Les institucions catalanes viuen intervingudes pel poder de l’Estat a través de la primera aplicació reconeguda de l’article 155 de la Constitució. L’aprovació del Decret d’Intervenció de la Generalitat per part el Senat del passat 27 d’octubre ha descobert un mecanisme novedós que permet anul·lar l’autogovern i entrar fins a la cuina de l’administració catalana. Tot i que l’article 155 no defineix concretament l’abast ni el sistema d’intervenció, la manera amb el que el govern de Mariano Rajoy l’ha aplicat sí que es distancia, i molt, de la voluntat dels diputats que redactaven la Constitució a la vista del debat de les esmenes de l’article.
Ara bé, la voluntat de l’Estat de tenir un ‘botó vermell’ per anul·lar, suprimir o deixar sense efecte l’autogovern de Catalunya ve de lluny. Com exemple, el Reial Decret 41/77 de 29 de setembre de 1977 del restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya que va negociar el president Josep Tarradellas i Salvador Sánchez-Terán que havia estat gobernador civil a Barcelona-, delegat en les negociacions del ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, contramestre de l’aleshores president espanyol Adolfo Suárez, que ho teledirigia. Tot i que el Decret és extremadament curt, -nou articles, quatre disposicions final i una transitòria- el vuitè article era contundent i establia que els “òrgans de govern de la Generalitat podrien ser dissolts pel Govern central per raons de seguretat de l’Estat”.
“Era una espasa de Damòcles que tenien els membres del Govern de la Generalitat restablerta”, destaca en declaracions a El Món un dels més importants experts del retorn del president Tarradellas, l’historiador, Enric Pujol, autor del llibre “Josep Tarradellas. El retorn del president” (Edicions Dau). L’article 8, d’un Decret fruit dels acords del “Protocol de Perpinyà” -que recollia les principals peticions dels parlamentaris catalans i del mateix president- era prou clar: “Los órganos de gobierno de la, Generalidad establecidos por este Real Decreto-ley podrán ser disueltos por el Gobierno por razones de seguridad del Estado”.
Segons explica Pujol, Tarradellas va acceptar aquest “botó nuclear” perquè va interpretar que era una clàusula per evitar un “altre Sis d’octubre”, en referència a la declaració de República que va anunciar el president Lluís Companys el 1934. Una opció que Tarradellas no només rebutjava sinó que ni es plantejava.
“De fet, l’article es va acceptar perquè llavors ningú pensava en una Declaració Unilateral d’Independència”, comenta Pujol. D’aquesta manera, Madrid i Catalunya van acordar restablir la Generalitat i el seu president abans d’aprovar la Constitució amb una vàlvula de seguretat consistent en suprimir l’autogovern quan l’Estat considerés que es veia en perill la seguretat de l’Estat. “Era un moment molt delicat i l’objectiu era recuperar la Generalitat”, per davant qualsevol altra qüestió.
Pujol, però, insisteix que malgrat la pressió de l’article 8, la Generalitat restablerta va fer una “feinada molt important, i no només a nivell simbòlic”. De fet, l’historiador recorda que una clàusula d’aquestes característiques desapareix a l’Estatut de Sau i que la Constitució no la contempla de manera directa, només l’article 8 que atorga el paper de les forces armades i el 155 que tampoc estableix que puguin dissoldre les institucions catalanes.
Per això pren sentit, l’obsessió de Tarradellas per reunir-se amb els militars o el capità general de Catalunya, Coloma Gallegos amb qui es va trobar la primera setmana. Conscient del poder que tenien per anorear la Generalitat va intentar mantenir un fil de comunicació constant. I no anava equivocat a la vista de l’article 8 de la Constitució: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
