El cas Santos Cerdán, que ha provocat la pitjor crisi del govern de Pedro Sánchez des que arribés al poder fa 7 anys, és el darrer cas de corrupció que ha esquitxat la política espanyola, que acumula un llarg historial de casos des de la Transició i l’inici del bipartidisme. De fet, l’entrada del que fins fa ben poc era el número tres del PSOE a la presó de Soto del Real s’ha convertit en l’últim capítol de la sèrie de polítics d’alt nivell que acaben entre reixes de forma provisional per ordre d’un jutge per un afer de presumpta corrupció. Cerdán se suma així a ministres com Eduardo Zaplana, alts càrrecs com Rafael Vera o polítics autonòmics com Francisco Granados o Ignacio González, que van passar temps entre reixes mentre la investigació contra ells estava en marxa.
Els casos de corrupció o altres il·legalitats afecten de forma cíclica el PSOE i el PP, els dos principals partits espanyols. Tant és així que l’última legislatura de Felipe González va estar plagada de casos de gran magnitud: des de la guerra bruta contra ETA amb els GAL fins a trames de finançament il·legal del PSOE (Filesa) o el cas Roldán, que es va enriquir de forma il·lícita quan dirigia la Guàrdia Civil. Més contemporanis són casos com ara Mediador, Mercuri o Pretòria o els ERO d’Andalusia, però tots aquests són d’àmbit més local. I el PP ha estat involucrat en nombroses trames de corrupció des de l’any 2000, moltes de gran envergadura a escala estatal, autonòmica i municipal. Destaquen especialment els casos Gürtel, Púnica, Bárcenas (caixa B del PP), Lezo i Taula.
Analistes consultats per El Món assenyalen que hi ha una gran dificultat per mesurar el grau de corrupció a l’estat espanyol, però manifesten que aquesta pràctica ve de lluny, de l’entrada dels Borbons a Espanya al segle XVIII. Així mateix, assenyalen que un dels factors clau que explica aquesta corrupció continuada és que el cost per aquesta activitat delictiva no és prou elevat i manifesten que l’abús de poder per aconseguir un benefici personal s’ha convertit en un “esport nacional”.
Veure ‘El Padrino’ per entendre Espanya
“Per poder entendre Espanya, s’ha d’entendre una mica la pel·lícula El Padrino, perquè tothom ha d’estar disposat, en un moment determinat, a participar de negocis il·legals i, en el moment que intentes desentendre’t dels negocis il·legals per entrar en una dimensió ètica, bàsicament et destrueixen”, exposa l’escriptor i historiador Xavier Diez, col·laborador d’El Món. A més, manifesta que “la Transició és al darrere de tot això”. Però encara va més enllà en el passat i apunta que l‘arribada dels Borbons a Espanya al segle XVIII propicia “un centralisme brutal que, a més, requereix la corrupció”. “És a dir, aquesta idea que els guanyadors de la Guerra Civil, es reparteixen el poder i, a més, Franco, com a cap d’una important xarxa corrupta i mafiosa, manté la seva hegemonia i el seu poder deixant robar les diverses famílies a base de bé”, resumeix per referir-se ja al segle XX. “Robar no només des del punt de vista de la corrupció, o des del punt de vista econòmic, sinó també des del punt de vista de saquejar la república a través dels diversos monopolis de l’electricitat, de l’aigua, dels ferrocarrils, i també posant gent molt fidel a fer de poders fàctics en la diplomàcia, la judicatura, l’exèrcit i la policia”, afegeix.
La corrupció es detecta poc i es castiga menys
Pilar Sorribas, professora del departament d’Economia de la UB i investigadora de l’Institut d’Economia de Barcelona, explica que els factors determinants que porten un individu a cometre un acte de corrupció és valorar el benefici que en pot extreure i quins en seran els costos, i assenyala que Espanya està per sobre de la mitjana, segons enquestes, perquè “o bé no es detecten tots els casos i/o el cost vinculat a ser corrupte no és prou elevat”. “La probabilitat que es detecti o no, el cost econòmic que després implica quan es detecta i el cost moral” són els tres factors principals que fan que es perpetuï la corrupció.
Juan Carlos Monedero, professor de Ciència Política de la Complutense de Madrid i fundador de Podemos, explica que a la història d’Espanya “no s’ha construït una esfera pública virtuosa, una idea de nació amb els valors que anomenem republicans, en referència al bé comú, la virtut pública, la responsabilitat i la cura del comú”. “A Espanya, la nació la van fer els reis i, especialment des de l’arribada dels Borbons, la cort ha estat corrupta, de manera que la idea de nació és igualment corrupta”, afirma. I remarca que això ha impregnat la història d’Espanya “de manera evident els darrers dos-cents anys”. En aquest sentit, assenyala que el segle XIX és “un segle de corrupció política” i afegeix que els 40 anys de dictadura també són els d'”un règim corrupte”, que després es trasllada “des de la mateixa monarquia del corrupte rei emèrit a tota la classe política vinculada al règim del 78”. “Robar a Espanya és un esport nacional”, sentència.
Josep Costa, jurista, secretari nacional de l’ANC, exvicepresident primer del Parlament i col·laborador del Món, insisteix que hi ha un problema estructural en el finançament dels partits polítics i en el sistema mateix perquè “no s’ha canviat mai d’arrel”. “Sempre s’han fet reformes cosmètiques i mai s’ha atacat el problema d’arrel, que és aquesta connexió que hi ha entre la necessitat dels partits de tenir finançament i tota la intervenció que tenen els polítics en el repartiment de diners públics”. “Les xarxes clientelars necessiten una quantitat de diners que la rigidesa de controls que hi ha a l’administració fa que la forma que els polítics tenen de manejar diners, saltant-se els procediments de control interns, és a través de les empreses contractistes”, resumeix.
Els casos es repeteixen perquè les estructures són les mateixes
Monedero també assenyala que “això succeeix perquè les estructures són les mateixes, les empreses són les mateixes, i els camins apresos són els mateixos”. I apunta que “el model del rei emèrit es va traslladar als principals partits del règim”. “Per això torna”, manifesta. I avisa que “si no es canvia el curs del riu, continuarà prenent les mateixes corbes”.
Costa, per la seva banda, insisteix que “en el fons ningú ha tingut mai un interès real en canviar el sistema de funcionament de tot plegat, ni hi ha hagut una ètica”. “Ara mateix l’ètica política està en retrocés”, diu, i posa l’exemple dels Estats Units, on “les grans empreses estan comprant el president amb diners a plena llum del dia i a ningú li sembla un escàndol”. “Cada vegada la polarització política fa que la corrupció no castigui, tant com havia castigat en el passat”, conclou.
Per a Diez, la causa principal que els casos de corrupció es vagin repetint és Espanya en si mateixa i pensa que “l’única manera de posar-hi solució és desmantellar Espanya” perquè, segons apunta, Madrid ha acumulat un gran poder a costa de buidar Espanya i saquejar les perifèries. “Un dels instruments que serviria per desmantellar tot aquest nucli corruptor seria destruir la monarquia” i impedir la presència de nissagues familiars, que fa dècades que remenen les cireres, als consells d’administració, a la Guàrdia Civil, a l’exèrcit, a l’Església”. Però es mostra molt escèptic que es pugui dur a terme aquest desmantellament o aquesta descentralització.
Els casos de corrupció afloren per interès
Els analistes consultats, d’altra banda, consideren que els casos de corrupció afloren perquè hi ha interessos al darrere en la batalla que mantenen des de fa dècades les dues Espanyes. És a dir, que transcendeixen per algun objectiu concret, però remarquen que res d’això no passaria si el polític de torn no posés la mà a la caixa. Costa exposa que els casos de corrupció afloren perquè “a algú li interessa” o per “conjuntures concretes” com per “accident, venjances, error, decisions de partit o lluites internes”. “Tothom coneix casos de corrupció i només els utilitza quan hi té alguna cosa a guanyar”, sentencia. Monedero va una mica més enllà i exterioritza que “és força probable que en els casos de corrupció coneguts que afecten el PSOE hi hagi darrere els EUA o Israel”, una cosa que, segons subratlla, “no treu, segons els indicis, que l’entorn més proper a Sánchez ha estat robant”.
“No és que s’ho hagin inventat, sinó que es fa públic perquè a algú li interessa més que hi hagi un govern del PP”, exposa, i creu que “això ho complica tot encara més”, manifesta el fundador de Podem, que, tanmateix, insisteix que “és evident que si no haguessin robat això no els passaria”. Xavier Diez, per la seva banda, el primer que remarca és que, més que dues Espanyes, hi ha “la mateixa Espanya que s’està disputant el territori” i afegeix que l’Espanya negra, l’Espanya guanyada de la guerra civil, s’està matant perquè intenta carregar-se Pedro Sánchez”. I, en aquest sentit, recorda que és molt semblant a quan “es va carregar Adolfo Suárez”, perquè no fan o van fer “exactament tot allò que ells volien”. És per això, que opina que “la dreta s’està sortint del guió”.
A l’Estat espanyol hi ha una tolerància major que en altres països
Tots opinen que hi ha més tolerància a Espanya que en altres països, però argumentacions diferents. Monedero considera que “tot depèn de la cultura política” i creu que comportaments com els que es repeteixen a l’Estat espanyol són “més difícil -no impossible- als països nòrdics, a Alemanya, on l’esfera pública protestant és més exigent” perquè “robar implica un retret social que la fa més difícil”. Amb tot, afirma que “no és un problema del PSOE, del PP, del PNB o de CiU/Junts: és un problema del règim del 78 que continua el modus operandi d’una Espanya de cacics i oligarques que, per definició i emparada per la monarquia, és intrínsecament corrupta”. “I mentre no canviï aquesta Espanya, hi haurà partits que robin, igual que empresaris, reis, nobles, generals, bisbes, rectors, presentadors”, conclou. Diez pensa que sempre hi ha hagut tolerància a aquest tipus de comportaments “perquè no hem estat una societat democràtica mai de manera plena” i recorda que les generacions més veteranes “han viscut sota el franquisme, on la corrupció ja era un fet generalitzat i assumit”.
És per això que Diez considera que la capacitat d’escàndol dels espanyols “és baixa” i critica la “sobreactuació” que fa el PSOE o el PP quan la corrupció afecta el seu màxim rival. “En el fons, no és en contra de la corrupció, sinó un intent de desgastar l’altre en aquesta mena de torn polític imperfecte que hi ha entre conservadors [PSOE] i fatxes [PP]”. Josep Costa creu que la població “excusa la corrupció dels propis i només s’indigna amb la corrupció dels altres”, però això fa, segons ell, que “a la pràctica es toleri tot” i opina que des de la Transició “hi ha hagut molt poca cultura anticorrupció real. A més, li fa l’efecte que “la capacitat d’escandalitzar-se o la tolerància amb la corrupció és una mica impostat” i posa l’exemple dels Estats Units i Donald Trump, que s’ha carregat “d’un dia per l’altre” la cultura anticorrupció. “És evident que hi ha països que no tenen aquest grau de tolerància”, manifesta, perquè “el que passa a l’estat espanyol és impensable en països com Anglaterra o Alemanya”. Amb tot, creu que “no és un tema únic d’Espanya, però sí peculiar d’alguns països”.
Els indicadors europeus deixen en mal lloc Espanya
Pilar Sorribas argumenta que les enquestes com el baròmetre del CIS evidencien que la tolerància “depèn de l’afinitat política que tu tinguis amb el polític o partit polític que hagi estat involucrat en el cas de corrupció”. Tot i això, deixa clar que un problema que hi ha amb la corrupció és “la dificultat per mesurar-la” perquè “no tenim estadístiques oficials que recullin el nivell de corrupció que existeix”, a l’estat espanyol o en qualsevol altre país. És per això que, segons remarca, cal recórrer a enquestes que recullen la percepció de la ciutadania o les que es fan amb experts. Les primeres es poden trobar quan el Baròmetre del CIS demana a la ciutadania sobre els principals problemes. “A Espanya, quan l’any 2000 van esclatar els casos de corrupció urbanística arran de la bombolla immobiliària, és increïble el percentatge tan baix de població que detectava la corrupció com un dels principals problemes”, recorda, i detalla que fins a l’any 2008 només un 1% de la població considera la corrupció un problema important. Posteriorment, aquest indicador augmenta i durant els anys 2014 i 2015 hi ha baròmetres on “més del 50% de la població considera que la corrupció és un dels tres problemes principals que té Espanya en aquell moment”. I ara, a l’últim baròmetre del CIS només un 11,7% de la població considera és un dels tres problemes més importants.
A banda del CIS, l’experta també explica que hi ha un Eurobaròmetre que pregunta a la població si consideren que la corrupció està molt estesa en el seu país. En aquest cas, segons dades del 2023, un 88% de la població a Espanya “considerava que la corrupció estava molt estesa”, una xifra per sobre del 70% de mitjana que hi ha a la UE i només superada per països com Grècia, Croàcia, Portugal, Xipre o Malta. La professora de la UB destaca que “tota la resta de països de la Unió Europea estarien per sota” d’Espanya i la percepció més baixa es dona a Finlàndia, amb un 13%. Per tant, la conclusió a la qual arriba és que “la percepció de la població és que la corrupció està molt estesa a l’estat espanyol”. A més, aquesta enquesta també conclou que, en el cas d’Espanya, “l’ítem que s’identifica on està més estès són els partits polítics”. Un 85% dels enquestats a Espanya diu que els partits polítics és on creuen que la corrupció està estesa, i la mitjana per a Europa és el 60%. És a dir, 25 punts més. D’altra banda, l’Organització Transparència Internacional elabora cada any un índex de percepció de corrupció. Aquí, segons les enquestes del 2024, Espanya està en la posició 16 de 27, i la investigadora remarca que hi ha 15 països que tenen menys corrupció que Espanya i “estaria per “sota de la mitjana”.
