Sergi Sabrià (Palafrugell, 1975) és sorneguer i directe alhora, ho dosifica segons el moment. Ell ho atribueix a la identitat empordanesa. Sigui com sigui, se’l coneix per una contundència dialèctica que, després d’una etapa amb un perfil poc públic a la “sala de màquines” del govern de Pere Aragonès, torna a emergir, amb més projecció pública que mai, amb el seu nou càrrec de viceconseller d’Estratègia i Comunicació per a l’últim any de legislatura. Ha de vetllar pel relat de l’executiu, per produir-lo portes endins –per tenir coses a comunicar, “la política no pot ser només relat”, assegura– i per donar-hi forma i presència portes enfora. Sense vacil·lacions, en aquesta entrevista subratlla que l’independentisme està “més a prop de la unitat estratègica ara que fa sis mesos” perquè ERC i Junts són “allà mateix” en batalles com la de l’amnistia. Però alhora no s’està de remarcar que Junts “s’ha equivocat” amb el vot que va frenar una llei que ja era “robusta” –la paraula de moda– i que no vol compartir els pressupostos de la Generalitat amb els republicans. Contra el que diuen les enquestes del CEO, afirma que ERC guanyarà les pròximes eleccions al Parlament, que serà amb més diputats que el 14-F i que la seva prioritat és continuar governant “en solitari”. D’aquí a un any se sabrà si s’equivocava o no.
Encaren el final de la legislatura amb dos canvis al Govern. En el vessant institucional, la consellera Laura Vilagrà ha ascendit a vicepresidenta. I en l’àmbit de coordinació interna i de la comunicació, vostè passa a ser viceconseller i torna a tenir un perfil amb molta projecció pública, que no tenia des que entrar a formar part del Govern. El Govern no comunicava prou bé?
La decisió és reforçar aquesta última etapa de legislatura en un moment en què la capacitat de negociació amb l’Estat és molta, una cosa que per a nosaltres és molt important perquè és l’oportunitat de donar recursos i solucions als catalans, en l’àmbit social, econòmic i nacional. Els indults, els canvis al Codi Penal o l’amnistia són proves que tot això està donant resultats, i reforcem aquest flanc amb la vicepresidenta Vilagrà. I, en l’àmbit intern, com que la política moderna cada vegada és més transversal i hi ha molt pocs projectes que afectin un sol departament, es necessita molta sala de màquines, que és aquest espai on he estat jo, juntament amb Núria Cuenca.
Però tenien la sensació que els calia millorar l’àmbit de la comunicació?
Jo no tinc la sensació que el Govern estigués comunicant malament, però admeto que ja era responsabilitat meva, i tots hem de fer autocrítica, però una autoesmena total tampoc cal. Sigui com sigui, afegim una veu més, una veu potser diferent respecte del que és un conseller o el president, que tenen uns àmbits molt definits. Una veu que dona més transversalitat.
Una veu més esmolada, pel seu perfil i perquè no té els condicionants institucionals que té el president?
Potser és una manera diferent d’expressar algunes de les opinions. No sé si és una veu més esmolada. Jo parlo com em surt. M’agrada explicar les coses clares, és important ser clars i que la gent ens entengui. La comunicació també és més fàcil quan ets capaç de resumir les coses. Frases curtes i més o menys contundents. Potser també hi ha una manera de fer empordanesa. Sigui com sigui, la nostra feina té un examen cada quatre anys i la gent ha d’haver entès què fas. Tan important és millorar la vida de la gent com que la gent ho entengui. Ara bé, quan hi ha problemes no pots dir que ha sigut un problema de comunicació. Quan no hi ha política al darrere, no hi ha manera de comunicar res bé. La política no pot ser només relat.
Ara fa uns dies que tenen la sequera, les protestes de la pagesia i l’amnistia com a debats principals.
Anem un per un. La sequera és un problema molt important i hi estem posant moltes solucions. Portem 40 mesos de sequera i fins aquesta setmana passada no vam entrar en situació d’emergència. Això és el resultat de la bona feina feta. Segur que a tothom li hauria agradat arribar fins aquí amb més solucions. Per això estem treballant per garantir que, si ens trobem l’any 2030 amb una altra sequera així de llarga, ja no depenguem de les conques internes. Per això ampliem dessaladores, millorem la reutilització de l’aigua, fem pous nous. El 2030 aquest país serà autosuficient sense esperar que caigui aigua del cel, cosa que no és fàcil, però que també passa en altres països on tenen aquesta situació. Crec que la sequera és un bon exemple de comunicar bé, en el sentit que no s’ha amagat res. S’ha anat explicant, com ens hauríem d’ajustar a cada fase. I la gent està conscienciada. I hauríem de parlar de l’endeutament de l’ACA en una època determinada, que va deixar el país sense marge de maniobra, i d’anys amb poques actuacions. Em crida l’atenció que Santi Vila ara hagi escrit un article a La Vanguardia dient que els últims anys no s’ha fet res. Ell va ser tres anys i mig conseller del departament que s’encarregava de l’aigua en aquella època.
Al Govern hi havia els dos partits, el de Santi Vila i el de vostè. I acaba de dir que avui dia els projectes no afecten un sol departament…
Sí, sí, però és difícil defensar que ara ell, que era el conseller que tenia la responsabilitat, digui això. En tot cas, ara, en emergència, nosaltres estem fent una cosa difícil. Perquè l’emergència porta sempre a una mirada curta. I aquí estem fent servir la mirada curta per donar solucions a curt termini i la llarga per donar-ne a llarg termini.
Mentre defensen tot això, ha esclatat la protesta dels pagesos que, entre altres coses, es queixen que els fan reduir molt l’aigua de reg i que al turisme se li exigeix menys.
La pagesia té sobretot un problema amb les polítiques europees, amb els tractats de lliure comerç. Fem el discurs de la proximitat, de cuidar la pagesia més tradicional, però després Europa no ho fa. Per això, els representants que té aquest govern a Europa han votat sempre en contra d’aquests tractats, i crec que amb això la pagesia ens sent al costat. No s’entendria que Catalunya tingui una de les gastronomies més reconegudes del món sense una pagesia al darrere que produeix alguns dels millors productes. Si trenquem aquesta cadena, matarem una manera de viure.
Ells es queixen d’això, justament, per això reclamen aigua i simplificació burocràtica.
De moment els hem obert les portes, ens tornarem a veure d’aquí a quinze dies i crec que van marxar raonablement contents. Cert, alguns deures són nostres [de la Generalitat], com ara la simplificació administrativa. La legislació no, però tenim alguna capacitat d’ajudar-los i ho farem. Hi ha altres responsabilitats que són de l’Estat espanyol, els acompanyarem en la seva reclamació. Però si hi ha una situació de sequera, tots ens hem d’estrènyer el cinturó amb l’aigua, i el volum d’aigua que gasta la pagesia és molt. Estem mirant fins on ho podem revisar, però les restriccions hi seran perquè l’aigua no hi és. Qualsevol altra resposta seria enganyar-nos.
No tenen raó d’assenyalar el greuge respecte de les exigències al sector turístic?
El sector turístic també ha de fer un esforç, però la quantitat d’aigua que consumeix és molt diferent i el PIB del país també necessita aquest sector. Però hi ha altres grans eixos al Govern, com la defensa del català i els 24.000 milions de dèficit fiscal, que és insostenible. El finançament és un dels temes fins que siguem una república independent, que és l’objectiu final. I el traspàs de Rodalies, que ha sigut una oportunitat de primer nivell, perquè hem aprofitat les palanques amb l’Estat i el PSOE, que no fa res si no se l’obliga. L’aritmètica electoral ens ha donat oportunitats, en eleccions anteriors a ERC i en aquesta legislatura també a Junts. La situació dels trens avui dia no pot ser. No funcionen mai.
El govern espanyol assegura que ara té un pla Rodalies, de fet hi ha diverses obres en marxa. I el seu Govern ha fitxat el seu gestor, Pere Macias.
Això ja ho han dit moltes vegades. Si ara tenen un pla, perfecte. Perquè l’executarem nosaltres, que hem pactat el traspàs. Per tant, el pla espanyol passarà a ser un pla català. Però l’última vegada que ens explicaven que tenien un pla estaven molt estressats perquè hi havia eleccions, i el dia que no anaven els trens es van inventar un llamp per intentar que no fos culpa seva. En realitat el que va passar és que les línies cauen a trossos i la catenària va petar com peta cada setmana.
Ha esmentat Junts com a peça clau en aquesta legislatura al Congrés. L’independentisme de base no entén per què no aconsegueixen la unitat estratègica els dos partits independentistes presents a la cambra espanyola.
Vull ser optimista. La gent quan diu això té una part important de raó. Quan hem anat junts hem avançat més. Posteriorment, hem tingut una etapa llarga en què hem fet molts intents de buscar aquesta unitat estratègica, però hi havia molta distància entre com crèiem uns que s’havia de continuar avançant cap a la independència i com ho veien els altres. Nosaltres sempre hem optat per una etapa de negociació, de diàleg, de seure en una taula, d’aprofitar les oportunitats i de convertir impossibles en possibles. Els indults, la reforma del Codi Penal, l’amnistia. No som independents. Costarà. Ja ho sabíem. Però resultats n’hi ha. I, en canvi, l’intent de tornar a l’estratègia del 2017 no ha donat resultats. Jo he participat en molts intents de refer la unitat estratègica i hem coincidit amb Jordi Turull [secretari general de Junts], ens hem assegut a moltes taules. Però era difícil, perquè hi havia una distància de plantejament. En canvi, ara som al mateix lloc, tenim la mateixa aposta. Junts està negociant. Això ens hauria de donar moltes oportunitats.
Però s’estan tirant els plats pel cap sobre el tram final de l’amnistia…
Junts s’ha passat els últims dos anys i mig o tres dient que la taula de negociació no servia per a res. Llavors en les eleccions treuen set diputats, que segurament no és un bon resultat, però a vegades no és tan important quants en treus com quines oportunitats et donen. Junys entra en l’equació i aixequen la mà i demanen una taula per fer la investidura. Tan dolenta no devia ser, si n’han volgut una per a ells! Seria millor que n’hi hagués una d’única, però tant és. Segurament, el procés de tot això requeria, ara, que Junts tingués la seva pròpia taula. El cas és que som tots allà mateix. Per tant, la unitat estratègica deu estar més a prop, perquè segur que tots ens hem mogut una mica. La possibilitat de caminar junts crec que està més a prop avui que fa sis mesos. I l’amnistia l’hem treballat molt junts, per fer-la robusta.
M’està dient que no hi ha hagut dues negociacions?
Hi ha hagut dues negociacions d’investidura. Dir una altra cosa seria enganyar-se. Però amb l’amnistia el text l’hem remenat tots molt per arribar on hem arribat. Podríem discutir sobre l’autoria del text, però no val la pena. Així i tot, nosaltres teníem alguns dubtes, però Jordi Turull va sortir a dir que la llei d’amnistia era collonuda, que no caldrien esmenes. Alguna cosa passa després, perquè si la qüestió és que hi ha uns jutges que no te’n pots fiar… home, és Espanya! Ja ho sabíem que els jutges són així. Em sembla molt fluix. La llei era robusta perquè ja sabíem com eren els jutges. És naïf dir de sobte que ha aparegut un jutge molt xungo. Ja sabíem que hi havia jutges de Vox i que n’hi ha, almenys una part, que hauria de ser zero, que fan política en lloc de fer justícia. Junts es va equivocar amb aquell vot que va frenar la llei. Era el moment de votar-la, perquè era conjunta, perquè havíem de donar aquest senyal que anàvem a l’hora amb aquest tema, perquè donàvem respostes a molta gent que ho està esperant i que ha patit molt. Es veuen molt les cares més visibles, però darrere hi ha molta altra gent que està patint.
No valia la pena esgotar totes les possibilitats i terminis per acabar-la de fer ‘robusta’, com diuen tots?
Ara el que estem fent és donant temps als jutges, més que no pas trobant solucions. Però ho hem d’aconseguir igual i, per tant, som-hi.
Per què creu, doncs, que Junts ha pres aquesta decisió? Considera que és una qüestió de marcar perfil?
Si la decisió que pren Junts és per això, molt malament. Jo no vull pensar que sigui això.
De tota manera, el seu company Ruben Wagensberg ha marxat a Suïssa. Com a imputat en el cas Tsunami, ell tampoc se sentia segur amb el text de la llei davant els últims moviments del jutge García Castellón.
El Ruben, molt amic meu, ho ha explicat molt bé. Segurament hauria marxat igual, si l’amnistia s’hagués votat, a l’espera de la seva entrada en vigor… Però es tomba la llei i ell és fora i no torna… Necessitem que la llei s’aprovi i que s’apliqui a tothom, necessitem que li funcioni al president Puigdemont i a Marta Rovira. Sigui com sigui, aquesta és la situació i s’ha d’intentar, hem de fer que la llei s’aprovi. Nosaltres volem, necessitem, el país necessita que Carles Puigdemont, el president Puigdemont, pugui tornar, igual que Marta Rovira.
Abans parlàvem dels pagesos i vostè deia que una gran part del problema ve d’Europa, d’uns tractats de lliure comerç que els perjudiquen. Però continuem sent europeistes i ho subratllem molt. I la UE també pren decisions que afecten Catalunya en el terreny nacional. Aquest dijous, es va aprovar una resolució que demana investigar les ingerències russes en què el PP ha aconseguit colar una menció directa a Catalunya i a Puigdemont. Què passa amb Europa?
Vaig ser la setmana passada a Brussel·les. Les majories de dretes són molt àmplies a Europa. I hi ha un creixement de la ultradreta molt important, això són males notícies. Quan passa això, què fas? Abandones l’Eurocambra? No. Batalles des de dintre! Ens agradaria una Europa diferent, però no podem dissoldre-la per tornar a començar. No estem en condicions. Els catalans som poquets allà i hem d’aprofitar totes les nostres eines. La resposta a això no és abandonar, és lluitar.
Els preocupa el risc d’euroescepticisme?
Catalunya és profundament europeista i això no canviarà. Podem enfadar-nos amb Europa, però l’objectiu sempre ha de ser transformar-la, no abandonar-la.
Els socialistes, inclosos els eurodiputats del PSOE, també van votar a favor de la resolució. Van votar contra les esmenes del PP sobre Catalunya, però van participar en l’aprovació del text, i el text ho inclou tot.
Ja sabem que amb els socialistes hem de funcionar amb una palanca de manera permanent. No és un partit que vulgui tenir una taula de negociació amb Catalunya, no és un partit que volgués fer els indults, no és un partit que volgués fer l’amnistia. Els hem d’obligar tota l’estona a fer el que demanem i mentrestant voten coses que no ens agraden, moltíssimes. Està clar que no són els nostres amics, són uns rivals sobre els quals l’aritmètica fa que tinguem moltes possibilitats d’intervenció i hem d’aprofitar-les, per ajudar el país. Ens agrada el PSOE? No. Ens agrada el PSC? Tampoc.
El PSC, precisament, és el partit que se situa en el centre de la negociació dels pressupostos de la Generalitat. El Govern ha fet contactes amb els altres partits, inclòs Junts, però el PSC sembla el més probable, com a soci principal, per poder desencallar el pressupost, com va ser l’any passat, a tres bandes, amb els Comuns. Hi ha alguna possibilitat amb Junts?
Aprovar el pressupost permet posar a disposició dels catalans 2.400 milions més. Això hauria de ser atractiu per a Junts, que té tota la informació. Però costa molt reunir-s’hi i demostren cert desinterès a l’hora de tirar-los endavant. A nosaltres ens agradaria que Junts no hagués decidit marxar del Govern, ens agradaria aprovar els pressupostos amb ells i també ens agradaria tenir-hi una cohesió estratègica més gran que la que tenim. Treballem per a això, però de moment és difícil que ens votin els pressupostos. No tinc la sensació que creguin que són uns mals pressupostos, perquè tampoc els he sentit parlar-ne gaire. La sensació és que els sembla que ara no toca.
Les negociacions amb els altres partits tampoc sembla que avancin.
La CUP és molt difícil que ens aprovi els pressupostos, però hi hem treballat molt perquè per a nosaltres és important. Amb els comuns, treballem. Amb els socialistes, anem avançant en la mesura que podem.
Creu que el PSC està dilatant expressament aquesta negociació?
Una mica. És delicat, perquè crec que arribarem a bon port i que tindrem pressupostos i això és important per al país. Aquest govern té molts projectes per tirar endavant en aquest últim any de legislatura. Tenim ganes de fer un bon últim any, guanyar les pròximes eleccions, continuar tirant endavant aquest model de país. I pot ser que els socialistes ho estiguin dilatant. A nosaltres ens agradaria anar més de pressa, però a vegades fa la sensació que ho compassen amb altres coses. El que passa és que, si dius que relacionen els pressupostos de la Generalitat amb altres pressupostos, no els sembla bé…
Segons l’últim CEO, amb una enquesta d’abans de l’amnistia, el PSC és el més ben posicionat per guanyar les pròximes eleccions, amb diversos escons d’avantatge sobre ERC i amb una caiguda de Junts. El resultat és que es perdria la majoria independentista al Parlament. Això es pot revertir en l’any que queda?
La distància no és tan gran. Les forquilles són molt amples i, si les equilibres, si no agafes la seva màxima i la nostra mínima, no hi ha tanta distància. Nosaltres no treballem sobre enquestes, però si dic que no ens les mirem també és mentida. Tothom les mira perquè també és part de la nostra feina. El que diria és que guanyarem les pròximes eleccions, cosa de la qual estic absolutament convençut. I aquest és el principal servei que li podem fer l’independentisme, fer molts diputats com a ERC. Perquè no depèn de nosaltres quants en faci Junts o quants en faci la CUP. Per tant, què intentarà fer aquest Govern i què intentarà fer ERC? Treure molts diputats, més que ara. I aquests molts ens han d’ajudar a fer que la suma independentista sigui 68.
I si es repeteix la majoria independentista creu que hi ha possibilitats de tornar a governar amb Junts després de com va ser la ruptura i de no aprovar ni els pressupostos amb ells?
Com que volem guanyar de molts diputats i la geometria variable no ens ha anat malament, Junts dirà. Però la nostra opció és obtenir molts diputats i seguir amb el govern en solitari.
Però els han d’investir el president…
De moment, amb 33 diputats anem legislant i s’han tirat endavant pressupostos. La legislatura ha tingut una estabilitat que li convenia al país. Per tant, imagini’s què podrem fer si en tenim més de 33. Majoria absoluta ja sabem que no la farem, però més de 33, sí.
I per què creu que en trauran més de 33, més que el 14-F? Esperen rendibilitzar la gestió a la presidència de la Generalitat?
El vot és un còmput de moltes coses. Si algú es creu que l’any 2025 es poden guanyar unes eleccions només parlant de gestió, que sàpiga que és impossible. Per tant, també va del model de país i dels objectius nacionals, perquè aquest és un país que clarament té dos eixos. No només jugues entre dreta i esquerra, on crec que estem ben posicionats i juguem molt bé com a esquerra socialdemòcrata, que és on volem jugar. També hi ha uns objectius de país, que estan en un moment de dificultat, perquè has d’avançar i ser realista alhora. El que no s’hi val és vendre motos, no té premi, la gent no t’ho reconeix. Però està clar que hi ha tota una part emocional.
Si Carles Puigdemont arribés a temps de ser candidat, no alteraria els paràmetres i les expectatives?
Ja es va presentar a les últimes eleccions i no va guanyar. Seria una bona notícia per a tothom que tothom estigués habilitat, que tothom es pogués presentar, que les eleccions reflectissin tota la varietat de candidats i que no tinguéssim tanta gent que no pot anar a les llistes, que és una vergonya democràtica. Però nosaltres no juguem en funció dels altres actors. No canviem el model de país ni d’objectius en funció dels rivals. Fent un símil futbolístic, quan ets un equip petit, t’adaptes i potser hi ha un dia que dius ‘ens tancarem al darrere’… Però avui nosaltres som el primer partit d’aquest país i, per tant, tenim clars els objectius i no els canviarem.
