La patacada electoral d’ERC el passat diumenge ha generat un degotall tant de renúncies com de postulacions. És a dir, de noms que van emergint en trobades de militants, xats i reunions de càrrecs de Govern que volen passar pàgina ràpidament de l’etapa que viu el partit després d’un cicle electoral molt dur amb els mals resultats en els comicis municipals, els espanyols i al Parlament. Les renúncies o passos al costat es complementen amb postulacions encobertes o discretes, globus sonda i moviments interns per buscar candidats que facin d’aparador d’un canvi d’estratègia i de rumb. Com a exemple, la figura del conseller Roger Torrent o la número dos d’ERC a Madrid i exconsellera, Teresa Jordà, que s’afegirien a l‘operació Eufòria que discretament ha obert la militància i quadres del partit. Serien el que anomenen “veterans menys cremats”.
Aquest divendres anunciava que plega veles l’enginyer en cap de l’estratègia comunicativa d’ERC i del Govern de Pere Aragonès, Sergi Sabrià. Un membre del sector dur que va dissenyar l’engranatge per diferenciar els republicans dels competidors independentistes, com la CUP o Junts. De fet, Sabrià va ser qui va patentar la fórmula “d’espai postconvergent”. Després dels passos al costat d’Aragonès i de la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Paral·lelament als abandonaments, també sorgeixen veus que, a més de reclamar recanvis, demanen, abans que res, aclarir l’estratègia. En tot cas, hi ha moltes mirades internes que apunten a apostar per un valor segur i que faci de nexe entre l’antiga direcció i un futur relleu en ple atzucac que albira una nova convocatòria electoral.
Roger Torrent, una segona oportunitat
Un dels noms que ara, de cop, s’han assenyalat és el de l’encara conseller d’Empresa, Roger Torrent. De fet, l’entorn de l’expresident del Parlament admet que s’havia sentit “menystingut” per una part del partit i per una part del Govern. En definitiva, com si la conselleria li hagués arribat com un “premi de consolació” després que abandonés la batalla per ser cap de cartell en les eleccions del 2021. De fet, es va retirar quan l’aparell més junquerista es va decantar per Aragonès. Torrent, que sempre s’ha mostrat disciplinat, va complir i es va apartar sense fer soroll.
Dins la formació, sobretot en quadres intermedis, consideren que Torrent “podria haver aportat més del que estava aportant, tant al Govern com al partit”. En aquest marc, recorden que, si bé no respon a un perfil “d’aire fresc”, té un recorregut força dens i intens. Així, va ser alcalde de Sarrià de Ter, on el 2011 i el 2015 va guanyar sense baixar de l’autocar, per majoria absoluta. Un detall és que va arribar a l’alcaldia gràcies a un pacte amb CiU. Un cop es va incorporar al grup parlamentari de Junts pel Sí, va fer tàndem del directori parlamentari de la coalició, amb Marta Rovira, Jordi Turull i Albert Batalla. La seva incorporació va arribar després de l’entrada al Govern d’Oriol Junqueras, Raül Romeva i Pere Aragonès. Val a dir que Torrent “estava cridat a ser “el nou Aragonès al Parlament”. De fet, va ser un dels responsables de la reforma del reglament de la cambra com a pla B per aprovar les lleis de desconnexió. Una maniobra de distracció que va entretenir durant setmanes el front espanyolista.
Torrent, tot i que per a alguns és “massa gironí”, va ser la diana de les crítiques de bona part de l’independentisme quan va renunciar a presentar com a candidat a Carles Puigdemont en el famós plenari del 30 de gener de 2018. Va mantenir la presidència de la cambra, amb l’ajuda de la seva mà dreta, que provenia de l’escola de Carles Mundó, Oriol Sagrera, ara número dos del departament. Torrent va ser jutjat per desobediència pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb l’exjuntaire Josep Costa, la republicana Adriana Delgado i el juntaire Eusebi Campdepadrós per haver permès tramitar una iniciativa a favor del dret a l’autodeterminació i una altra de reprovació a la monarquia borbònica. Finalment van ser absolts en un judici entrebancat. Amb Aragonès de president, Torrent va assumir la conselleria d’Empresa i n’ha sortit més que indemne, amb unes dades d’ocupació positiva, bons nivells d’inversió i l’anunci just abans de la campanya electoral del pacte històric amb el fabricant xinès de cotxes Chery.
Teresa Jordà, l’eterna salvavides
Teresa Jordà ha estat l’eterna socorrista en moments delicats de la formació. Una peça que, sempre que ha convingut, ha parat el cop i ha evitat que la desgràcia fos més gran. Jordà va conquerir una plaça cobejada per ERC com Ripoll, amb Jordi Munell, actual diputat de Junts, i Xavier Cima, exdiputat de CiU i exparella d’Inés Arrimadas, a l’oposició. Però el desastre electoral de les municipals de 2011 la van apartar de l’alcaldia. Jordà va tornar a la seva feina a Correus, però poc li va durar la tranquil·litat. Tot i que mal vista per la nova Calàbria –seu nacional dels republicans– d’Oriol Junqueras, va haver de ser recuperada en una de les primeres proves de foc que havia de superar el nou líder de la formació. En concret, les eleccions espanyoles del novembre de 2011, just al cap d’un mes que Junqueras fos entronitzat líder de la formació.
La nova ERC havia arribat a un pacte electoral amb Reagrupament, de Joan Carretero. L’acord suposava que els republicans cedien a Reagrupament -escissió d’ERC arran del segon tripartit- el cap de la candidatura per Girona. L’escollit era un editor i activista tornat de Suïssa anomenat Quim Torra, que anys després arribaria a ser president de la Generalitat després de Carles Puigdemont i inhabilitat per la justícia espanyola. La Federació de Girona va considerar un greuge no poder tenir cap de llista propi i es va enfrontar a la direcció nacional del partit. Després d’un estira-i-arronsa tens entre els gironins i els ‘calabresos’, es va arribar a una pau armada.
L’acord deia que seria Teresa Jordà la cap de llista per Girona. El nomenament era clau, perquè els republicans venien d’un cicle electoral desastrós i temien no arribar als tres diputats que ostentaven amb Joan Ridao. Per cert, Joan Ridao -fent tiquet amb Joan Tardà- es va enfrontar en primàries amb Alfred Bosch per encapçalar la llista per Barcelona, que va guanyar l’historiador després de ser la cara visible de Barcelona Decideix que va organitzar la consulta del 10 d’abril de 2011. Amb el pacte amb Jordà també entrava com a número dos per Barcelona Joan Tardà. La nit electoral va fer patir, però Junqueras se’n va sortir i va fer els tres diputats, un d’ells, Jordà.
Amb el govern Torra, Jordà va accedir a la conselleria d’Agricultura i, de fet, va ser de les poques que va continuar en el govern Aragonès, perquè la seva gestió va ser calmada i sense ensurts. Però, de nou, van ser requerits els seus serveis per a les llistes electorals de les espanyoles del 23-J. Havia de ser el “Rufián de la Catalunya Interior”, i se’n va sortir. Va ser escollida número dos i ha aprofitat el permís de paternitat del cap de files i l’altaveu de Madrid per reblar el clau que va deixar el 2015 a Madrid. A més, va cedir a Pilar Vallugera el protagonisme en els debats tècnics i polítics de l’amnistia al Congrés, un nom que també sona com un possible relleu a Barcelona.
