L’emergència climàtica, en els darrers anys, ha fugit del paper. A Catalunya, l’amenaça ha pres la forma de la pitjor sequera en més d’un segle; que lluny de les abstractes crides a la sostenibilitat de les darreres dècades, ha forçat els ciutadans a canviar la seva relació amb un element tan imprescindible com és l’aigua. 10 mesos de temperatures fora de control, amb rècords globals encadenats des de mitjan 2023, i episodis meteorològics extrems cada cop més freqüents suposen clars batzacs per al dia a dia d’una ciutadania que ja veu el clima com un obstacle sòlid per a la supervivència, i no com un problema a resoldre a 50 anys vista. Aquesta crisi, diagnostica el politòleg Ivan Serrano, “travessa” tots els eixos de la vida social, política i institucional, fins al punt que cap discurs que aspiri a ocupar un lloc a les administracions hi pot defugir. De cara al 12-M, el gran reconeixement d’aquesta evidència és l’aproximació de la Candidatura d’Unitat Popular. Abans d’aquesta campanya, l’ecologisme ja formava part del divers univers de sentit dels anticapitalistes. De fet, fa només quatre anys el partit ja va celebrar una assemblea ecologista per “posar les bases polítiques per fer front a canvi climàtic”. Ara, molt més avançats en un procés de redefinició estratègica i a l’espera d’un nou estiu asfixiant, la CUP sembla situar el verd al centre de la seva bandera. Amb un lema de clara vocació ecològica, com és el contundent “Defensem la terra”, els cupaires aglutinen amb la resistència climàtica les qüestions nacionals i materials que donen sentit al seu programa; i ofereixen a les seves llistes llocs rellevants a alguns dels principals moviments socials catalans en defensa del territori.
El gran horitzó transformador de la CUP per al 12-M, val a dir, és el que anomenen una “nova economia catalana”; el “canvi de rumb” reiterat per la cap de cartell Laia Estrada que ha de redirigir el model productiu del país en un sentit democràtic. Una estructura, apunten, que garanteixi que “decidim què produïm i què necessitem”, més enllà de l’expansió infinita a què aspira l’economia de mercat. Aquest terrabastall econòmic, però, sorgeix primer de tot d’un diagnòstic d’alt contingut climàtic: a la Catalunya que sobreviu ho farà per “superar un model econòmic que obvia que els recursos són finits i amb greus conseqüències socials”, apunten des de la formació. Fins i tot prenen de l’argot militant màximes discursives, com l’acusació als grans partits –especialment al PSC– d’un “triple negacionisme; climàtic, social i nacional”, en tant que corretges de transmissió de “l’agenda de la patronal”. Serrano, en aquest sentit, veu “del tot raonable posicionar-se en aquesta configuració”; atès que els estralls de la crisi forcen que “l’electorat comenci a posicionar-se” pel que fa als efectes perniciosos dels tentacles de l’economia de mercat sobre el planeta. Similar és l’apreciació del politòleg de la UPF Didac Amat, doctorand en Dret Internacional del Clima. A ulls d’Amat, “les enquestes demostren que la preocupació ecologista pren cada cop més importància”.
Més enllà de la sequera o els temporals –l’hostil entorn que comença a trobar la ciutadania per culpa dels primers batzacs del canvi climàtic–, l’expert de la UAB Marc Guinjoan llegeix, precisament, en aquest “negacionisme” del món empresarial i l’espectre polític més conservador una escletxa d’oportunitat perquè postures ecologistes que aspirin a la radicalitat es colin a l’àgora pública. La manca d’aigua o les temperatures extremes arriben a la vegada que iniciatives “relacionades amb el canvi climàtic –iniciatives que la CUP posa al punt de mira– com l’ampliació d’El Prat, el Quart Cinturó o el Hard Rock”. La insistència del mainstream polític i empresarial a impulsar projectes en la línia d’aquest “benefici infinit amb recursos finits” obre la porta al que el mateix Guinjoan veu com “una articulació de la resta de discursos”.
Pel seu estret vincle amb la realitat econòmica, la resistència climàtica té capacitat, a ulls de l’expert, de servir de vehicle per a moltes altres mesures; com ara la planificació pública de l’economia, la regulació de les grans empreses o fins i tot una renda bàsica universal que desvinculi la supervivència d’un treball cada cop més tens. La mateixa visió que fa explícita la CUP; que als seus postulats per al 12-M recull “la necessitat de desenvolupar una planificació econòmica que s’encarregui de: transformació ecològica, la nacionalització dels sectors essencials i estratègics i la redistribució de la riquesa”. L’economia planificada i la transició cap a un model productiu sostenible apareixen al programa cupaire, doncs, com dos capítols d’un mateix programa; indestriables alternatives d’un capitalisme que és l’arrel i l’expressió dels problemes centrals de la societat.
L’ecologisme és arreu
Val a dir, però, que si bé en graus diferents, la CUP no és ni de bon tros l’única formació que incorpora postures ecologistes –més o menys ambicioses i vinculades a les respectives postures econòmiques– al seu programa per al 12-M. El mateix Serrano llegeix la conjuntura actual com un procés “d’incorporació d’aquesta visió al conjunt del panorama polític”: els estralls de la crisi climàtica faran que cap formació la pugui ignorar. Ara bé, l’encaix d’aquesta exigència discursiva és, dins la formació, relativament senzill. Les receptes econòmiques del partit no canvien substancialment per afegir una perspectiva climàtica -és ja un partit “d’alta complexitat” discursiva i programàtica, amb horitzons transformadors llunyans-, i la condemna als excessos del model productiu hi és de sempre.
Amat constata el fil roig que uneix el pensament de les esquerres amb la crisi ecològica, recordant el “vincle entre la realitat material i la qüestió ecològica” que apareix en pensadors de referència com Bruno Latour. Formacions de l’arc polític de la dreta, o fins i tot del centreesquerra, tindran potencialment més difícil engegar aquesta transformació. Serrano fa mà de la defensa d’aquests “macroprojectes” –Aeroport, Hard Rock, B-40…– com a exemple clar d’aquesta tensió. “És evidentment que no són sostenibles; però els partits més mainstream hauran de conciliar aquestes contradiccions”, raona el politòleg. Pacificar aquests dos vessants –postures business friendly amb crides verdes ineludibles– serà un gran repte per a les formacions més convencionals, en tant que “un impacte més cru del canvi climàtic farà més visible l’eix” econòmic; un escenari en el qual la CUP se sent especialment còmoda.
L’entrada del discurs ecologista a la realitat electoral catalana és, com recorda el mateix Guinjoan, relativament tardana. Els partits verds són una constant a Europa, i especialment al centre del continent són forces amb prou tracció per ser claus en la formació de governs. El politòleg critica, en aquest sentit, una consciència ecològica a les esquerres locals que “ha deixat molt a desitjar”; un retret que centra en la Iniciativa per Catalunya-Verds de les darreres dues dècades. “A altres països, aquest discurs s’ha partititzat, i força la resta a posicionar-se”, descriu el politòleg, tot recordant com al Bundestag formacions polítiques tan llunyanes a l’ecologisme militant com els Liberals es veuen obligats a oferir propostes concretes en aquest àmbit. La fragmentació del Parlament català, però, promet una aritmètica estranya, i no augura, a ulls d’Amat, la possibilitat que sorgeixi al país cap espai single issue. L’aposta de la CUP, primerenca al seu entorn, s’estendrà al conjunt de l’oferta electoral. “Cap partit serà eminentment verd, sinó que tots ells adoptaran polítiques en aquest sentit”, raona.
Independentisme ecològic
La CUP, val a dir, opera amb naturalitat a l’eix discursiu de l’emergència climàtica perquè les seves polítiques, com recorden des del partit, ja hi eren allà. Econòmicament, però també en l’àmbit nacional: el “Defensem la terra” que cobreix la cartelleria del partit de cara al 12-M ocupa el bell mig d’un diagrama de Venn entre el dinàmic moviment ecologista modern i les arrels històriques de l’independentisme d’esquerres. “El seu projecte nacional mai ha estat un canvi de banderes”, observa Guinjoan, que considera “imprescindible” que el sobiranisme progressista incorpori als programes una visió ecològica de la seva relació amb el territori –una que, apunta, ja ha funcionat, i molt bé, en el cas de l’SNP escocès–. També ho va fer, afegeix Amat, l’esquerra alemanya, en la seva crida a la sobirania energètica com a forma d’autonomia de Rússia enmig de la invasió a Ucraïna.
En una línia similar, Serrano reconeix que els fonaments de l’independentisme progressista tenen “un lligam gairebé consubstancial amb la qüestió del clima”; amb una “mobilització històrica” que recorre camins molt propers. Ara bé, el vincle entre sobirania i ecologisme, alerta el politòleg, no és patrimoni exclusiu de l’esquerra. “A Europa comencen a sorgir partits d’extrema dreta que en fan bandera”, el que des de certs espais s’ha encertat a anomenar “ecofeixisme”, una postura que cerca vincles entre la catàstrofe ecològica i la globalització –desproveïda de fonament econòmic– o la immigració. En aquest sentit, i enfront aquesta sort de reacció verda, Guinjoan “celebra” la incorporació de l’ecologisme com a lligam comú entre les reivindicacions nacionals i socials de l’EI. “Ja era hora que a l’independentisme incorporés un discurs de model de país”, conclou.
