La vida de la politòloga, escriptora i diputada de Junts per Catalunya al Parlament, Ennatu Domingo (Wereta, 1996) va fer un gir radical quan amb set anys va aterrar a Barcelona provinent de l’Etiòpia rural on havia nascut arran d’una adopció internacional. El seu primer llibre Fusta d’eucaliptus cremada, eren unes memòries que són una indagació en la seva identitat, però ara publica un segon llibre més “madur”, segons el seu editor, Ernest Folch. Amb A un costat i a l’altre del mirall (Navona Editoria), que té a la venda aquest Sant Jordi, Domingo fa una anàlisi més política sobre la igualtat de gènere i el racisme. En aquesta entrevista amb El Món, parla sobre com confrontar els discursos racistes de l’extrema dreta i arriba a la conclusió que amb els cordons sanitaris no n’hi ha prou perquè la ultradreta continua creixent. “Hi ha d’haver mesures darrere que enforteixin el nostre discurs”. Entre altres qüestions, també parla de la trucada que va rebre del president a l’exili i líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, per anar a un lloc capdavanter a les llistes del passat 12-M, de la seva entrada al Parlament, una cambra que segons ella no representa la societat catalana actual, i de les crítiques que ha rebut la seva formació després del pacte per a la delegació de competències en immigració. “Ni les extremes esquerres estan fent res per millorar la situació”, sentencia sobre la lluita contra el racisme.
Un cop llegit el seu llibre arribo a la conclusió que hi ha dos pilars fonamentals: la igualtat de gènere i el racisme.
Sí.
El seu primer llibre ‘Fusta d’eucaliptus cremada’ és més autobiogràfic que aquest, on hi ha més anàlisi política.
Exacte. El primer és una barreja entre una autobiografia, la meva experiència d’emigrar des d’Etiòpia a Catalunya a través d’una adopció internacional, i una mica d’anàlisi política dels darrers vint anys d’Etiòpia. I aquest segon, com diu el meu editor, és un text molt més madur, i agafa un fragment molt específic del primer, que és el racisme. El racisme, però també la igualtat de gènere, que crec que són dues identitats que condicionen la vida d’una dona, sobretot racialitzada, amb passaport europeu i que transita sovint del continent europeu a l’Àfrica. Per tant, són dues identitats que he volgut utilitzar com l’ens per intentar entendre el món.
El llibre comença amb la seva primera entrada com a diputada del Parlament.
Sí, començo parlant del Parlament perquè crec que cal donar context al relat. Començo parlant d’avui i després vaig enrere fins al 2017, que és la meva experiència com a voluntària en un camp de refugiats a Grècia. Començo al Parlament perquè crec que hi ha una pregunta molt important: quin paper tinc a la societat catalana?, però també en l’àmbit europeu. I, al final, tot el relat és quin paper tenen tots els afroeuropeus a Europa.
Abans d’aquesta etapa actual, vostè treballava a un think tank a Maastricht, però volia traslladar-se a Brussel·les, i enmig d’aquesta situació rep la trucada del president a l’exili, Carles Puigdemont.
Exacte. Jo feia gairebé tres anys que vivia al sud d’Holanda, entre Bèlgica i Alemanya, en un lloc que no pertany enlloc de com em sento jo en aquest món. Estava en un punt de transició, com dius. Estava pensant, evidentment, potser continuar en aquesta empresa perquè realment m’interessen molt les relacions polítiques entre Àfrica i Europa, i encara hi ha molta investigació a fer. Però, d’altra banda, pensava que potser anar a ciutats més internacionals, més multiculturals, és l’entorn on jo puc créixer més, i sobretot haver après tantes coses d’altres països on ja hi havia viscut. Però rebo una trucada totalment inesperada, perquè la intenció era continuar formant-me. Però sí, vaig rebre trucada i vaig voler fer el pas. Un pas important.
La van haver de convèncer?
Em van haver de convèncer pel fet que no tenia plantejat entrar en política activa. És molt diferent la política teòrica, perquè tens molt més marge, molta distància; i, de cop, entrar en política activa és una gran responsabilitat. I sobretot després d’haver estat, evidentment, una catalana migrant. Al final, feia uns vuit anys que vivia fora de Catalunya, i la meva perspectiva és molt concreta: jove catalana que s’ha format internacionalment i, que, a a més, potser ha marxat també perquè no ha trobat oportunitats a Catalunya. I, per tant, sí, em van haver de convèncer per donar-me entendre que era important i que podria afegir valor a la feina que fa tot un equip.
Del seu primer dia a la cambra subratlla una cosa “em vaig adonar que era una de les poques persones no blanques i l’única dina negra i africana subsahariana”.
En aquesta legislatura sí era l’única, però també explico que en l’anterior hi han entrat altres dones i, per sort, no ser la primera també té un gran avantatge i un privilegi poder aprendre dels errors que s’hagin pogut fer abans. Però sí que m’impressiona perquè estem parlant d’un espai, el Parlament, que hem aconseguit una igualtat de gènere gairebé 50%.
De fet, hi ha més dones que homes.
Sí, és un punt molt important a la història de la igualtat de gènere al nostre país, però quan ho mirem des de la part cultural encara tenim molt a millorar. I, per tant, no crec que la identitat de ser racialitzada sigui un element important, o que hagi sigut el condicionant per entrar al Parlament, però trobo que diu molt del poc representades que estan moltes comunitats al nostre país i que estan creixent cada cop més.
Això surt al llibre i diu que Catalunya està molt enrere, que el Parlament no és un reflex de la societat.
No encara. Però fins i tot a les darreres eleccions al Parlament Europeu només el 4% dels electes era d’origen no blanc, referint-me a la cultura no blanca. De 720, el 4% és molt poc. Quan em refereixo al fet que Catalunya potser està endarrerida és pel fet que avui tenim debats sobre multiculturalitat i immigració que ja han tingut els països europeus dècades enrere simplement pel seu passat colonial, i perquè ja han tingut una migració prou gran de les seves colònies. Per tant, crec que en aquest sentit anem endarrerits, però estem fent molt bona feina. L’any 2020 es va aprovar la Llei d’igualtat de tracte per millorar la inclusió de les comunitats migrants i evitar que el racisme condicioni l’ascensor social a un sector important.
Al Parlament hi ha formacions d’extrema dreta, hi ha racisme a la cambra?
Si ens referim només al discurs, sí que hi ha racisme. Un racisme molt concret, molt dirigit a persones individuals. La diputada d’Esquerra portant el seu hijab és directament el blanc de l’extrema dreta catalana. Per tant, hi ha constantment racisme i discurs d’odi, però ara la preocupació és com aconseguim rectificar això sense condicionar la llibertat d’expressió. I tampoc ho podem fer en calent, allà mateix, perquè estem veient que és contraproduent. No genera el resultat que estem esperant en la societat o en el discurs públic. Ara, la Mesa de Parlament està treballant una forma d’analitzar els discursos, però fora del ple, que es pugui fer des d’un altre mecanisme intens que té el Parlament. Això està molt bé i dona esperança.
I a la societat catalana?
Quan el nostre origen, o el nostre color de pell, condiciona la nostra posició a la societat social i econòmica, jo diria que sí, que vivim en un sistema que racista. M’han preguntat moltes vegades si Catalunya és racista, però trobo que hem d’anar molt més enllà. És racista perquè formem part d’un sistema capitalista que al final genera riquesa en mans d’una minoria, i en detriment d’un col·lectiu, i sobretot d’un sud global. Hem d’assumir que sí, però no ens quedem amb el discurs que està tan integrat al nostre dia a dia. Potser pensem, per exemple, en la blanquitud en termes de poder. A Catalunya tenim un 24% de catalans que hem nascut fora de Catalunya i que ens sentim d’aquí, i podem veure quan ens estem desenvolupant en aquesta societat o estem creant guetos o acumulacions de precarietat dins el nostre país. El sistema en si genera desigualtats, i ho fa segons l’origen.
I el sistema genera estereotips?
Sí. Al final, Sílvia Orriols, per exemple, diu ‘exportem Tercer Món, per tant, tenim criminalitat del Tercer Món’, no? Això és simple perquè la paraula Tercer Món ja ni s’utilitza en el marc de l’anàlisi de les relacions internacionals. Se simplifica i es generen uns estereotips i s’estigmatitza concretament a una comunitat, que després els costa molt superar aquest estigma i veiem desigualtats en molts àmbits. Àmbits d’habitatge, àmbits laborals, per tant, és greu. Aquest estereotip, aquest paternalisme, és justament el que la gent percep i el que la gent centra al final es pensen que això ja està. Jo no soc racista per dir tal, però en el fons no, estem parlant d’un sistema i d’unes relacions de poder i tant de bo poguéssim arribar a debatre això.
La lluita contra el racisme la capitalitzen les esquerres?
Ni les extremes esquerres estan fent res per millorar la situació. Un exemple que s’ha debatut fa poc: amb la delegació de les competències d’immigració, estem parlant d’eines. Són eines per a l’acolliment, per integrar en la catalanitat, i de gestió. Tot el que li passa a una persona que entra i surt, ho hem de controlar des de Catalunya. És importantíssim per a la nostra nació tenir aquesta sobirania en aquest àmbit, però la reacció de les esquerres espanyoles ha sigut dir que estem descentralitzant el racisme. Hem arribat a una simplificació tan forta que ja estem tergiversant el que és racisme, i com el podem resoldre. Per tant, el discurs de les esquerres tampoc és el correcte perquè no acaba de resoldre els problemes. El millor benefici que se li pot fer a la comunitat migrant, així en conjunt, si em puc permetre posar-los en un conjunt, és realment centrar-nos en els problemes. I molts experts diuen que no val la pena criminalitzar l’extrema dreta si no estem aportant solucions. Jo crec que la meva formació, i en diré poc de la meva formació, perquè crec que llibre tampoc en parlo molt; és aquesta posició central d’intentar anar directes a les eines, als recursos i en el sistema, i no tant centrar-nos en la persona. Hi ha hagut molts exemples de criminalitzar la comunitat migrant i nosaltres sempre hem desbocat aquestes estadístiques i hem posat l’atenció en què hi ha un problema. Però no és de la gent, és del nostre sistema i, sobretot, de la precarietat en què es troba tot el sistema, que està mancat de recursos.
Li ho pregunto perquè no sé si té la sensació que Esquerra i Comuns, a més d’apuntalar l’executiu de Salvador Illa, té l’objectiu descorar-los el màxim a la dreta possible?
I tant, sí. Aquest és un objectiu molt mediàtic. Evidentment, hi ha molta dificultat per explicar el nostre projecte d’immigració, però la gent l’escolta i nosaltres fem molta pedagogia. S’hauria d’intentar que el ciutadà, en comptes de jutjar per les xarxes socials, vagi a llegir els programes electorals dels partits. Estaríem millorant el pensament crític i poder decidir si un partit és de dretes o esquerres. Nosaltres som una força central perquè defensem els interessos d’aquest 60% dels ciutadans catalans que sí que estan a favor de la migració. Jo no em centraré molt a dir que fan els partits ara perquè el meu llibre no em parlo i va molt més enllà.
Però en aquest debat hi ha discursos que ajuden a atiar les més baixes passions de la societat.
Clar, perquè els discursos d’extrema dreta, com hem dit, evidentment, se centren en l’odi, en la incertesa, en la frustració del sistema que no funciona. Per tant, evidentment que nosaltres hem d’entendre aquesta frustració de la ciutadania i donar-hi respostes i solucions molt concretes. Vull dir, en cap moment ens posem aquí a qüestionar discursos, a deslegitimar un partit. Simplement, anem a fer política i la política és generar solucions als reptes. I avui els reptes són molt grans. El 47% de la gent estrangera viu en precarietat econòmica. En canvi, la gent d’origen espanyola, o nacionalitat espanyola, són només el 19%. Per tant, queda clar que s’han de fer polítiques per la igualtat i perquè tothom pugui desenvolupar el seu projecte en plenitud.
Uns dels factors que ha creat més discussió en l’acord amb el PSOE és el requisit d’aprendre català, però la llengua és un element integrador.
La llengua és un element d’inclusió. Nosaltres la considerem com una eina d’ascensor social a Catalunya, però ho és a tot arreu. Evidentment, ha generat polèmica, però estem parlant d’una llengua que està en perill d’extinció com mostren les darreres estadístiques sobre l’ús social del català. Hi ha crispació per qualsevol política que vulgui enfortir la nostra llengua. Però creiem que qualsevol persona que arriba a Catalunya ha d’entendre que el català és la llengua oficial a Catalunya, que és la llengua principal, i que, per tant, l’ha d’aprendre. Hem simplificat tant el que significa la immigració, que per un immigrant entenem que és la persona que ens arriba amb pastera, la persona precaritzada, però aquesta no genera una tensió en l’àmbit lingüístic. La que et genera tensió és el 25% d’immigrants a Catalunya, que els consideren expats, que venen d’economies molt potents i que, potser la majoria, no té l’interès d’integrar-se. Tenen altres llengües que els hi serveixen i, a més, prioritzen el castellà per damunt del català. Nosaltres volem evitar això, i que el català sigui l’idioma principal.
I també els han titllat de racistes.
És una reacció errònia. Està a la llei que qualsevol persona que arriba a Espanya ha d’aprendre l’espanyol, i també les llengües de les comunitats autònomes. Està a la llei i nosaltres simplement volem que s’apliqui aquesta llei. Una persona que arriba a d’aprendre l’idioma del país per integrar-se, i també a escala social i econòmica.
És una pota més d’aquest ascensor social que parlàvem abans.
Evidentment, però és que Catalunya fa dècades que integra comunitats que arriben a Catalunya. El català és una eina, i nosaltres creiem que ha de ser l’eina que s’utilitza a Catalunya. Però hi ha una campanya molt positiva que van promoure Òmnium Cultural i Top Manta per reivindicar que hi ha uns dos milions de persones susceptibles per aprendre el català. El govern ha d’oferir o ha de crear els espais perquè ells puguin aprendre.
Fer polítiques per impulsar la llengua.
Per impulsar la llengua, sigui, simplement, han d’augmentar l’oferta per poder aprendre el català. És clar que hi ha gent que arriba i qui el vol aprendre. El problema és que és veritat que hi ha molt paternalisme i quan hi ha iniciatives tan positives no se les prenen seriosament, i crec que és un error. Qualsevol iniciativa positiva que vingui de la comunitat immigrant s’ha d’elevar, i nosaltres estem completament alineats en la visió que hi ha darrere d’aquestes campanyes.
Una altra qüestió que apareix en el llibre, i no només del Parlament, sinó també a l’Eurocambra, fa referència als cordons sanitaris per aïllar l’extrema dreta. Es pot combatre l’extrema dreta només amb cordons sanitaris?
Els experts diuen que no. Un cordó democràtic és el que hem anat veient, crec que arreu d’Europa s’han intentat implementar i no han acabat de funcionar perquè l’extrema dreta ha anat creixent a Itàlia, Àustria, Alemanya i França. Per tant, hi ha alguna cosa que falla. Aquí, com deia al principi, tenim preocupacions sobre seguretat, immigració i econòmiques que no s’acaben de resoldre. No defenso que ens enfrontem amb l’extrema dreta en dir-los-hi si són més o menys racistes. Hem d’intentar és trobar solucions a aquests problemes per anar reduint la seva base, que viu en la incertesa. A Catalunya s’ha intentat fer un cordó democràtic, però no acaba de funcionar, i és un problema europeu i que abasta fins i tot els Estats Units. No acaba de funcionar i crec que les forces polítiques s’ho haurien de replantejar. No pot haver-hi simplement un cordó democràtic. Hi ha d’haver mesures darrere que enforteixin el nostre discurs, el discurs del centreesquerra i esquerra, que vagin acompanyades de solucions.
És a dir, combatre el discurs amb polítiques.
Amb política, amb solucions. Sí.
Vostè parla en el llibre sobre els atemptats del 17-A. Estava a Grècia amb els seus pares i dies després va entrar a treballar en un camp de refugiats a Grècia, I va tenir el pressentiment que “la vida dels musulmans seria dura a partir d’aleshores”.
Ho deia perquè tenim molts precedents i utilitzava l’11 de setembre del 2001 perquè, a escala de perfilació política, la comunitat musulmana va ser la més afectada. No podia anar enlloc. Els policies constantment els aturaven als aeroports i als carrers. Per tant, també pots fer una analogia de la realitat que ha acabat passant a Ripoll, on la por de la comunitat per l’atemptat va fer que un partit d’extrema dreta pogués capitalitzar aquesta incertesa i poder construir la seva base a Ripoll.
Capitalitzar la por.
Clar. Utilitzar-la com a eina política per poder generar una base de suport. De fet, el 2023 jo diria que el percentatge de comunitat musulmana a Ripoll era molt baixa.
Ho esmenta en el llibre.
Sí, perquè sempre és el mateix. És l’exageració de la problemàtica. Com sabem que hi ha problemes de seguretat, com dèiem abans, s’eleven encara més per l’extrema dreta. Encara que siguin petits, s’han de buscar solucions. I la curiositat justament d’això és que les persones que van formar part d’aquest atac eren musulmans integrats, amb el català après, totalment integrats, però en el moment en què hi ha l’atac ja se’ls considera com un fenomen extern.
Que no forma part de la societat.
Exacte, que no formen part de la societat. Per tant, crec que l’interessant és veure l’opinió que es genera al voltant. Hi ha hagut molts activistes que han parlat. I, al final, també hi va haver molta solidaritat de la comunitat musulmana i l’autòctona. Doncs, és possible que es pugui aconseguir cohesió social.
I set anys després entra Aliança Catalana al Parlament. Vostè com viuen els discursos de la senyora Sílvia Orriols?
Al principi del llibre em parlo una mica perquè explico que són discursos molt agressius. Generalitzen constantment la comunitat migrant, l’estigmatitzen. És com si no existissin ni al Parlament ni a la societat, com si no tinguessin veu. És un discurs molt agressiu, que no està basat en dades reals. És un discurs inacceptable. El que passa és que tampoc pots reaccionar. El que ells volen és que tu reaccionis, que generis conflicte, i tampoc pots caure en aquestes trampes. Crec que com menys hi caus, com menys cas els hi fas, i continues treballant… Han entrat moltes propostes per erradicar el racisme. Per exemple, hem parlat molt sobre drets civils, drets socials i, per tant, cal insistir en això perquè crec que és el camí correcte. Però sí, els discursos dins del Parlament són molt preocupants. A escala europea els parlaments estan parlant i col·laborant per veure quines són les solucions per no retrocedir amb els valors i els drets aconseguits.
I aquests missatges agressius dels quals parla es magnifiquen a les xarxes socials?
Exacte. És un altaveu, i fa un efecte de distracció perquè al final estàs tan centrat en quin vocabulari ha utilitzat, tothom sap que és un vocabulari racista, és un vocabulari criminalitzador de la comunitat migrant; però ens distreu completament de la realitat social de Catalunya. Per exemple, hi ha molta gent que fa anys que viu a Catalunya i que no pot aconseguir un contracte laboral perquè ha arribat a través del sistema d’asil i potser per la burocràcia, o qualsevol altra causa, fa massa temps que espera i ja no pot entrar en el sistema econòmic.
O l’accés a l’habitatge.
Hi ha pressió. El tema de Salt, per exemple, que es va debatre fa res. Ens hem centrat en la violència. No podem acceptar la violència per aconseguir objectius polítics ni socials, però darrere hi ha un greu problema d’inclusió social i no se’n parla. Per això és un efecte de distracció, i hem d’intentar no quedar-nos enganxats en aquesta lluita discursiva amb l’extrema dreta perquè no és útil.
Que és un discurs estereotipat i estigmatitzador.
Sí, i tant.
Vostè els ha patit aquesta mena de discursos?
Directament en el ple del Parlament no els he patit.
I fora del Parlament?
Jo crec que sí. El discurs paternalista el tenim molt integrat al nostre dia. El racisme discursiu, el racisme social, està al nostre ADN. Com a dona racialitzada l’he patit, i l’he après a reconèixer. I això és també una altra de les problemàtiques, que no tenim prou documentació o estudis sobre el racisme i com afecta el dia a dia de les persones racialitzades. En el meu cas, per exemple, en el meu dia a dia jo no aprendria el català. No l’aprendria mai, perquè la gent em parla en castellà. Soc estrangera davant de la seva mirada. Tu pots justificar o explicar això, però no ho pots fer per tota la teva vida perquè hi ha tota una comunitat que té el mateix repte. En el meu entorn tinc amigues que són aturades constantment per policies que els demanen el seu carnet d’identitat quan són d’aquí.
De fet, al seu llibre s’explica el cas d’una amiga que vol renovar el carnet d’identitat.
Sí. A una amiga meva li demanen el seu passaport etíop, i si no el té no li renoven el seu DNI espanyol. Era la incongruència de dir és espanyola i, per tant, li has de renovar. Són situacions molt ambigües que sí que tensen la situació. Hi ha moltes anècdotes que explico al llibre de com el paternalisme, el racisme es manifesta en el teu dia a dia. Quan viatges amb persones blanques s’adonen que hi ha alguna cosa que no és el mateix. Sí que les dones racialitzades o homes pateixen una violència constant, sistèmica, que nosaltres, com a blancs, no ho veiem en el dia a dia. Dono molts exemples perquè vull que qüestionem el nostre privilegi. Que qüestionem que molts de nosaltres hàgim d’anar amb una persona blanca al nostre costat perquè si no les portes no sobren, o no es defensen els nostres interessos.
A banda de política, perquè en el llibre es parla molt de política, també parla dels seus pares. Com d’important és la figura de l’Anna Soler-Pont, mare i agent literària?
Crec que és molt important pel fet que hi ha moltes coses que ens connecten o que jo he heretat sense ni saber-ho. Una d’elles és la passió per potser la literatura africana i la voluntat de voler donar espai també a les persones d’origen africà i asiàtic a Europa. A la meva mare la van entrevistar molt jove al programa de TV3 Avisa’ns quan arribi el 2000 perquè portava llibres escrits per autors del sud global per poder-los traduir al castellà. Són coses que jo no sabia fins fa poc, i de sobte t’adones que hi ha tot un llegat de voler millorar la inclusió social, la igualtat de gènere, sobretot. Els meus pares han viatjat molt i jo cada dos anys viatjava amb ells i vaig arribar a conèixer molts països abans de ser major d’edat. Això, d’alguna manera, m’ha influït molt en aquesta curiositat per saber i sobretot per viure, però amb consciència. Aquest llibre és sobre això. El fet d’estar treballant en una empresa europea m’ha donat l’oportunitat de viatjar i jo he volgut intentar entendre com és que jo puc accedir a tots aquests països africans sense dificultats pel fet de tenir un passaport europeu. Per ser qualificada he pogut viatjar en molts països sense reptes i, en canvi, els meus companys, que s’han format en les mateixes universitats, però venen d’orígens diferents, ho tenen més difícil, tenen molts més reptes. Crec que és això, revisar el nostre privilegi constantment.
Li esmentava la seva mare perquè és una figura feminista i antiracista als anys 90.
Sí. Feminista i antiracista als anys 90 era revolucionari. La meva mare feia de voluntària per ensenyar el català a mares migrants marroquines que acaben d’arribar a Catalunya als anys 90. Era bastant pionera en aquest sentit, en el procés d’integració acollida. Però també el fet que ella mateixa té una empresa, i sempre ha insistit en el fet que les veus de les dones estiguin representades fent accions molt concretes. És a dir, 70% dones, 30% homes. Tot això ho té molt clar. I el paper de tenir una mare feminista que intenta equilibrar el seu paper a la societat amb el seu paper a casa, amb la família. He vist això com a algú molt proper, i després això m’ha ajudat que després de les empreses que he treballat poguessin reconèixer els reptes que les dones joves pateixen. Només el 8% de les empreses són dirigides per dones, i quan a mi em diuen això entenc perfectament quins són els reptes. És tot un privilegi.
De fet, la seva mare se n’anava de viatge per feina i vostès es quedava amb el seu pare a casa.
Exacte. És això, eh. Hi ha molts analistes que diuen que si no hi ha un home que et dona el suport, no aconsegueixes que hi hagi aquests equilibris que estem demanant. És a dir, equitat salarial, equitat de gènere dins les empreses. En el meu cas, la meva mare viatjava gairebé cada mes per feina i tots aquests cops em quedava amb el meu pare, que havia d’agafar el relleu que ella deixava. Crec que, en el fons, el seu paper és molt important. Tenir homes conscients, feministes, i d’això em parlo molt, que a la nostra societat el paper social de les dones ha canviat molt. En canvi, pels homes potser no ha canviat tant com ho esperaríem. D’alguna manera també faig aquest homenatge al meu pare, perquè ell també estava treballant, i no va renunciar res, però sí que es quedava a casa i si havia d’adoptar el paper que feia la mare, ho feia igual. Jo veia aquest equilibri que la meva mare viatja, no sé a on viatja cada mes, però les coses continuen igual.
Viatjava a l’Índia, no?
Sí. Sempre era a l’Índia. (Somriu)
S’estigmatitza la persona adoptada?
Sí, s’estigmatitza molt. Jo crec que en associar-li a traumes que no té o el fet d’haver sigut salvat de la pobresa d’un sistema menys educat, menys civilitzat. Però també crec que els adoptants juguem un paper molt important. Crec que som un connector entre aquesta idea de la comunitat autòctona i l’emigrant, que aquí malauradament la tenim cada cop més separada, i podem donar molta informació d’aquests dos mons.
Fer de nexe d’unió.
Sí. Fer de nexe d’unió. Al final, depenem de les comunitats migrants per poder mantenir la nostra cultura d’origen, els nostres idiomes i, per tant, penso que fan un connector molt important. I pel que he anat observant en les anàlisis de la migració, racisme, la comunitat l’adoptada és la que menys es considera, perquè són potser els menys bancs i els menys negres a escala cultural. Però crec que és important aquesta posició per poder entendre quins són els reptes de poder-te integrar, i una adopció internacional et dona molts codis.
La seva vida a Catalunya ha estat a cavall de Castellterçol i Barcelona, sobretot a Gràcia, i estius a l’Empordà, on es va banyar al mar per primer cop amb set anys. Què és per vostè Catalunya?
He arribat a la conclusió que és casa. I això és molt important, perquè justament les persones migrants sempre se’ns ha considerat com persones d’enlloc, persones amb moviment, i que no se’ns ha donat el dret de pertànyer a un lloc. Fins i tot avui, encara quan tenim debats a Catalunya es dona a entendre que no som d’aquí. Per més obert i progressista que siguis, encara no s’ha considerat que som d’aquí, que podem arrelar. Catalunya són les meves arrels, casa meva.
Però va estar uns anys fora del país estudiant en universitats europees, treballant en camps de concentració, vivint el drama del Mediterrani en primera persona, i també treballant en institucions europees. Ha viatjat molt. Quina visió li ha aportat tot aquest bagatge?
M’ha donat molta perspectiva de com funciona el nostre sistema a diferents nivells. Pel que fa a moviment, per dir-ho així, jo crec que el privilegi d’haver pogut estudiar fora, d’haver pogut migrar per poder aconseguir les meves primeres feines. Tot això em dona a entendre que hi ha certs moviments que són més fàcils per a un sector de la nostra societat, i que per a altres són complicats, i que hi ha elements que s’han de revisar. Tot aquest bagatge m’ha ajudat a relativitzar i entendre millor i a preguntar-me per què les coses funcionen d’una forma concreta.
Aquest esperit nòmada que va iniciar amb els estudis ara s’ha interromput. Ha tornat a Catalunya per quedar-se?
He tornat per ancorar-me. Crec que ara tinc un projecte molt gran, molt més gran que jo. És un gran repte i he tornat per poder no arrelar, perquè al final un lloc és casa nostra, i potser d’aquí uns quants anys ho deixa de ser. Justament aquesta incertesa també a mi m’ajuda molt, i ens dona a entendre que les persones ens movem per necessitat, o pel que sigui. Avui la meva responsabilitat és estar a Catalunya, aportar el màxim possible amb la meva feina, entendre la nostra societat, perquè crec que cal tenir una visió molt àmplia de Catalunya i dels diferents reptes per poder generar solucions i polítiques que responguin a les diferents realitats del país. Crec que Catalunya, i el repte social és cada cop més complex, i ho trobo molt interessant i ambiciós. De moment, estem arrelats i ancorats aquí.
El repte de la Catalunya dels vuit milions.
El repte dels vuit milions. Fer polítiques per a vuit milions és l’objectiu de la meva formació, i el meu objectiu és intentar contribuir què hi hagi inclusió social. De fet, com més gent ens deixem enrere, més contraproduent és per una societat que vol progressar i que vol desenvolupar-se. Això ho he mamat en la meva anàlisi i feina teòrica, i crec que ara és intentar ajudar que tot un equip ho pugui aplicar. Estic contenta de poder-ho fer, de poder portar i aprendre.
I acabo. Encara sent olor de fusta d’eucaliptus cremat?
L’olor de l’eucaliptus cremat encara se sent perquè malauradament encara hi ha moltes dones a Etiòpia que viuen al camp, en una situació més precària que les ciutats. Sobretot després de la guerra entre el govern central i el Tigray encara es pot sentir l’olor d’eucaliptus, però també tinc molta esperança que les coses estan canviant. El primer llibre em va ajudar molt a entendre com veiem els països africans, com veiem els europeus d’origen africà aquí, i tinc molta esperança que hi ha una escletxa per millorar les coses i contribuir i canviar la situació econòmica de les dones a Etiòpia, i sobretot arreu.
I tezeta (nostàlgia en etíop)?
Tezeta sempre, perquè tezeta és la nostàlgia, i crec que la nostàlgia va ser el que em va generar aquesta curiositat per saber sobre el meu país d’origen. Vivim societats que el que volen és que tu t’assimilis, perquè creuen que només et pots integrar assimilant-te i oblidant una part teva. I jo estic totalment en contra d’això, és contraproduent. I si no trobem una solució a això, ens petarà la cara com els hi està passant als francesos, o a molts països europeus. No és un model que hàgim de seguir a Catalunya. Nosaltres hem de buscar un model que les persones que arriben aquí han d’entendre que la cultura catalana, la identitat catalana, la llengua catalana són importants. Evidentment, que se sentin d’aquí però que han de mantenir el seu origen. I que si calen eines, també hi ha d’haver eines.
