Dolors Feliu (Roda de Ter, 1964), és en la seva última setmana com a presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana: l’ANC –en les sigles que permeten escurçar el nom d’una entitat amb molt protagonisme en l’independentisme des que es va crear, el 2012– o l’Assemblea, com s’hi solen referir els seus membres i dirigents. Aquest dissabte es donen a conèixer els resultats de les eleccions, que es fan cada dos anys per renovar el Secretariat Nacional. I, la setmana que ve, els 77 secretaris que en surtin elegits triaran, d’entre ells, la nova presidència. Feliu ha liderat l’entitat en un mandat agitat i tens, vertebrat per l’intent d’impulsar una llista cívica que finalment una consulta entre els associats va aturar per 99 vots de diferència entre un total de 7.599. La presidenta podria optar a un segon mandat, però hi ha renunciat. En aquesta entrevista explica per què i reflexiona sobre la situació de l’independentisme.
Per què plega?
Perquè aquest primer mandat, encara que pogués presentar-me a un segon, ja és un cicle i ha sigut molt intens, amb aquesta proposta de la llista cívica que ja venia del full de ruta anterior. Ha sigut un repte fort que s’acabava amb aquestes eleccions al Parlament de Catalunya. Sento que ho he donat tot a l’Assemblea. Em sento cansada i crec que és un bon moment per al relleu.
Què ha passat perquè se senti així en dos anys?
M’he sentit a l’ull de l’huracà, de l’independentisme i del país. Ha sigut maco en molts moments, però sobretot molt fort, molt reptador. Ha estat bonic estar tant en contacte amb la gent amb la idea d’aconseguir la independència. Però el que volem és trencar motlles per aconseguir-ho, i això requereix molta energia i molta força. I acabat aquest període és el que toca, deixar pas a nous lideratges a l’Assemblea.
Però, per exemple, el seu número dos ‘de facto’, Uriel Bertran, s’ha tornat a presentar a les eleccions al secretariat nacional. Hi havia marge.
En el meu cas és, evidentment, una decisió personal. De fet, que molta gent de l’actual secretariat, dels que només portaven un mandat, s’hagin tornat a presentar em dona molta tranquil·litat, perquè la feina feta ha estat molt il·lusionant. Hem mogut tot l’independentisme, sobre el territori i amb el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència, la Conferència del Moviment Civil, moltes manifestacions, hem estat al carrer en tot moment. Els membres del secretariat han vibrat molt i han sentit que són en una entitat on es lluita molt per tenir la independència. Tot això m’alegra i m’anima a ser sincera amb mi mateixa, a dir ‘jo estic cansada, però tota aquesta gent continua amb la il·lusió del que hem fet aquests dos anys’.
S’imaginava que estaria en aquest ull de l’huracà? Hi ha hagut atacs molt forts de sectors de la mateixa Assemblea i d’altres actors polítics contra la llista cívica…
Es va veure bastant des del principi que hi havia una part de l’independentisme que no hi estava a favor i una petita part que s’hi oposava molt. Però al Secretariat hi havia molta il·lusió, i això pot més que les coses negatives. Era un projecte que volia trencar l’statu quo que ja hem vist que no hi ha manera de trencar. Perquè, evidentment, com que finalment no hi ha hagut una llista cívica, una llista transversal, s’ha complert el pronòstic que fèiem, que es mantindria tota una bossa de votants abstencionistes perquè volen un projecte per fer efectiva la independència i si no troben una llista molt transversal i molt reconeguda per tothom no voten. Necessitem trencar això i una gran part dels associats de l’ANC i de l’independentisme hi estaven entusiasmats, i l’entusiasme ha pogut més que la negativitat de certes persones.
L’han acusat de falta de democràcia, l’han atacat molt directament.
Però estàvem molt tranquils perquè estàvem convençuts que havíem de fer el que estàvem fent. El projecte d’impulsar una llista cívica ja venia del full de ruta anterior. I durant el nostre mandat s’ha aprovat un altre full de ruta en el mateix sentit, amb molt debat però amb molta contundència a favor de la llista cívica. I al final s’ha passat a consulta dels socis i per poca diferència de vots que sortit que no. Per tant, hi ha hagut democràcia interna 100%. Totes les crítiques només hi ha una manera d’afrontar-les, estar tranquils i fer-ho tot transparent, que és el que hem fet.
Però a què atribueix la virulència que hi ha hagut des d’alguns sectors, fins al punt d’acusar-los precisament de falta de transparència i de muntar protestes davant de la seu?
Perquè hi ha tota una sèrie de gent que encara confia en els partits per fer la independència. Hi ha aquest pols de gent que considera de l’Assemblea s’ha de quedar al marge de qualsevol contesa electoral i no volia de cap manera que impulséssim una candidatura transversal. Això és el que hi havia en el rerefons. Com molt clarament es va posar de manifest l’endemà de la consulta. Moltes veus que s’hi oposaven es decantaven per una força política. Això és totalment legítim i l’ANC és molt transversal. Però és un tema que continua sobre la taula amb els resultats que hi ha hagut en les eleccions al Parlament.
El cas és que va guanyar el no. Per poc, però va guanyar. Malgrat la contundència amb què diu que s’havia aprovat el full de ruta, quan fan la consulta a tots els associats, guanya el no.
En gran part, perquè el calendari era advers. Amb l’avançament electoral, hi va haver molta gent que ens va dir expressament que votava que no perquè pensava que el calendari no permetia fer el procediment d’escollir la candidatura i les persones de la candidatura tal com estava plantejat. Tothom juga les seves cartes i el moment va ser el que va ser.
I ara què?
És una idea que ha quedat. Ha quedat la lluita, després de somoure tant l’Assemblea. I això es veu en les eleccions que hi ha hagut ara a l’ANC, en què s’han presentat molts més candidats, 107 en tota, 21 més que el 2022. Per tant, queda clar que era la via per somoure l’Assemblea. Presentar propostes és el que ens fa avançar. Si no haguéssim empès la proposta de la llista cívica estaríem igual i sense tanta gent presentant-se a les eleccions de l’ANC. Si t’estàs quiet no avances.
En què s’ha avançat?
En el fet que una cosa que estava en l’imaginari de l’independentisme s’ha plantejat. L’any 2015 ja se’n parlava, quan Quim Torra, que aleshores era vicepresident d’Òmnium, proposava el que en deia una ‘llista sense polítics’. I, en un moment en què estàvem sense propostes i amb la repressió a sobre, en què havíem d’anar més enllà de lluitar contra la repressió, perquè si no aconseguim la independència de repressió sempre n’hi haurà, ha estat una proposta molt forta. No s’ha fet la llista cívica, però sí que s’ha posat sobre la taula com una possibilitat real i ha fet que l’independentisme torni a estar molt actiu a través de l’Assemblea. Per això persones que són referents en l’independentisme s’han presentat a les eleccions de l’ANC.
Llavors la llista cívica no està morta?
Està clar que no va servir per a aquestes eleccions i s’haurà de tornar a valorar segons els escenaris que hi hagi. No sabem què passarà. Podria ser que es repetissin les eleccions. I pot ser que no sigui una mala opció si la repetició serveix perquè les candidatures se centrin molt més en el projecte independentista.
Però no pensa en una llista cívica per a aquesta hipotètica repetició…
No, no, ara seria molt difícil. No hi hauria temps…
Parla a llarg termini, doncs?
No parlo de tornar a intentar la llista cívica en cap moment en concret, però tampoc es pot descartar. És una opció que queda damunt de la taula i que es pot activar segons quins escenaris hi hagi. Ara de moment, mirem com es mouen els partits. I si més endavant veiem que continua sent necessària, el projecte ha quedat prou fort per tornar-la a plantejar si el nou secretariat ho considera oportú. No ho veig en l’horitzó més proper.
El gran argument contra la llista cívica, i que es mantindrà si es torna a plantejar, és que fragmenta encara més el vot independentista.
S’ha demostrat en aquestes eleccions que el problema no és aquest. El plantejament què fèiem, de dir que hi ha molt abstencionisme independentista, s’ha demostrat que és cert. Hi ha una bossa de votants independentistes que clarament no han votat.
Com ho sap?
Perquè ha baixat el suport electoral als partits que es presenten com a independentistes…
No pot ser que aquesta gent hagi deixat de votar opcions independentistes? La participació ha pujat 6 punts…
El transvasament de vot no dona prou perquè pensem que tots els independentistes que han deixat de votar partits independentistes hagin votat els altres. I nosaltres hem anat aquests dos anys per tot el territori i la gent ho deia, que no sabien què votar si no hi havia llista cívica. Ens deien que estaven ‘orfes’ de candidatura.
I el Procés s’ha acabat, encara que l’independentisme estigui viu? Entra en una nova fase?
Depèn de quan consideris que va començar. Hi ha gent que el situa l’any 2017. Clar, si només mires aquella etapa… Però el pots mirar des del 2010, o des del 2009 de les consultes, o des del 1714. Llavors ni s’ha acabat ni s’acabarà fins que hi hagi la independència.
Però hi veu un punt d’inflexió, una nova etapa, amb la pèrdua de la majoria independentista al Parlament?
Pot ser. Però jo penso en el Procés com si fos un pèndol. Va i ve, empès pel que fem, d’una banda, i per la repressió, de l’altra banda. El 2006 hi ha l’Estatut, el 2010 la sentència; el 2009 les primeres consultes, el 2014 el 9-N, i ja hi ha repressió; després l’1-O i molta més repressió, molt més forta. Això s’ha de remuntar, i després va venir la majoria del 52% al Parlament i no es va aprofitar. S’ha malbaratat i s’ha perdut. S’ha acabat negociant amb el PSC els pressupostos. No és estrany que ara guanyin ells després del que han fet els partits que es diuen independentistes.
Aquesta tendència ha tocat fons?
És la gran pregunta. Veurem què passa els pròxims dies.
Té alguna hipòtesi?
M’agrada més el que vull que passi que no pas el que penso que pot passar. No m’agradaria que hi hagués pactes amb el PSC, de qualsevol mena. Està sobre la taula i pot passar. Qualsevol pacte amb els socialistes és anar cap a l’autonomisme.
Hi ha veus que pensen que potser si els partits independentistes deixen de governar tornaran al que esperen d’ells els electors…
És que els socialistes viuen de la seva confrontació amb el PP i el PP, de la confrontació amb els socialistes. Per tant, aquest escenari que els partits independentistes vagin totalment a l’oposició voldria dir que s’ha arribat a algun pacte dels socialistes amb el PP, i no sé si és realista. Però és cert que ho van fer a l’Ajuntament de Barcelona. Per això el president Puigdemont ha dit que això posaria en perill el seu acord amb el PSOE a Madrid. Però ho veig difícil. Recentment, Xavier García Albiol alertava que l’independentisme no ha mort, contra el que sostenen els socialistes, per reclamar que cal continuar lluitant contra els independentistes i contra els socialistes, que segons el PP estan més disposats a arribar a pactes amb l’independentisme. No sé com pot acabar tot plegat. El que tenim clar és que tota aliança amb partits unionistes debilita l’independentisme. I si se’n fa una al Parlament de Catalunya ja és anar a una cambra totalment autonomista sense cap mena de pulsió per la independència.
I això ha sigut diferent els últims tres anys?
No, no. Però nosaltres sempre hem lluitat per canviar-ho. La idea és trencar aquesta dinàmica i que dins del Parlament hi hagi una pulsió independentista. El fet que no hi fos és objecte de la nostra denúncia, no de continuar-ho amb una altra fórmula.
L’altre gran debat és la renovació de lideratges dins dels partits que ja existeixen. Aquest mecanisme canviaria les coses?
Nosaltres no prejutgem res. Si els partits independentistes s’hi posessin seriosament i aconseguissin fer-se creïbles en el seu projecte per la independència, seria una bona notícia. Tenim tres partits com tres sols que es declaren independentistes i algunes vegades s’hi han posat. El 2017 s’hi van posar. No ho van acabar, però sí que s’hi van posar. Si s’hi posessin i ho acabessin ens semblaria bé. De fet, és el que els demanem.
Per tant, no són antipartits, com pensa molta gent sobe l’ANC?
Som tan poc antipartits i anti Parlament que fins i tot hem plantejat fer una candidatura al Parlament. Què hi ha més proper a les institucions que una entitat que planteja una candidatura per a les institucions? Dintre del Parlament hi ha d’haver forces que vulguin la independència i que la facin. La independència no es pot fer sense el Parlament, com tampoc no es pot fer sense el carrer, sense un moviment civil. Les dues coses han de confluir. Calen institucions tenyides d’independentisme i amb gent al carrer.
I per arribar a aquest punt calen relleus, com en el seu cas? Ara mateix Oriol Junqueras vol tornar a ser president d’ERC i Carles Puigdemont és el líder i candidat de Junts. I hi ha ex presos polítics en llocs de direcció dels partits.
El més important és la sinceritat respecte del compromís per assolir la Independència. Realment aquestes persones que estan en primera línia volen, com volem nosaltres, com vol la gent que és a l’ANC, els que s’han presentat al Secretariat, fer la Independència ja? Posar-se a treballar ara mateix per intentar aconseguir-la, per explorar totes les escletxes? Potser, si no volen això, han de ser sincers amb ells mateixos i dir que ho han passat molt malament i que tenen un indult condicionat i que si per fi els donen l’amnistia no s’hi tornaran a posar. Han de ser sincers amb els electors i entendre per què els han deixat de votar.
Hi ha un partit nou, Alhora, que fa un discurs molt semblant al que vostè fa i que ha tingut molt poc èxit en les eleccions.
Aquest partit fa un discurs molt concret que respon al seu nom. Vol dir que vol gestionar l’autonomia i al mateix temps preparar la independència. I això és el mateix que tenim amb els altres partits independentistes, que també ho diuen.
Discursivament, són molt durs, fins i tot amb Junts i amb Carles Puigdemont, amb qui Clara Ponsatí ha compartit exili. Però creu que en el fons són el mateix?
No ho sé. No se’ls ha pogut veure actuar i no els podrem veure, perquè no han obtingut cap escó. Però no és un projecte gaire transversal…
En quin sentit?
Vull dir que han volgut anar sols, no han volgut col·laborar amb la llista cívica, per exemple, en un projecte més transversal. Crec que això els ha allunyat una mica dels votants que volen transversalitat. Va haver-hi converses en relació amb la llista cívica i no van arribar a bon port. Però com que al final la llista cívica no s’ha fet, és molt difícil analitzar els resultats.
Però ells feien el discurs no gaire diferent del que vostès reclamen i només han obtingut 13.800 vots. El missatge no ha arribat o no hi ha votants per a aquesta opció?
Això no ho sabrem mai.
Té sensació de derrota?
No. Jo estic tranquil·la perquè he fet el que havia de fer. Fins al punt d’assumir que la llista cívica s’havia de plantejar i sotmetre la proposta a consulta i fer el que la gent digués. I és el que hem fet.
Però externament la idea que ha quedat és que els defensors de la llista cívica han perdut, perquè era la columna vertebral del seu mandat i els associats l’han tombat.
Molta gent no ho ha vist així, perquè la diferència entre el ‘sí’ i el ’no’ va ser de menys de cent vots, en una consulta amb més de 7.500 participants, i també perquè es va entendre que s’havia fet tot el possible i que el moment era molt difícil.
Encara que s’ha parlat molt més de la llista cívica, durant el seu mandat han insistit molt en l’acció internacional. El cap de setmana passat, per exemple, van ser a la reunió de la Unió de Nacions i Pobles no Representats, la UNPO. Quins efectes té aquesta acció constant i a vegades poc visible?
La feina internacional és molt rellevant. No només quan anem a reunions d’organismes com la UNPO i de l’ONU, sinó també amb les assemblees de l’ANC a l’exterior, que fan una feina constant al país on són. I la trobada amb la UNPO, i la seva mateixa existència, és molt important per posar en relleu que ara mateix el món té un problema de violència, de guerres, precisament perquè les fronteres dels estats no coincideixen amb els pobles. Com que els estats són, o ho haurien de ser, els garants dels drets fonamentals, quan hi ha un poble que vol la independència, com que no es poden moure les fronteres en pau, se li vulneren els drets fonamentals. Hi ha bosses enormes de pobles oprimits, és el gran problema del món, i ho veiem en les guerres que hi ha. El món no sap gestionar les fronteres dels estats. Quan diem que volem la pau mundial, els únics que realment lluiten per això, per trencar aquestes dinàmiques, són els pobles de la UNPO.
