Antoni Batista (Barcelona, 1952) va ser enviat especial de l”Avui’ i ‘La Vanguardia’ als anys 80, va seguir el procés de pau a Irlanda del Nord i la Primera Intifada a Palestina i també és un gran coneixedor del conflicte basc. Al seu nou llibre “Al Palau, a l’hivern” recull la seva experiència al govern Maragall (2003-2006), que va viure des de la posició de “número dos” de la secretaria de Comunicació del Departament de Presidència. A partir del seu dietari, Batista explica la història d’uns anys claus per entendre la situació actual: el pas de l’autonomisme al sobiranisme, la redacció de l’Estatut que, retallat pel PSOE i anul·lat parcialment pel TC, va iniciar el procés independentista… Situant-se en el “periodisme de la vivència”, també ofereix les seves impressions sobre moltes personalitats de la política catalana i espanyola, algunes de les quals continuen sent influents avui dia.

 

El tema d'”Al Palau, a l’hivern” és la grandesa i misèria de la política… títol d’una conferència de l’any 2004 de Jordi Pujol i Felipe González. Vostè, llavors, era a una Generalitat que semblava que el Tripartit hagués “usurpat” i la identificació de CiU amb el Govern va fer que el “desmantellament” del pujolisme es considerés tan necessari i com difícil. Es va aconseguir?

Un partit polític que es manté en el poder durant 23 anys esdevé sistèmic i quan passa això, per molta alternança política que hi hagi, el sistema roman… És clar que queden estigmes del passat però la gran importància d’aquella alternança va ser precisament que no era ad hoc sinó que era contra un sistema que s’havia estructurat i havia perviscut durant gairebé un quart de segle. Crec que el que vam fer va oxigenar la política i que és un dels pòsits més importants que ha quedat d’aquells anys. D’altra banda, però, això també va ser bo perquè, sent a l’oposició, Artur Mas es pogués alliberar de l’herència pujolista i perquè Convergència comencés a fer net en casos com el del 3%.

 

 

“Era com si el Govern tingués cadires als consells d’administració d’alguns diaris. El principal accionista d’alguns era el contribuent.”

 

 

Una de les xarxes més importants d’aquell sistema de complicitats era la teixida a través de les subvencions als mitjans. Amb els canvis al panorama comunicatiu i la proliferació de plataformes digitals, el control polític es percep com a menys ferri. És aparença, només?

Quan vam assaltar el “Palau d’Hivern” vam trobar-nos que, per la quantitat de diners que hi posava, era com si el Govern tingués dues o tres cadires als consells d’administració d’alguns diaris. El principal accionista d’alguns, si comptàvem les subvencions, era el contribuent. Nosaltres, sobretot durant el primer Tripartit, ho vam canviar, vam trencar aquest sistema i això ens va costar el poder. Avui, però, tot i que això no hi és i podríem interpretar que la premsa està menys esbiaixada políticament, ho està per una altra raó. Per informar-te ja no pots llegir un diari en vertical sinó que ho has de fer en horitzontal, fer zàping de ràdio o de televisió però també de diaris perquè a cada mitjà prima molt un punt de vista. Tornem a la premsa de tendència, que no tendenciosa, típica a finals del segle XIX i principis del XX, que tenia molta relació amb la premsa de partit.

Ho dic amb molt de respecte per ‘La Vanguardia’, crec que és un gran diari i hi vaig desenvolupar el meu periodisme amb absoluta llibertat i, a més, molt ben tractat. Ara bé, feta aquesta observació, ‘La Vanguardia’ va contribuir a enfonsar el primer Tripartit i ho dic des del mateix respecte amb què dic que el ‘Washington Post’ va contribuir a fer fora Nixon als Estats Units. Hi tenen tot el dret però sí, els diners que restaven es convertien en informacions i opinions crítiques.

 

Vostè afirma que la filtració de la reunió de Carod-Rovira amb ETA i l’hostilitat de la premsa amb Maragall al final del seu mandat tenien els serveis d’intel·ligència espanyols al darrere. Si en un escenari “tranquil” l’entorn del Conseller Primer tenia el telèfon intervingut, on poden arribar, ara, els ulls i les mans de les clavegueres de l’Estat?

Al llibre que vaig escriure sobre el PSUC també parlo sobre els serveis d’intel·ligència en casos que vaig conèixer directament. Aquests serveis, per la seva condició d’ocults o opacs, fora de qualsevol mena de control, no tenen límits. No hi ha un topall on algú els pregunti què fan. Poden ser a tot arreu i sense cap límit.

 

 

“No hi ha un topall on algú pregunti als serveis d’intel·ligència què fan. Poden ser a tot arreu i sense cap límit.”

 

 

Tot i que Carod va resistir uns anys més, aquest afers van ser claus en la mort política dels caps més visibles del catalanisme d’esquerres i alguns líders d’ERC i del PSC-PSOE hi van col·laborar per canviar el rumb dels partits o per interessos més espuris.

Carod va ressuscitar, de fet. Ell, que segons el meu parer és un dels polítics més carismàtics i més preparats de la nostra història recent, va guanyar arrassant unes eleccions espanyoles on ERC va passar de tenir 1 diputat a tenir-ne 8, cosa que el va rehabilitar immediatament. Tot i això… sí, hi va haver gent dels seus mateixos partits que va contribuir generosament a “fer-los el llit”. En una reunió d’ERC, on jo era present, vaig patir en veure com a la primera de canvi van anar directes a acabar amb ell. Em va semblar tristíssim perquè gràcies al seu impuls, al de la gent jove de Nacionalistes d’Esquerres, que van canviar la vella Esquerra Republicana monolítica i socialdemòcrata –i a vegades més a la dreta que això- i la dur fins on era. També m’ha semblat molt trist, i ho dic des de la discrepància i la llunyania absoluta, el que s’ha fet amb Artur Mas.

Últimament, algunes declaracions de polítics s’han interpretat de manera semblant…

A una reunió del PSUC on hi havia en Jordi Solé Tura, algú va dir “això és un partit polític i hem d’anar tots a una”. Ell va respondre molt lúcidament que el partit seria molt més ric i ampli com més opinions diferents hi pogués haver sense que ningú se n’hagués d’anar a una altra formació. Les discrepàncies contra el monolitisme enriqueixen els partits, i com més massa crítica té un partit vol dir que abasta més gent i allotja una amplitud de criteris més gran. És com l’Església Catòlica, que a una banda té El Vaticà i a l’altra té la Teologia de l’Alliberament. Els grans partits tenen més maneres de veure les coses i això em sembla bo, una altra cosa és que la política també té la “politiqueria” i que hi ha gent que aprofita qualsevol escletxa en funció dels seus interessos.

 

La situació on s’ha trobat més còmode el que ara s’anomena “el règim del 78” o “estat de les autonomies” és l’alternança entre el PP i el PSOE, entre la dreta i l’extrema dreta, i uns nacionalismes moderats que siguin assumibles per la idea constitucional de la nació espanyola. És el que en català de Pujol es deia “peix al cove”, amb l’afegitó que el “peix al cove” més gran no era el del Mediterrani sinó el del Cantàbric: el “cupo” basc. Ho dic informativament però ho vull valorar perquè això va donar uns anys d’estabilitat i de creixement sortint d’una dictadura i hi veig coses positives.

 

Tot i que havia estat del PSUC, vostè era al Govern a través d’ERC i, a més, mantenia molt bona relació amb personalitats del sector catalanista del PSC com Joaquim Nadal o el mateix expresident Maragall. D’ICV, en canvi, gairebé no en parla.

Amb en Joan Saura gairebé no hi tenia relació, amb en Francesc Baltasar sí perquè ens coneixíem de la clandestinitat, va ser el primer alcalde democràtic de Sant Feliu de Llobregat… Si Iniciativa apareix menys al llibre és perquè la seva quota de poder era menor i també per alguns episodis al principi del govern. Quan vaig anar a dir-los que ERC havia de nomenar el director del Centre d’Estudis d’Història Contemporània, vam prosposar algú del seu partit i van respondre amb el silenci… Ara ja som a temps de dir que el nucli dur del Tripartit era bipartit, sense menystenir-los, però la quota de poder d’ICV era la que era.

 

 

“Ningú pot quedar-se l’herència del PSUC. Com a gran partit, més de la lluita antifranquista que comunista, és de tot el poble de Catalunya.”

 

 

Com veu l’evolució i les aliances dels hereus del PSUC i la seva ambigüitat durant el procés independentista?

Començo negant la major. Reduir l’herència del PSUC a Iniciativa o a una part dels ‘comuns’ no s’adiu amb la realitat perquè està repartida en diversos partits. En Joan Tardà, un polític essencial a ERC des de fa anys, era del PSUC. L’August Gil Matamala, que és l’ideòleg auri de la CUP, era del PSUC. L’Andreu Mas-Colell, exconseller d’Economia importantíssim amb Convergència, era del PSUC. Fins i tot l’Ana Birulés, ministra amb Aznar, era del PSUC. Diria que l’herència del partit no se la pot quedar ningú, si ho fa un partit és una apropiació indeguda perquè està repartida entre tot el ventall polític i el seu patrimoni com a gran partit, més de la lluita antifranquista que comunista, és de tot el poble de Catalunya.

 

Al llibre també explica un cas on l’espiat va ser vostè i el relaciona amb l’entorn de Convergència. L’aleshores estratega del partit, David Madí, apareix a ‘Al Palau, a l’hivern’ com l’adversari més formidable del Tripartit. Com veu, amb els anys, el setge a què els va sotmetre?

Madí i jo no ens vam conèixer mai personalment. Era un estratega avançat al seu temps, nosaltres veníem de l’agitprop d’aparell de partit comunista i ell era a Harvard, diguem-ne. En aquest sentit cal reconèixer que ens va erosionar moltíssim amb la seva feina, molt beneficiosa pels seus interessos i els del seu partit. Des de l’antípoda ideològica he de dir que vam aprendre algunes coses d’ell i jo concretament les vaig posar en pràctica fitxant, per exemple, especialistes en màrqueting electoral per fer anàlisi estratègiques.

 

 

Parlant de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la considera antecessora de grans moviments socials com l’ANC o la PAH i, a més, apunta a interessos enfrontats a l’hora de treure’n rèdit polític.

La PDE va ser un embrió que va ajuntar gent d’orígens molt diferents davant d’un problema, com va passar amb la PAH. Això va ser molt important pel Tripartit perquè CiU va patir una patacada electoral molt important a les Terres de l’Ebre. Vull destacar una cosa, però. És sobre en Lluís Salvadó, que va passar dos dies detingut fa poques setmanes. El vaig conèixer com a delegat territorial de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, nomenat a proposta d’ERC. Un dia el vaig trucar i li vaig dir que Pasqual Maragall volia que endarrerís un acte de la PDE perquè era a Brusel·les i així hi podria anar i lluïr més la posició de la nova Generalitat. Salvadó em va dir que de cap manera: per molt que ho digués el President, ell no faria res per aturar un acte de la Plataforma. Quan va haver de triar entre la seva gent i una superestructura política, va considerar que era el delegat de la Generalitat, no pas del President. Vam tenir una conversa telefònica duríssima però va guanyar-se el meu respecte. Quan li ho vaig explicar, el president Maragall va pensar el mateix, que Salvadó havia fet el que havia de fer. Veure’l arrestat em va saber molt de greu.

 

 

“Quan va haver de triar entre la seva gent i una superestructura política, Lluís Salvadó va fer el que havia de fer. Veure’l arrestat em va saber molt de greu.”

 

 

En la situació actual, com veu la relació entre entitats i partits?

El partit tradicional està morint i anem cap un altre model d’organització política. En aquest trasbals, que dos càrrecs tan importants com la presidència del Parlament i l’alcaldia de Barcelona no vinguin de la disciplina de partit sinó de moviments populars és bo. Tant Carme Forcadell com Ada Colau tenen molt clar d’on vénen i, quan fan política, saben on acaben els interessos dels partits i on comencen els de la gent. En cas de col·lisió de tots dos, almenys sobre el paper tenen més possibilitats de prendre la mateixa decisió que va prendre en Lluís Salvadó fa tants anys.

 

‘Al Palau, a l’hivern’ va ser publicat el passat mes de setembre per Editorial Base.