Aquesta setmana, el poderós portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa, apuntava que la seva formació reivindicarà la presidència del Parlament. Concretament, proposarien com a candidat, l’actual vicepresident segon de la cambra, José María Espejo Saavedra. L’argument principal és que Cs és la força més votada a les eleccions del 21-D i seria “democràtic” que aquest càrrec l’ocupés el primer partit de l’oposició.
Però la història recent del Parlament, des del restabliment de la Generalitat després de la dictadura de Francisco Franco, no fa costat als motius de Ciutadans. Les presidències d’Heribert Barrera, Joan Reventós o Ernest Benach demostren que no sempre el partit guanyador ha obtingut la presidència de la cambra.
De fet, han ostentat la presidència els guanyadors sempre que han tingut majoria absoluta; o una majoria parlamentària preestablerta –Carme Forcadell- o bé, com en el cas de Joan Rigol, quan hi havia marge per negociar amb altres partits un repartiment més equànim amb el primer grup de la cambra.
Primera legislatura: Barrera, amb 14 diputats
La primera legislatura (1980-1984) després de l’era de Josep Tarradellas, la cambra catalana va estar presidida per Heribert Barrera, líder d’ERC, llavors cinquè partit del Parlament. Les eleccions de 1980 van atorgar 43 escons a CiU; 33 al PSC; 23 al PSUC; 18 a Centristes; 14 a ERC i 4 al Grup Mitx, entre els quals s’hi comptaven dos diputats del Partit Andalús.
La Mesa de la cambra es va escollir -repartir- sense que la presidència recaiguès en els partits majoritaris de la cambra. Així amb Barrera de president; la vicepresidència primera va començar a mans de l’històric socialista Isidre Molas, que va ser rellevat posteriorment per Concepció Ferrer (CiU), en un moviment de substitució entre un i altra.
La secretaria primera va ser per Ramon Camp (CiU), que la va mantenir fins la IV legislatura. La secretaria segona va ser per la socialista Felip Lorda; la tercera per Ramon Espasa del PSUC, rellevat posteriorment per Marcel Planellas, també sucaire, i la quarta pel Centrista Enrique Manuel.
Segona Legislatura: Per a CiU, gràcies a la majora absoluta
La legislatura que va començar el 17 de maig de 1984 va acabar el 4 d’abril de 1988, amb l’única presidència de Miquel Coll i Alentorn, de CiU. Concretament d’Unió Democràtica de Catalunya. No hi va haver cap problema perquè la coalició de convergents i democristians va obtenir 72 diputats, una majoria absolutíssima que els permetia passar el rodet parlamentari.
Els socialistes, amb 41 diputats, van conservar la vicepresidència segona amb Isidre Moles. La primera se la va quedar, un altre dels històrics a la Mesa, el gironí Arcadi Calzada, també de CiU. La secretaria primera va continuar a mans de Camp; El socialista Lorda va preservar la segona. La Tercera secretaria va quedar per Flora Sanabra de CiU, i la quarta va permetre entrar de nou ERC, amb Marçal Casanovas, que havien obtingut cinc diputats. De fet, eren el darrer grup de la cambra per darrera del PP amb 11 i el PSUC amb 6.
Tercera legislatura: La mateixa història
La tercera legislatura (1988-1992) de Jordi Pujol com a president de la Generalitat també va ser sustentada per una majoria absoluta de CiU amb 69 diputats. El PSC n’obtè 42; 9 ICV-EUiA, 6 ERC, el PP 6 i el CDS amb tres diputats. Va ser escollit president un altre democristià, Joaquim Xicoy, de la majoria convergent. El vicepresident primer va ser Arcadi Calzada; el segon, el socialista Antoni Dalmau; Camp va conservar la secretaria primera; la segona va ser pel socialista Luis Andrés García; Sanabra va continuar com a secretaria tercera i la quarta va ser per ICV; en primer terme, amb Celestino Sànchez i després amb Rosa Fabián.
Quarta legislatura: Nova absoluta, renova Xicoy
La quarta legislatura és pràcticament una còpia de la tercera. CiU torna a assolir una majoria absoluta de 70 diputats; el PSC manté la quarantena de diputats; ERC s’enfila fins a 11; el PP 7, els mateixos que ICV. Amb aquest resultats Xicoy continua com a president; el convergent Calzada com a vicepresident primer; el socialista Dalmau, com a vicepresident segon. Pel que fa a les secretaries, Camp cedeix a Sanabra la primera a mig mandat; Sanabra traspassa la tercera secretaria al també convergent Enric Castellnou; la segona l’assoleix el socialista Xavier Guitart i la quarta queda per Xavier Bosch, d’ERC.
Cinquena legislatura: Reventós, líder del segon partit de la cambra serà president
Els resultats de la cinquena legislatura van complicar la placidesa de CiU. Tot i guanyar les eleccions, perd la majoria absoluta en obtenir 60 diputats. El PSC n’obtè 34; el PP, 17; ERC, 13 i ICV 11. La foto de la constitució del Parlament més contundent va ser l’acord del socialistes, populars, republicans i ecosocialistes per canviar la presidència de la cambra i escollir un diputat del segon grup del Parlament.
Així, l’històric socialista Joan Reventós va ser escollit president de la cambra; Domènec Sesmillo de CiU, vicepresident primer; Simó Pujol, del PPC, vicepresident segon; Raimon Escudé (CiU), secretari primer; la secretaria segona va partida entre els republicans Xavier Bosch i Ernest Benach; el secretari tercer, Francesc Codina (CiU) i la quarta secretaria va ser per ICV, amb Imma Mayol i el darrer any de mandat amb Roc Fuentes.
Sisena legislatura: CiU recupera la presidència
El darrer mandat de Jordi Pujol, CiU recupera la presidència del Parlament que torna a ser per un democristià, Joan Rigol. La sisena legislatura (1999-2003), comença amb 56 diputats per CiU, 50 pel PSC; 12 per ERC, 12 pel PPC i 5 per ICV. Així, amb Rigol de president, la vicepresidència primera torna a mans del PSC, amb Higini Clotas; la vicepresidència segona serà per la popular Dolors Montserrat; la secretaria primera resta per a Carme Valls del PSC; la segona queda pel republicà Ernest Benach; la tercera serà pel convergent Francesc Codina, rellevat per Esteve Orriols i la quarta per un altre convergent, Isidre Gavín.
Setena legislatura: el tercer partit guanya la presidència
La setena legislatura és la del primer tripartit. Una intensa i hàbil negociació dóna la presidència del Parlament a ERC, tercera força del Parlament. Així la VII legislatura (2003-2006) deixa una aritmètica peculiar amb 46 diputats per CIU, 42 pel PSC; 23 per ERC; 15 pel PPC i 9 per ICV.
El republicà Ernest Benach assoleix la presidència; el socialista Clotas, continua com a vicepresident primer; el convergent Camp esdevè vicepresident segon; Anna Miranda (CiU), secretaria primera; Carme Carretero (PSC), secretaria segona; secretari tercer, el popular Rafael Luna i la secretaria quarta, Marina Llansana d’ERC que va cedir a Elisabet Font d’ICV al final de mandat.
Vuitena legislatura: Benach continua
En la legislatura que comença al 2006 i acaba el 2010, la presidència del Parlament continua a mans d’ERC, tercer partit del Parlament. CiU torna a guanyar les eleccions, amb dos diputats més, 48; el PSC en treu 37; 21 per ERC; 14 pel PPC; ICV 12 i Cs, 3.
Sota la nova presidència de Benach, el vicepresident primer serà Clotas; el segon Camp que cedirà a mig mandat el lloc a Lluís Maria Corominas; la secretaria primera queda a mans de la socialista Lídia Santos; la secretaria segona per Toni Castellà (llavors a CiU); Jordi Miralles d’ICV-EUiA queda com a tercer secretari i la quarta secretaria serà per Luna que continua a la Mesa.
Novena Legislatura: Primera presidenta
La novena legislatura (2010-2012) és la tercera en la que CiU guanya i, finalment, pot assolir tant la presidència de la Generalitat, amb Artur Mas, i la presidència del Parlament, amb la primera presidenta, Núria de Gispert. CiU obté 62 diputats; 28 el PSC; 18, el PPC; 10, ERC; ICV-EUiA, 10; 4 Solidaritat i 3 Cs.
S’escull Núria de Gispert, també democristiana i aleshores a Unió, com a presidenta de la cambra. Lluís Maria Corominas en serà el vicepresident primer; la segona serà per Clotas; la secretaria primera va ser pel popular Jordi Cornet que després cedirà al també popular Pere Calbó; la secretaria segona l’ocuparà Montserrat Tura; la tercera, el convergent Josep Rull i la quarta, la també convergent, Dolors Batalla.
Desena legislatura, Continua De Gispert
La desena legislatura (2012-2015) arriba aviat, concretament dos anys abans. Així les eleccions deixen un resultat de majoria sobiranista però amb pèrdua d’escons de CiU. La coalició de CDC i UDC obté 50 escons; 21 ERC; 20 PSC; 19, el PPC; 13 ICV; 9 Ciutadans i 3 la CUP.
De Gispert tindrà com a vicepresidenta primera, la republicana Anna Simó; com a segon vicepresident, Lluís Maria Corominas; el secretari primer serà Miquel Iceta que després cedirà el lloc a Pere Navarro; com a secretari segon continua el popular Pere Calbó així com el convergent Rull a la tercera i a la quarta, David Companyon d’ICV-EUiA.
Onzena legislatura, Nova presidenta del primer grup
L’onzena legislatura s’enceta amb les eleccions plebiscitàries del 27S de 2015, amb la fusió freda de CDC i ERC a la coalició JXSí que inclou exsocialistes i els independentistes escindits d’Unió en la formació Demòcrates. La coalició obtè 62 diputats; Cs en treu 25; 16, el PSC; CSQP, 11; el PPC, 11 i la CUP, 10.
Com que hi havia majoria parlamentària independentista, entre JxSí i la CUP van escollir Carme Forcadell com a presidenta; Lluís Maria Corominas va continuar a la Mesa com a vicepresident primer; la vicepresidència segona va ser per José Maria Espejo Saavedra de Cs; la secretaria primera per la republicana Simó; la segona pel socialista David Pérez; la tercera per Joan Josep Nuet (ICV-EUiA) i la quarta per Ramona Barrufet de JxSí.
