En una recent entrevista poc després de publicar el seu llibre ¡Viva el mal, viva el capital! Los electroduendes, el filòsof Santiago Alba Rico deia que “l’any 1988 el capitalisme semblava més concret, menys indestructible”. El catedràtic madrileny, que dècades abans de confluir al nucli inicial de Podemos va formar part de l’estranya taula de guionistes de La Bola de Cristal, llegia als primers anys del postfranquisme una escletxa d’oportunitat política prou gran per crear un personatge per a un programa infantil com La Bruja Avería. El món de llavors permetia, a ulls del pensador, dir “coses més subversives que qualsevol altra que s’hagi fet després” a un espai matinal amb cinc milions d’espectadors. Ja fa dos cicles electorals que la Candidatura d’Unitat Popular veu a Catalunya un pont similar: la inflació encara fora de control, una crisi residencial inabastable i els cada cop més evidents efectes de l’emergència climàtica sobre la vida especialment de les rendes més baixes són una tragèdia en potència; però també una evidència, segons subratllen fonts del partit, que els seus postulats tradicionals tenien un fonament econòmic. Les alertes contra la massificació turística o el creixement econòmic sense aturador s’han anat fent realitat, i els mals que aquests generen a la població obren, de fet, portes similars a les que es van travessar ara fa quatre dècades. “No érem nosaltres els bojos”, ironitzen les mateixes veus.
Les municipals del 2023, amb un espot viral de campanya protagonitzat pel còmic Joel Díaz i l’actor Josep Seguí, van ser un primer exemple d’una tendència que ara domina el discurs dels anticapitalistes: la identificació del gran capital com l’enemic, també electoral. No cal entrar en massa detall al discurs cupaire per entendre que la relació de l’esquerra independentista amb l’empresariat mai ha estat amigable –”és un puntal de l’anticapitalisme”, constaten des del partit–. El canvi, doncs, és la irrupció en públic d’aquesta enemistat, i no només en campanya: en una contundent intervenció al faristol del Parlament després de la presentació dels pressupostos del 2023, la diputada Eulàlia Reguant felicitava el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya per “introduir als comptes totes les merdes de Foment del Treball”. La patronal presidida per Josep Sánchez Llibre ha esdevingut un enemic constant en els actes polítics i declaracions dels cupaires; i parteix d’una clara lectura. Els immensos greuges que pateixen les majories socials del país en l’àmbit econòmic obren la porta a “assenyalar els culpables”; unes grans empreses que, d’acord amb el Govern i forces polítiques entre el centre-esquerra i la dreta, “planifiquen a favor seu” l’economia del país.
La campanya del 12-M és, en certa manera, un retorn a les arrels ideològiques. L’eslògan d’enguany, Defensem la terra, vol evocar el rol del Moviment en Defensa de la Terra al fonament de l’esquerra independentista actual; en períodes, segurament, més vinculats als postulats de l’anticapitalisme tradicional. El partit no veu aquest record com una expressió de nostàlgia, sinó com una resposta a unes condicions econòmiques que tornen a fer volar l’espectre de la crisi sobre les vides dels catalans; i, en conseqüència, sobre el seu comportament electoral. És cert que, de cara al maig, els cupaires ofereixen una aproximació més programàtica, fent bandera de mesures concretes, com ara el Pla Independitza’t dirigit a l’habitatge per als joves o a la iniciativa de renda bàsica universal. La mala situació vital de molts treballadors del país obliga, segons les mateixes fonts, a “oferir solucions concretes” a les problemàtiques materials. El repte, però, és fer explícit que totes aquestes ferides són conseqüència d’una mateixa “lògica triplement negacionista”, en paraules de la número 1 per Barcelona, Laia Estrada. Una lògica de mercat, de gestió de l’economia de cara als rics, que té uns ideòlegs amb nom i –molts– cognoms; que, a ulls de la CUP, són els de les elits empresarials espanyoles i, de la mà, catalanes.
Les tesis de la formació van més enllà, però, del 12-M. El discurs públic de les darreres setmanes, serveix per maximitzar el seu rendiment electoral immediat, però també per “posar les bases”, comenten des del partit, per a un nou cicle de mobilitzacions i tensió política que preveuen integral. Veus de la CUP veuen a l’horitzó, de fet, el que la filòsofa Chantal Mouffe –un dels referents intel·lectuals del primer Podemos– anomena un “moment populista”. Les escletxes que una crisi profunda com la que s’albira deixa a la societat tenen el potencial de fundar un col·lectiu nou, amb demandes generals i preferències noves. Arran de la crisi financera del 2008 i l’impuls recentralitzador de l’Estat apareixen, a principis de la dècada passada, el 15-M es fa fort a l’Estat i el moviment independentista esdevé –fins ara– el centre neuràlgic de la política catalana. Per a la CUP, es donen les condicions, a mitjà termini, per obrir un nou cicle; i aspiren, des de la seva trinxera, a esdevenir un espai troncal per garantir que aquest trenc es produeixi en un sentit progressista.
L’encaix de la qüestió nacional
L’intens discurs anticapitalista que despleguen els cupaires a un mes dels comicis, més explícitament econòmic que en altres ocasions, està obligat a conviure i cooperar amb les postures ecologistes, però especialment amb un xoc amb l’estat en el terreny independentista que, amb el retorn del president a l’exili Carles Puigdemont, ocuparà un lloc central en la campanya. El focus en les qüestions materials pel qual opta la formació té el risc, val a dir, d’eclipsar la qüestió nacional en unes eleccions en les quals es parlarà clarament, per diverses vies, d’independència.
D’ençà de la presentació de les llistes i el projecte polític de la CUP, però, cerquen fórmules per unir el rebuig explícit a l’empresa amb les tensions amb Madrid. Tant Estrada com la número 2 Laure Vega insisteixen a les seves intervencions a vincular l’agenda empresarial amb “els interessos de Madrid”; tot rebutjant Espanya com un límit infranquejable per a la bona vida dels treballadors catalans. La resistència contra els interessos de la patronal i la lluita contra l’emergència climàtica esdevenen, en el discurs cupaire, impossibles dins un règim de 78 infectat d’Ibex-35. Caldrà esperar per valorar si, d’una vegada per totes, els cupaires aconsegueixen materialitzar a les urnes aquella màxima que diu que “no es pot entendre la lluita nacional sense la social”; que sovint podia semblar, a ulls dels votants, més un desig que una evidència.
L’enuig com a força política
Observant exclusivament la campanya, la CUP que es dirigeix cap al 12-M sembla, sobre fonaments com l’encariment de la vida o la crisi de l’habitatge, més cabrejada que mai. El 14-F del 2021, a la sortida d’una pandèmia que prometia capgirar el model econòmic i vital dels catalans, el motor dels anticapitalistes havia estat, molt explícitament, l’esperança. El retorn a una certa forma de normalitat després dels confinaments prometia, per als cupaires, “Un nou cicle per guanyar”; amb una campanya a les xarxes que resava que “l’endemà és ara”. El 2017, l’entrada en tromba de l’Estat a les institucions catalanes garantia una campanya en forma d’ariet, sota el lema “Ens sobren 155 motius”; si bé en les anteriors eleccions, en un 2015 que la resta de l’independentisme considerava “el vot de la teva vida”; els anticapitalistes portaven per bandera un somrient “Governem-nos”. Davant una –possible– nova onada de mobilitzacions, d’una altra impugnació de cap a peus del model econòmic i la seva expressió institucional, la formació gira enguany cap a la resistència, amb un ull al futur: les eleccions al Parlament, a més d’una contesa per la representació, ajuden a establir una nova trinxera, que sigui útil per a temps pitjors. I això exigeix posar cara a l’enemic.
