Al tancament de la campanya de la CUP per al 12-M, tot i que les eleccions es pensen sovint com un dibuix del món que ve, ningú renuncia a mirar al passat per bastir les seves bases. Reivindicant-se com un model “de present i de futur”, els anticapitalistes -ja ho expressa la geografia de l’acte- posen el passat militant com a ancoratge del moviment. La que fora regidora a Sant Cugat, Núria Gibert, ha reivindicat el rol del municipalisme com el fonament material del projecte anticapitalista. En honorat record a l’històric Joan Garriga, Gibert posa a la palestra la fundació del partit “a tres pobles”; des d’on, assegura, s’ha après a ser alternativa. De la mà d’una munió de regidors anticapitalistes, diversos exdiputats han fet acte de presència, amb Mireia Vehí, Eulàlia Reguant o Carles Riera al capdavant; i amb David Fernàndez i Anna Gabriel com a puntes de llança. “Darrere de les cares conegudes, hi sou totes i tots”, etziba Fernández; “perquè som zapatistes”. El membre del primer triumvirat cupaire al parlament, en aquest sentit, es fa seva “la lluita constant de la CUP” enfront de la reacció, però també del “neoliberalisme pijo“. L’oposició a les opcions reaccionàries i conservadores és, per als anticapitalistes, “el fil roig” del teixit de la història.
Tirar els ulls enrere és també un dels fonaments dels anticapitalistes -que, sense ídols, tenen referents-. El de Fernández, des d’aquest acte de tancament de campanya, és el socialista italià Piero Calamandrei, que, en el ple de votació de la Constitució italiana després de la Segona Guerra Mundial, deia que “allà no seien ells, seien els seus morts”. “Els nostres morts demanen poc: institucions justes, lleis solidàries. I hi som aquí perquè mai els trairem”, etziba Fernández. El record a les generacions anteriors no és, esmena Gabriel, un acte de “nostàlgia”, sinó una “promesa de futur”. Mirant cap a aquest futur que vol prometre la formació, l’exdiputada crida a “deixar el pessimisme per a temps pitjors”. La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment independentista obliga, segons Gabriel, a “mantenir el més radical dels optimismes”. “Des dels sindicats de llogateres, assemblees feministes, casals, sindicats d’estudiants… La revolució la fan les persones humils”, arenga Gabriel.
Desmercantilitzar la vida
Gabriel i Fernández, en un discurs especialment a l’ofensiva, han fet bandera de les tres dècades que el moviment de l’esquerra independentista porta actiu a les institucions. L’exdiputat, però, lamenta el context polític, que amenaça les “vides dignes per tothom”. La conjuntura “d’onada reaccionària global”, alerta, coincideix amb un moment de “desmobilització” dels marges menys polititzats de la societat. La manca de trinxeres, així, obre la porta al retorn a “els que ens odien, es presentin amb la bilis de la rojigualda o amb la nostra estelada”. Enfront de les resistències ultraconservadores, Gabriel reclama la Unitat Popular com a únic projecte de país factible. “No convencerem la patronal”, ironitza l’exdiputada; i no ho han d’intentar. “El que cal és construir una alternativa perquè, quan intentin mossegar-nos, els hi costi més”. La mobilització esdevé clau, a parer de Fernández, quan les condicions materials superen amb molt les capacitats de la política electoral. “Hi ha coses que les urnes no canviaran: dilluns, el 30% de la societat viurà en risc d’exclusió social”, subratlla. Per executar-ho, Gabriel crida a l’esperança: “si estem dèbils, aniran per nosaltres”.
