Si fem cas a la premsa que Sánchez i Feijóo es van endur amb ells a fer la campanya gallega, Galícia afronta aquest diumenge una suposada fita, un canvi històric. Sobretot perquè el de la Moncloa espera afeblir el lideratge de Feijóo al PP i el del PP busca reforçar-se davant els seus. Però per a la premsa local, no es tracta només d’això. Les eleccions autonòmiques a Galícia són molt diferents de les municipals i de les generals, els resultats de les quals busca repetir ara el bloc d’esquerres. El canvi està més renyit que en eleccions anteriors, sí, però no està assegurat en absolut que l’esquerra sobiranista accedeixi ja a la presidència recolzant-se en el PSOE. Aconseguir que una cosa passi només per repetir-la moltes vegades no sembla molt científic.
I la qüestió és: canviar per què? Els indicadors socioeconòmics no són dolents, fins i tot l’enquesta del “CIS-de-Tezanos” recull opinions positives de la majoria dels ciutadans. La crisi dels pèl·lets de plàstic a les platges, amb els dirigents madrilenys i els seus delegats a Galícia manifestant-se gairebé sols per Santiago de Compostel·la, va fregar el ridícul. Tampoc el mantra que repeteix que si la participació augmenta, el PP caurà. La sortida de Fraga el 2005 es va produir amb el 64,2% del cens votant i la derrota del bipartit PSOE-BNG el 2009, amb una participació del 64,4%. En les absolutes de Feijóo el 2012 i el 2016 va participar el 63% i en les del 2020, el 58,8%, però perquè estàvem en plena pandèmia.
El PSOE, resignat a ser la crossa del BNG
Els ministres del govern d’Espanya han treballat a fons aquests 15 dies en auxili del candidat socialista, Xosé Ramón Gómez Besteiro, bon amic de Sánchez, però que, davant les escasses perspectives d’èxit, ni tan sols va tenir el gest de renunciar a l’acta de diputat per Lugo per venir al Parlament gallec. Per això el missatge va passar a ser que el més important és sumar tots pel canvi. És tota una declaració de part en favor del BNG d’Ana Pontón, que creix en expectatives de vot precisament pel desgast a Galícia del PSOE de Pedro Sánchez i els reglatges de comptes i d’egos amb Yolanda Díaz, que ja no és profeta a la seva terra. L’abraçada de reconciliació a Pontón del patriarca del nacionalisme històric, Xosé Manuel Beiras, tanca una ferida que en el seu moment va poder ser mortal per als nacionalistes.
A Galícia avui no es tracta de treure-li vots al PP, es tracta de treure’ls de l’abstenció. Perquè el PP sap molt bé com mobilitzar als seus. Té una implantació superior a la resta de partits: una mescla d’espanyolisme a les ciutats i penebisme en viles i llogarets amb un suposat galleguisme cultural que, encara sent ultralight, té poc a veure amb els pepés d’altres llocs d’Espanya. De fet, mai havia no fet servir tant el gallec en els mítings com durant aquesta campanya, tot i que fos per denunciar que el BNG pretén la imposició de la llengua pròpia de Galícia per la força: “La immersió lingüística per adoctrinar en lloc d’ensenyar a les aules”. Dit sigui de pas, l’ús del gallec cau en picat entre els joves i continua desaparegut en la justícia, la sanitat o l’activitat de les empreses. No hi ha hagut normalització en aquests 40 anys. El que s’ha normalitzat és la diglòssia. Així i tot, amb els usos litúrgics de la llengua pròpia en actes institucionals, el PP reté a prop de la meitat de l’electorat elecció rere elecció, apel·lant a Galícia com a sentiment. Alfonso Rueda va fer campanya presentant l’absència d’ideologia i d’identitat nacional, o de país, com un mitjà per a “poder continuar vivint tranquils”. Les aliances del Bloc amb EH Bildu i ERC van ser presentades com un estigma i un símbol del suport del BNG a l’alliberament dels presos d’ETA.
El PP esquiva Catalunya durant la campanya
El successor de Feijóo no volia parlar de Catalunya en campanya. I menys encara d’amnistia. Com a molt, denunciar els acords de Sánchez amb els catalans i els bascos en temes com el finançament o les infraestructures, mentre a Galícia li neguen les mínimes obres de l’AVE amb Portugal, la connexió a l’hidroducte europeu d’hidrogen verd, les autovies interiors, les competències sobre el litoral que l’Estatut gallec contempla tan clarament com el de Gernika… i així un llarguíssim inventari de greuges, atribuïts a l’afany de Sánchez per perjudicar a Galícia per a fer veure com de malament la va deixar Feijóo després de 14 anys governant-la. El problema és que Alberto Núñez Feijóo sí que volia parlar de Catalunya, i d’amnistia també. I va parlar-ne tant que va arribar a dir durant la mateixa campanya que la va estudiar en el seu moment, per a sorpresa de propis, joia d’estranys i disgust del PPdeG.
L’oportunitat del BNG arriba en el moment idoni
Davant d’això, el BNG ha optat per mantenir en el programa electoral l’ideari sobiranista d’esquerres, però donant-li més protagonisme a la missatgera que al missatge. La imatge d’Ana Pontón ho ha presidit tot. Ella mateixa no es presentava com la primera nacionalista al capdavant de la Xunta, sinó com la primera dona. El màrqueting electoral va funcionar davant el silenci de la vella guàrdia del Bloc, la UPG. Feminisme, mantres woke, millora de serveis públics primer i després d’un acord d’investidura amb Sánchez sense cap perfil nacionalista. No fa molt era impensable una campanya del Bloc tan afinada al màrqueting electoral i a la recerca del suport de la majoria social moderada.
Si finalment el 18-F ho deixa tot més o menys com està, no seria just considerar-ho un fracàs d’aquest BNG. Com a mínim el Bloc haurà elevat el seu sostre electoral com mai. I haurà reforçat la seva hegemonia a l’esquerra a Galícia, amb el PSdeG-PSOE baixant el seu sòl més encara del que estava i amb Sumar i Podem gairebé desaparegudes.
I si sonés la flauta màgicament i el PP no aconsegueix 38 escons dels 75 del Parlament de Galícia, l’autonomia de Galícia tancaria un parèntesi, obert el 2009, per reprendre un govern bipartit del Bloc amb els socialistes en el qual hauran de demostrar que van aprendre la lliçó de la Xunta de Touriño i Quintana entre el 2005 i el 2009. Que la seva cultura de coalició no es limita a alguns ajuntaments. Perquè tan ple d’enfrontaments interns va estar aquell govern que pot ser que fins i tot Feijóo se sorprengués de derrotar-los tan aviat.
