Euskal Herria Bildu va ser, el passat 21 d’abril, el centre de les mirades de tots els sobiranismes progressistes de l’Europa de les nacions. Tot i que finalment la candidatura encapçalada per Pello Otxandiano -un perfil marcadament diferent dels que tradicionalment havia presentat l’espai de l’esquerra abertzale, més proper en edat a la nova generació de les bases del sobiranisme basc i sortit de l’acadèmia i l’anàlisi política- va acabar segona en vots i sense una escletxa definitiva per on atacar la sòlida majoria que fan el Partit Nacionalista Basc i el PSE, el sol fet de ser present a la conversa la converteix en històrica. La coalició, que va des de l’esquerra alternativa de Sortu fins a una socialdemocràcia nacionalista perfectament homologable com Eusko Alkartasuna, crida l’atenció del món independentista amb 27 escons que la converteixen en la segona força en el Parlament basc més decantat cap a la sobirania de la història.
Durant les primeres hores després del recompte, a xarxes i entre els lideratges catalans es va veure el retorn d’un fenomen oblidat ben al fons del calaix del Procés: la “basquitis” -una “enveja sana”, descriu el politòleg Jesús Palomar, que ha temptat històricament el nacionalisme català a buscar miralls a uns territoris històrics d’Euskal Herria que sempre s’han vist com a més exitosos en la gestió del fet nacional-. Després de crides, més o menys explícites, a l’eixamplament de la base sobiranista ‘a la Otxandiano’ -en la nit electoral, el candidat va arribar a reivindicar-se com “l’opció de les esquerres espanyoles” sense representació parlamentària-, els experts consultats per aquest diari reconeixen l’atractiu, però no recomanen un apropament estratègic. A Catalunya -aclareix Palomar- seria difícil fer funcionar una fórmula Bildu.
L’anàlisi política, doncs, alerta contra les temptacions basquistes per una munió -una bona munió- de motius. Catalunya i Euskadi -Euskal Herria i el conjunt dels Països Catalans- comparteixen el greuge de l’opressió nacional espanyola, però poca cosa més. Els moviments de les bases electorals, els fonaments institucionals i fins i tot la cultura de partit són prou diferents, afegeix el també politòleg i investigador a la UPF Pau Torres, perquè esdevingui impossible pensar l’independentisme català amb els codis de la reeixida experiència als comicis bascos. La primera llunyania, la més evident: el parlament basc té un 70% de representants de partits sobiranistes, sí. Però el 21-A “no era un plebiscit” sobre la qüestió de la independència. Les butlletes amb els noms d‘Imanol Pradales i d’Otxandiano no eren equivalents a un sí a la secessió d’Espanya. A diferència d’unes esquerres independentistes catalanes ja immerses en una de les fases d’un procés d’alliberament nacional, els abertzales es poden permetre una estratègia “molt més llarga contra l’Estat”. Un vot a Bildu, doncs, encara no és un vot per a la independència; quelcom que no es pot dir ni d’ERC ni de la CUP. Catalunya viu en uns blocs que a Euskadi són encara molt porosos.
La segona diferència, també substancial, és també la menys nacional: la Generalitat no té la clau de la caixa, la Lehendakaritza sí. El concert basc, i el conjunt del sistema de lleis foral, permet, segons les veus expertes consultades, no només un finançament de l’activitat pública de substancialment millor qualitat que el que pot reivindicar el Govern català; sinó també un apropament a l’autogovern molt diferent per part de les majories socials. Als tres territoris històrics, argumenta Torres, “l’autogovern no és només patrimoni del sobiranisme”: el conjunt de la base social basca fa seva a l’hora d’entregar el seu vot la garantia de la gestió pròpia, fet que facilita als partits nacionals lluitar batalles competencials amb Madrid.
Palomar, de fet, considera “taxativament imprescindible” el finançament propi per implementar una estratègia d’ampliació de la base sobiranista com la que ha portat Bildu a batallar la primera posició al parlament basc. El conjunt de l’electorat, no només l’abertzale i el jeltzale, “són conscients que hi ha una asimetria que els afavoreix”, raona Torres. L’allunyament nacional de la part d’Euskal Herria que hi ha dins l’Estat espanyol -també a Navarra-, doncs, té uns efectes materials perceptibles que impulsen, segons la percepció dels experts consultats, l’eix sobiranista fora de l’electorat purament patriòtic. La manca de competències que pateix la generalitat, comenta Torres, desvincula les capacitats reguladores del Govern de la percepció del benestar social. “No es relaciona cap asimetria amb la millora dels serveis públics”, perquè la singularitat fiscal no existeix. “Els partits tenen molt més senzill defensar la gestió nacional, perquè no han d’anar pidolant recursos”, sentencia Palomar. El vincle directe de l’especificitat territorial amb el benestar no només amplia de seu el votant objectiu del sobiranisme, sinó que obliga els partits espanyols a comprar el seu marc. “Ningú ho qüestiona, tampoc les formacions d’àmbit estatal”; mentre que el PP català o el PSC rebutgen la majoria de reivindicacions, si no totes, en el camí de l’autogovern.
Aquesta és la meva llengua, si no li agrada…
Les fonts consultades coincideixen que la composició de l’eix nacional català té diferències substancials amb el basc més enllà de la singularitat fiscal. A diferència dels territoris històrics, el sobiranisme dels Països Catalans és consubstancial amb la llengua. Des del Principat, analitza Torres, “sorprèn molt que al País Basc es pugui articular un discurs identitari sense la llengua: serveix amb ser basc”; quelcom impensable en l’àmbit català. La llengua catalana, a diferència de la basca, ha tingut una implantació social plou ampla per situar-se al centre de la qüestió nacional del país, mentre que l’èuscar “mai ha hagut de ser el pal de paller, l’element central” del projecte nacional, tal com constata Palomar. Darrerament, cal recordar, la situació lingüística a la Comunitat Autònoma Basca ha experimentat una important millora: si a principis dels 90 poc més del 24% dels ciutadans feien servir la llengua nacional, ara la taxa supera el 36%, amb un clar impuls entre el jovent. Aquest creixement, però, ha estat orgànic, apunta el politòleg de la UB, i no tant “fruit d’una estratègia de l’administració”.
Políticament, doncs, la frontera lingüística és una que l’independentisme basc no ha de saltar, mentre que a Catalunya el mateix llindar coincideix amb la trinxera del sobiranisme. Això permet, de fet, una amplificació identitària del perfil de vot que cerca l’esquerra abertzale, i un canvi fins i tot en el màrqueting polític que s’implementa en campanya. “EH Bildu pot fer un míting mig en èuscar, mig en castellà; això aquí només ho fa el PP”, analitza Torres. El politòleg, però, és crític amb un tractament lingüístic que, tot i ser essencial per a la construcció de la nació catalana, no ha ocupat el centre de la política educativa al país. “El sobiranisme ha renunciat a fer servir les escoles de forma més flagrantment catalanitzadora”, denuncia; fet que se sobreposa amb la centralització del currículum escolar. Així, la relativa distància entre vot sobiranista i ús lingüístic permet que l’esquerra independentista basca pugui formar certes majories sense patir el jou de la política educativa espanyola; una imposició que alenteix molt més les possibilitats catalanes.
Migració independentista?
Aquesta primacia cultural i lingüística dins el nacionalisme català xoca amb un altre escull que no es troba al País Basc: uns fluxos migratoris prevalents a la demografia del país, però pràcticament inexistents als territoris històrics. La integració de les persones migrants a la comunitat nacional és un repte que EH Bildu, i també el PNB, han d’enfrontar en una mesura molt limitada. A un nacionalisme “molt lingüístic” com el català, l’adaptació dels ciutadans forans, doncs, esdevé un punt de tensió; i més encara quan, especialment arran del procés, els nouvinguts es troben amb un projecte nacional que coexisteix -i, de fet, competeix- amb el català: ni més ni menys que Espanya. “No tenim molt clar com fer aquesta integració”, lamenta Palomar; ni des del punt de vista de ciutadania ni des del més polític. Es tracta d’una disjuntiva que les formacions independentistes basques no han de gestionar; mentre que una base poblacional més local i estable permet, com estableix Torres, “elaborar un projecte nacional per oposició” al de l’Estat, l’independentisme català no ha estat capaç de fer que la ciutadania migrada “voti tant amb aquesta visió nacional” -i els que ho fan, sovint, emeten vots d’un altre color polític-.
L’enamorament amb EH Bildu
Més enllà de la qüestió demogràfica, Palomar detecta un cert efecte adamista a la capacitat mobilitzadora d’EH Bildu. Tant Esquerra Republicana com la CUP han tingut a Catalunya vincles a diversos graus amb l’executiu: sigui, en el cas dels d’Aragonès i Junqueres, dirigint o formant part del consell executiu en diverses ocasions; o sigui, com els anticapitalistes, amb suports parlamentaris a majories ideològicament fràgils. Els d’Otegi i Otxandiano, llegeix el politòleg, “no han hagut de prendre decisions, més enllà d’independència o no: policia, presència de l’èuscar, EiTB…”. L’evident construcció de majories que està aconseguint la coalició abertzale viu encara una certa fase de lluna de mel amb els seus lideratges, mentre que l’independentisme progressista català ha pogut implementar polítiques, amb el desgast que acompanya a les cadires. I no només: una força independentista que encara no ha ocupat posicions de poder tampoc no ha hagut de patir, alerta Torres, “el martell” d’un Estat espanyol que està en posició de neutralitzar judicialment i política qualsevol iniciativa descentralitzadora.
L’ombra de la violència
Més enllà de l’escletxa estratègica que separa les esquerres independentistes catalanes del model basc, Torres té clar que els projectes nacionals, per la seva conjuntura, van en direccions diferents. “Hi ha un momentum al País Basc que a Catalunya s’està perdent”, lamenta l’expert -una lectura que es correspon amb la potencial pèrdua de la majoria independentista al Parlament el 12-M, que tornaria a mirar amb “enveja sana” el legislatiu dels tres territoris històrics-. Mentre que el PNB viu en un fonament de vot que ja és el seu, EH Bildu, comenta el politòleg, “ha trobat una estabilitat com a marca i quant a identificació política”. Els moviments de l’organització, més enllà de polèmiques electorals, els han situat en un context en el qual “no s’han d’estar explicant constantment”, a diferència d’eines abertzale anteriors, més properes al conflicte armat amb l’Estat i les seves expressions electorals.
Palomar, en aquest sentit, lloa la “normalitat” amb la qual EH Bildu ha executat la seva regeneració interna; i les noves majories al voltant d’un sobiranisme bicefàl poden fonamentar un trencament nacional a futur. Tot i això, el politòleg ho descarta a curt termini, atès que “el conflicte està encara poc madur”. També hi veu un altre impediment a apostes immediates per la independència: el “serrell” dels presos. Als lideratges abertzales és encara una necessitat, i una prioritat, apropar als tres territoris, i finalment alliberar aquells que sigui possible fer-ho, les persones encarcerades per la seva militància nacional durant els anys de l’enfrontament violent amb l’Estat espanyol. Aquesta qüestió, però, “s’anirà normalitzant; i això anirà normalitzant moltes altres coses”. La llosa penitenciària, unida a la popularització de la identitat basca vinculada a les esquerres nacionals, fonamenten una empenta independentista a mitjà termini. El mateix analista, però, dubta si finalment es farà aquest pas. “No els hi cal: la diferència entre ser un país independent i el que són ara no és tan rellevant”, apunta. Una diferència nímia al País Basc, però que a Catalunya és poc menys que vital.
