figura de la presidència a l’exili. Això sí que l’hi exigeixo del tot. I quan li demanava que deixés la presidència de Junts, entenia que per a Junts això seria un drama, però li demanava exactament això. Em sembla, em sembla, que el president Puigdemont, més enllà de relacions i angoixes personals, de la seva seguretat personal i la seva família, que viu la separació com la viu, que és un drama… A part això, crec que ell és molt conscient que la seva feina més important és preservar la figura de la presidència de la Generalitat. Per això, ell diu que vol tornar aquí pels vots, no per l’amnistia. I que torna pels vots, com a president en l’exili…
Però no ha guanyat les eleccions. No l’acompanyen els vots necessaris per ser investit.
És diputat i té dret a presentar-se a la investidura, i possibilitats.
Possibilitats improbables.
Difícils, però en té. És el vot, doncs, que el torna de l’exili, i no l’amnistia. Com a discurs, el trobo fantàstic.
L’havia fet abans. L’única diferència respecte a les vegades anteriors és precisament la llei d’amnistia.
Perdona, perdona, perdona. Hauríem de repassar les altres ocasions una per una i veure què va passar. Jo li diria que no torni precisament per preservar la presidència de la Generalitat a l’exili.
Si arriba aquí i no té la majoria que li assegura una investidura…
Això és culpa seva? Aquí hauríem de repassar molt bé què va passar cada vegada que podia haver tornat.
Hi ha tantes versions com vostè vulga. Cadascú interpreta la pel·lícula com vol.
Escolta, el president no va tornar perquè no ho va veure clar. Jo agreixo que no hagi tornat, perquè així hem tingut una figura que constata la repressió a l’exili. Va arribar a la presidència Quim Torra, que va exercir de president com va poder, contra tothom, perquè em sembla que ni els seus, ni els altres, ni ningú, no el volien, i així hem arribat a la situació actual. Em sembla que ara el que ha de fer és… Si ha estat el país qui l’ha votat i li ha donat la possibilitat de ser president, aquesta és la manera més digna de tornar. Si no surt president, doncs, escolta, serà un president, com tenim d’altres, que farà les seves funcions, que pot fer molta feina a l’exterior.
No vull que ens allarguem, però les coses són com són. Si pretén ser investit president, almenys ha de comptar amb l’abstenció del PSC. Salvador Illa l’altre dia va dir en tres idiomes que no hi compte.
En quatre, que el vaig sentir. I tots amb accent català, que és una cosa que crida l’atenció. És curiós que una persona que anava a les manifestacions que convocaven Ciutadans o Societat Civil Catalana a la primera època tingui un accent en els altres idiomes com el que té ell.
En tot cas, amb el seu accent i tot, diu que no és no.
Sí, però no depèn d’ell.
Vostè es creu que això depèn de Pedro Sánchez?
Sí.
De veres?
[Riu]. Jo penso que aquest és un règim parlamentari, que hi ha possibilitats de tot i que tots els partits independentistes han de jugar de manera que el senyor Illa no sigui president. I això ho dic en nom de l’Assemblea. I per tant, tot el que facin els partits independentistes per evitar que aquest senyor desnacionalitzi el nostre país durant quatre anys més és interessant. I si s’ha d’anar a segones eleccions, no fa cap por. Estarem més emprenyats, més decebuts, més cansats, sí, però tot el que es pugui fer per evitar que el senyor Illa sigui president s’ha de fer. I puc parlar en nom de l’Assemblea, perquè crec que tos hi deuen estar d’acord.
Si es fan noves eleccions, no sé si els resultats serien gaire diferents…
No ho sé. Però això és el que hi ha.
En tot cas, unes eleccions no asseguren tampoc cap acostament entre els diferents partits independentistes…
Nosaltres el que estem mirant de fer és canviar la dinàmica de les entitats cíviques poderoses, que tenen molta més gent que els partits. I ho dic molt seriosament.
Vull fer-li una darrera pregunta que potser li cou. L’endemà de proclamar la independència, quan el govern es va escampar, vostè què va fer? Hi ha gent que diu que se’n va anar al Senegal i que allà va desconnectar el mòbil i es va passar un mes sense parlar amb ningú.
Jo vaig obeir les instruccions que teníem. I punt. Però i punt. Vaig obeir les instruccions que tenia, que havíem acordat i que jo pensava que seguiria tothom disciplinadament. Per tant, vaig marxar a l’exili, encara que en el meu cas no va ser un exili, i em vaig posar a disposició -connectat contínuament- de qui fos. Vaig fer el que s’havia acordat de fer. I punt.
Hem acabat.
És que arriba un moment que, si no…
Que m’ho diguen a mi.
Sí. [Riu].
