És el 29 de juny de 1977. La CIA –els serveis d’informació dels EUA– signa un document classificat com a top secret per a l’aleshores president dels Estats Units, Jimmy Carter. El document és un cable explicant-li els detalls sobre l’operació Tarradellas que executa el govern espanyol postfranquista, amb Adolfo Suárez al capdavant, per restablir l’autogovern de Catalunya. Un moment sensible i una decisió fonamental per mantenir cert control sobre el pas del franquisme a un règim democràtic a Espanya, que els EUA consideren un valuós aliat en el món de la Guerra Freda.
El document informa d’una reunió secreta entre el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i el cap de l’executiu espanyol. Una trobada que se celebra a Madrid. La CIA ressalta que “tant socialistes com catalans fa temps que reclamen que Tarradellas, de 78 anys, -símbol de l’autogovern- retorni ben aviat amb la voluntat d’obrir negociacions per restablir l’autonomia”. Segons els serveis secrets nord-americans, Suárez està disposat a oferir un autogovern, tot i que no ha de ser com el de la República, sinó més limitat, perquè hi ha el risc que les forces armades facin un aixecament si veuen amenaçada la unitat d’Espanya.
El temps va donar la raó als analistes de la CIA. Tarradellas va tornar com a president i es va restablir la Generalitat, abans que s’aprovés la Constitució espanyola i s’encetés la fase convinguda com a transició democràtica. De fet, el retorn de Tarradellas i la restitució de la Generalitat és l’únic enllaç de continuïtat, després dels quaranta anys de dictadura franquista, amb la legalitat republicana escapçada el 1939. Tarradellas ha esdevingut un símbol clau de la història contemporània de Catalunya i com a bon símbol se l’accepta amb els seus negres, blancs i grisos. Les eleccions al Parlament del pròxim 12 de maig tornen a ser un exemple de la seva rellevància històrica perquè els tres grans partits amb opcions a governar -PSC, ERC i Junts- el reivindiquen de manera desacomplexada.
El PSC, una estratègia a llarg termini
El PSC fa temps que ha posat en marxa una estratègia per fer-se seva la petjada del president Josep Tarradellas. Ja ho va fer en el seu moment Pasqual Maragall, que, ja com a alcalde de Barcelona, el 15 de desembre de 1987, li va atorgar la medalla d’or de la ciutat amb un breu i sentit discurs d’agraïment pel retorn de les institucions de Catalunya i el respecte que Tarradellas va emfatitzar amb els ajuntaments democràtics. “El que heu representat i el que heu fet per Catalunya constitueixen una referència obligada que restarà llargament vigent”, va sentenciar Maragall. De fet, l’alcalde va mantenir una relació curosa amb la vídua de Tarradellas, Antònia Macià.
Des d’aquell moment, l’aproximació del PSC a la figura de Tarradellas es va intensificar. Un acostament alimentat per la pèssima relació que Jordi Pujol mantenia amb Tarradellas i la distància que mantenia el mateix president retornat amb ERC, el partit a través del qual als anys 30 havia arribat a conseller i president, malgrat les diferències duríssimes que havia tingut amb el president màrtir (i símbol) dels republicans, Lluís Companys. El pas dels anys ha fet que els socialistes hagin fet una OPA descarada a la figura de Tarradellas, que han erigit en un símbol de la Catalunya fraternal amb Espanya. Un pla que possiblement obvia que va ser el responsable de les indústries de guerra, president del poderós Comitè de les Milícies Antifeixistes i una figura diametralment oposada a Juan Negrín, el darrer president republicà, que en els seus diaris del final de la guerra titllava de poc menys que “d’idiota”.
Illa i la “primera transformació democràtica”
La mostra més descarada d’aquesta apropiació de Tarradellas va ser una decisió del Consell de Ministres celebrat a Barcelona el desembre del 2018. En aquella trobada, Pedro Sánchez, aplicant l’agenda del famós “retrobament”, va decidir batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas. Un gest simbòlic que emparentava Barcelona amb Madrid tenint present que l’aeroport de la capital de l’Estat porta el nom d’Adolfo Suárez. No han estat poques les referències discursives durant el Procés a Tarradellas per part dels socialistes. L’exprimer secretari del PSC Miquel Iceta sempre ha defensat la seva figura -més fins i tot que la de Josep Pallach, el pare de la branca sobiranista del PSC, o fins i tot que la de Manuel Serra i Moret, el primer impulsor d’una socialdemocràcia genuïnament catalana.
Tant és així que fins i tot la Diputació de Barcelona –una institució que, llevat d’un període de quatre anys, ha estat sempre dominada pels socialistes– va organitzar una extraordinària exposició titulada Els fonaments de l’autogovern sobre la figura de Tarradellas. Un esdeveniment comissariat per l’historiador Joan Escolies, prou hàbil per abstreure’s del debat processista i que es basava en l’arxiu de l’expresident que custodien els monjos del monestir de Poblet.
La darrera apropiació de Tarradellas va ser en la posada de llarg de la candidatura de Salvador Illa a president de la Generalitat. Un acte multitudinari que dijous passat va reunir 1.200 persones al Museu de les Drassanes de Barcelona i que buscava la imatge de la transversalitat de la candidatura. Illa va esbossar el seu programa polític i va citar com a referent Tarradellas. L’algoritme d’Illa per unir la seva figura amb la de l’expresident va ser el “concepte de transformació democràtica”. Així, va definir com a “primera gran transformació democràtica de Catalunya la de Tarradellas per a la recuperació de la Generalitat i el desplegament de l’autogovern. La segona, segons el seu discurs, va ser la protagonitzada pels presidents Pasqual Maragall i Montilla, amb grans transformacions socials. I la “tercera” ha de ser, a criteri del candidat del PSC, la que ha de venir, sota la seva responsabilitat i amb el lema Unir i servir per superar la dècada perduda [la del Procés].
ERC, per descomptat
L’actual president de la Generalitat i candidat d’ERC el 12-M, Pere Aragonès, també aprofita aquesta campanya la figura de Tarradellas. De fet, hi té tot el dret perquè Tarradellas era del seu partit. La primera ocasió on Aragonès s’ha vantat del llegat de Tarradellas va ser en la Festa de la República que ERC va celebrar al passeig Lluís Companys dissabte passat, el dia abans del 93è aniversari de la proclamació de la República. Un acte que també va reunir unes dues mil persones, segons la formació, i on Aragonès va reivindicar la figura de Tarradellas com un símbol de país per sobre dels partits, equiparant-lo als presidents històrics com Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Irla. De fet, la web de La Humanitat, el diari oficial del partit, defineix Tarradellas com el “líder d’ERC” que va aconseguir el “triomf per conservar la legitimitat democràtica de la institució durant tot el franquisme“.
ERC fins i tot té incorporat l’àudio del seu discurs de retorn quan, al balcó de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, va pronunciar una frase que ha fet història: “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. El think tank d’ERC, la Fundació Irla, va dedicar el desembre de 2017 un llibre als 40 anys del retorn del president Tarradellas, a càrrec de l’historiador Enric Pujol.
El pragmatisme de l’etapa final de Tarradellas també és un llegat que ERC recupera en el seu discurs estratègic. Tot amb el benentès que Tarradellas sempre afirmava que el retorn de la Generalitat va tenir lloc gràcies al fet que “nosaltres no podíem demanar més i que l’Estat no podia donar menys”. Una fórmula que ha servit per a les negociacions de l’autonomisme plàcid fins a l’arribada de l’octubre de 2017, que va estroncar aquesta filosofia que anava bé a Madrid i a Catalunya.
Junts, l’esperat retorn
Una de les posicions més clares del president a l’exili i ara candidat a la presidència per Junts, Carles Puigdemont, és lligar el seu retorn a Catalunya a una “qüestió de país i no de partit” i, per descomptat, allunyar-se de “bretolades com passar la frontera i fer-se una selfie”. La idea de donar un valor de “país” al retorn va ser la idea que sempre va mantenir Tarradellas. En aquest marc, dirigents de Junts i persones pròximes a Puigdemont sempre han insistit en un “retorn a l’estil de Tarradellas”. És a dir, amb una multitud de suport que convertís la tornada en una jornada històrica.
Cal veure, però, que l’entorn és molt diferent ara que l’any 1977, perquè Puigdemont vincula el retorn a unes eleccions autonòmiques. Precisament, a una institució que va restablir Tarradellas. Possiblement, Puigdemont recordi les paraules sobre les sensacions que va tenir Tarradellas en tornar a Catalunya: “La veritat és que vaig retornar amb una gran serenitat. Ningú no creia, ni tan sols els familiars, que tornaria un dia com a president de la Generalitat. Per contra, jo n’estava tan convençut, ho tenia tan paït, que no em va causar una emoció excessiva”. Unes paraules que s’han de contextualitzar recordant que, quan la història es repeteix, no ho fa pas, ni de bon tros, de la mateixa manera. De fet, Tarradellas no ha estat l’únic president de la Generalitat que ha conegut el president Jimmy Carter: Puigdemont s’hi va reunir l’any 2017 per explicar-li el procés sobiranista que vivia Catalunya. La història no va acabar igual que la de Tarradellas.
